Novembre 10, 2021
Per Direta
264 vistes


A la paret del dormitori hi tinc un quadre amb el vidre esquerdat en diagonal. Es va esquerdar fa anys, probablement en alguna mudança, i no l’he volgut reparar, no pas per deixadesa, sinó perquè m’agrada veure-hi l’esquerda. També m’inquieta, com m’inquietava ja des d’un inici aquesta làmina, molt abans de la incisió i d’emmarcar-la, quan la vaig comprar fa dècades, a Quito. És una pintura de Guayasamín i sempre m’ha despertat un dubte de difícil solució: soc incapaç de saber si els dos éssers recolzats amorosament l’un en l’altre són dos amants o una mare (o un pare) i un fill (o una filla). Són tot cara, pòmul, espatlles i color, com tants personatges de Guayasamín. Un d’ells em mira i em diu que només ells tenen la resposta. Jo els contemplo des del llit, que es converteix llavors irremeiablement en un divan, si és que no ho ha estat sempre.

M’agrada l’esquerda del vidre, m’agraden les esquerdes que es veuen, les cicatrius que es veuen. I de la mateixa manera que no vaig voler canviar el vidre, mai no he volgut cuidar en excés les cicatrius del meu cos. Cuidar-les sí, i en certa manera ha estat un plaer. Però també ho ha estat aturar-me en aquell punt en què la cura ja no és cura sinó intent de fer desaparèixer o dissimular la cicatriu. Hi ha alguna cosa terrible en aquesta pretensió.

També ha estat un plaer aturar-me en aquell punt en què la cura ja no és cura sinó intent de fer desaparèixer o dissimular la cicatriu. Hi ha alguna cosa terrible en aquesta pretensió

M’agrada mirar les meves cicatrius. Coll, ventre, genolls, mà, omòplat, allà on despunten les ales. M’agrada resseguir-les amb el dit i pensar que abans de ser cicatriu van ser esquerda, a quiròfan, sobre l’asfalt, al sofà tallant un tros de formatge. Tota cicatriu en un moment inicial va ser esquerda, esquinç a la pell, i amb més o menys temps, amb més o menys cura, va convertir-se en cicatriu, amb un recompondre’s del cos, un tancament de files dels teixits, la forta determinació de la pell per tornar a ser frontera i permetre’ns així ser un cos i, amb ell, una persona.

Què seria de nosaltres sense pell. Vísceres i òrgans escampats, ossos desbaratats per terra. La pell ens recull, ens embolcalla i ens permet ser, no només perquè ens dona frontera al cos, sinó també (i a conseqüència de) perquè ens permet tocar els altres, tocar una altra pell. La pell ens conté i en cadascuna de les seves obertures deixa que entri vida, que en surti vida. En les naturals i en les artificials; i després d’elles, la cicatriu, el triomf del pas del temps, de l’aposta per continuar.

Tota cicatriu va ser esquerda en un inici, però hi ha esquerdes que mai no cicatritzaran, ni volem que ho facin. Hi ha esquerdes que volem inicis de finals rotunds, d’un no continuar, d’un esmicolament general

Tota cicatriu va ser esquerda en un inici, però hi ha esquerdes que mai no cicatritzaran, ni volem que ho facin. Hi ha esquerdes que volem inicis de finals rotunds, d’un no continuar, d’un esmicolament general. Esquerdes a estructures tenebroses, que maldem per obrir des de dins i des de fora. Esquerdes a sistemes de parets de ferro, a organismes podrits que ens ofeguen amb la seva fortor. No volem mercromina, grapes, ni punts a la memòria ni al present. El que hagi d’esquerdar-se del tot, que s’esquerdi. I després… després silenci. I un voler-li dir al mestre de les esquerdes en l’ofici periodístic, el sempre nostre i estimat Xavier Giró, que avui es jubila, que sento que no m’hagi sortit un text millor. Que sento que en comptes de parlar de les esquerdes als mitjans m’hagi sortit aquesta cosa de les cicatrius tan visceral, com visceral és dir-li gràcies de tot cor i de tot cap. Per l’espurna als ulls, l’alè, les neurones i aquests cisells que ens passem de mà en mà. Gràcies eternes, Xavi. Amor a les esquerdes que hàgim aconseguit obrir, amor a les cicatrius que hem sabut cuidar.




Autor font: Directa.cat