Gener 16, 2023
Per Direta
193 vistes

Quan a penes era adolescent vaig tindre un professor particular de matemàtiques. Em costava entendre les classes de l’institut i va començar a vindre a casa el cosí d’una companya de ma mare, Carles, que vivia al barri i era prou sabut en la matèria, encara que estudiava filologia catalana.

No sé com ho fèiem, però sempre acabàvem raonant sobre l’univers, els forats negres, l’espai-temps i l’origen de la vida. Segur que la meua aportació a eixes llargues converses serien preguntes i més preguntes amb estones amb la mirada perduda, cap endins, rumiant el següent interrogant. Recorde clarament eixos moments, supose que van ser les primeres experiències d’enlairar el pensament amb algú, apropar-me amb curiositat i apassionament a temes importants i sostindre un diàleg enriquidor amb un adult alié al cercle familiar.

Més enllà de l’experiència iniciàtica, on vull parar atenció és en la sensació que tenia després, en baixar de nou al món i veure el menjador de casa, el llibre d’exercicis obert, les coses conegudes del dia a dia. Per una estona, tot allò habitual semblava estrany. També insignificant, banal, però sobretot estrany. Aterrava a una vida que per un moment semblava que no era meua, la “normalitat” havia trontollat gràcies a un distanciament mental momentani on s’havia obert un espai de possibilitats infinites.

Estem en un moment on no només ens costa elaborar propostes noves, disruptives, sinó que fins i tot ens costa somniar-les

Fa poc, llegint sobre la capacitat de les utopies per a activar la imaginació política, vaig arribar a la definició d’”estranyament”, una de les funcions del pensament utòpic: convertir en estranya la percepció del present, de tot allò a què estem habituades. Un exemple és la ciència-ficció i com la descripció d’altres mons pot distanciar-nos del nostre, transcendir el domini de la realitat que coneixem i les seues lògiques.

I per què voldríem fer això? Més enllà d’un propòsit merament lúdic o d’evasió, creure que això que tenim davant, la societat capitalista i com funciona, és només una opció entre moltes potser ja és revolucionari en si mateix. Estem en un moment on no només ens costa elaborar propostes noves, disruptives, sinó que fins i tot ens costa somniar-les. Falta d’imaginació, excés de pragmatisme, autorepressió, tristor o cansament… siga el motiu que siga, la societat mobilitzada està en un moment de bloqueig creatiu. Kathi Weeks, en el seu llibre El problema del trabajo, ho explica per a aquest àmbit, el del treball i el consum, i com el seu imaginari (moral, material, egòic) ha condicionat fins i tot als moviments emancipatoris i feministes i “ens manté tancats en una estreta òrbita d’opcions socials i possibilitats polítiques”. Lluitem per millors condicions laborals, visibilitzem els treballs no remunerats, cooperativitzem les empreses… però, ens atrevim a pensar en una vida més enllà d’aquest concepte de treball? Podem desactivar per un moment al nostre cap els hàbits de pensament convencionals per a sorprendre’ns de tot l’entramat disciplinari del sistema de treball i construir propostes il·lusionants a partir d’eixe full en blanc?

Serveix d’alguna cosa estranyar-se del que tenim al voltant sense esperança de construir alguna cosa millor? Potser l’esperança és el vehicle amb el qual fer el viatge de l’estranyament i arribar a algun lloc inspirador

Entendre tot el que vol dir estranyament em retrau sovint a aquell primer record on vaig experimentar-ho. No ho he investigat gens, però segur que, a banda de la ciència-ficció i calfar-se el cap amb els enigmes universals, hi ha més mecanismes descrits que provoquen aquesta mirada oberta. Perquè ho veig així, com una provocació. Un ressort que activa una perspectiva crítica particular que ens pot fer veure els problemes ecosocials ―encara que també personals― d’una manera més clara, des d’altre punt de partida, alhora que convida a imaginar com seria un món sense ells, a expandir el sentit d’allò possible. L’abstracció amb la naturalesa pense que també és una manera d’arribar a estranyar-se de la nostra civilització.

Ara bé, em pregunte si aquest sentiment d’estranyesa va més enllà d’una experiència descriptiva i intel·lectual, i estic segura que sí, que potser la seua particularitat és com connecta amb la dimensió afectiva de cadascú, la manera en què pot moure per dins. És també una sensació física, un sacsejament, una, potser inapreciable, alteració del pols. Una experiència íntima però sempre en relació amb l’exterior.

Finalment, hi ha un ingredient clau al qual Weeks dona molta importància en el seu llibre, i que l’autora vincula a la memòria: l’esperança. Mobilitzar-se a partir de l’esperança, no només a partir de la indignació o el ressentiment per les injustícies. Potser la seua absència, en benefici de l’ansietat i la por, és el que ens paralitza. “L’esperança com a projecte polític requereix tant l’afinament de la capacitat cognitiva com de la producció d’afecte”, diu ella, i sona bé, però esperança és una paraula gran, què vol dir per a cadascú? Serveix d’alguna cosa estranyar-se del que tenim al voltant sense esperança de construir alguna cosa millor? Potser l’esperança és el vehicle amb el qual fer el viatge de l’estranyament i arribar a algun lloc inspirador, amb respostes.




Autor font: Directa.cat