Juny 2, 2021
Per Direta
97 vistes


Espòiler. Espòiler previsible, fàcil i desesperadament raonable: Doncs no, no serà el cotxe elèctric ni l’ampliació de l’aeroport del Prat les que ens trauran màgicament del forat. Ni dels funestos efectes de llarga durada de la crisi de 2008, massa mal combinats i encadenats amb els impactes dràstics que deixa la covid. Capitalisme i sindèmia: barreja simultània de l’epidèmia de les desigualtats i la pandèmica vírica sobre l’estructura social, el model productiu i l’entorn ambiental. Fantasia i realitat en disputa oberta, tots dos debats –un aeroport més gran, un cotxe electritzant– mereixen ser debatuts a fons, tenen massa capes i desenes de matisos i formen part del moll de l’os sobre el pregonat canvi de model ja imprescindible. Però alguns comencen per negar tota possibilitat de debat, ridiculitzar qualsevol argument crític i imposar el pla a crits histriònics amb el ritual argumental habitual –ara o mai, imprescindible, urgent, estratègic, clau. Mentrestant, continuen confonent “societat civil” i “món econòmic” amb uns molt pocs. Un titular a tota portada de fa un any a La Vanguardia: “La sociedad civil pide un pacto entre el sector público y el privado en Barcelona”. Tota? Quina és aquesta unànime “societat civil”? La mateixa notícia ho aclaria: “ells”, 23 think thanks sota el lobby de l’IESE, defensor acèrrim de la captura de l’Estat per interessos privats. I no n’aprenem. Un titular d’abans-d’ahir a l’ABC: “Clamor de la sociedad barcelonesa por la ampliación de El Prat”. Barcelona, S.A. Detall obvi: per molt que s’entestin, 200 entitats empresarials és alguna cosa menys. Barcelona és alguna cosa més que els seus empresaris.

Un titular d’abans-d’ahir a l’ABC: Clamor de la sociedad barcelonesa por la ampliación de El Prat. Barcelona, S.A. Detall obvi: per molt que s’entestin, 200 entitats empresarials és alguna cosa menys. Barcelona és alguna cosa més que els seus empresaris

Tràiler. Març de 2020. Algú va escriure, amb massa raó, un improbable desig: que tant de bo no estiguéssim assistint a un pèssim tràiler de la distopia que va venint. Aquella aturada obligatòria de fa un any fou un solemne minut de claredat que ens va permetre veure on vivíem i va deixar oberta la possibilitat d’aprendre, novament malbaratada i que va tancant-se. Amb metàfores massa eloqüents incloses: fa un any el congrés del Mobile que la Covid-19 paralitzà duia per lema “Limitless”. La realitat va fer la resta i va esgarrar la festa. Tot, tot té límits –excepte l’univers i l’estupidesa humana, que diria Einstein, i les resolucions del Tribunal Suprem i del Tribunal de Cuentas, és clar. I entre límits i limitacions traginem: si fins i tot el Tribunal Constitucional acaba d’anul·lar la llei de canvi climàtic de Merkel per insuficient i injusta amb les generacions futures. Alguna cosa semblant li passa a la nova pista ampliada d’El Prat que es vol projectar sobre un espai natural especialment protegit. Té tela i porta cua: perquè el principal escull perquè ho assoleixin seran ells mateixos. La decisió final dependrà dels informes de Brussel·les que a principis d’aquest any estava encara emplaçant AENA a complir les compensacions ambientals promeses… en la darrera ampliació de l’aeroport del 2006. Des d’aleshores, la mateixa UE parla de degradació de l’entorn: quinze anys de promeses incomplertes. Sobre això, ni una sola paraula al seu manifest fariseu: promeses futures de compensació ambiental quan les del passat són paper mullat i encara s’estan esperant. El cinisme vola.

Fer el mateix –un aeroport més gran, uns jocs olímpics d’hivern en un país mediterrani o un cotxe ja inviable per als reptes de la mobilitat– no donarà idèntics resultats ni ens durà al mateix lloc: garanteix certificadament efectes perversos i un lloc pitjor

Teaser. Avanç tèrbol de la vida futura en l’era de l’antropocè, considerada ja nova etapa geològica per les mutacions que ha introduït l’home –ozó, canvi climàtic, acidificació dels oceans, pèrdua de biodiversitat, migracions climàtiques, desigualtats socials ingovernables. Abans depeníem de la natura per sobreviure, ara és ella gairebé qui depèn de nosaltres. Mentrestant, nihilisme a l’engròs i al detall, en els intersticis oberts de com ens en sortirem, una nova patronal reclama l’acomiadament lliure i que els aturats amb subsidi treballin de franc per a les start-ups. Ho fan demanant-se cínicament per què haurien d’abonar res. I en la pregunta està mitja resposta: que ni ho sàpiguen ja exposa la magnitud de la tragèdia. Un d’aquells starlets del capitalisme de plataforma, Uber Foods, va dir fa no gaire sense despentinar-se: “si haguéssim de contractar repartidors, no existiríem”. Doncs que no existeixin, tu. A la nova patronal, pretesament de matriu sobiranista, els recomanaria només La vaga de la canadenca del bo d’en Ferran Aisa (Edicions 1984, 2019). O l’encíclica papal Fratelli Tuti, ves per on. I després en parlem.

Espòiler, tràiler, teaser. Acabo pel principi. Fer el mateix –un aeroport més gran, uns jocs olímpics d’hivern en un país mediterrani o un cotxe ja inviable per als reptes de la mobilitat– no donarà idèntics resultats ni ens durà al mateix lloc: garanteix certificadament efectes perversos i un lloc pitjor. Mal espòiler que redacten des de dalt fantasiosament: més, més, més. Tot ho atropellen, des del debat democràtic fins al futur. Des de baix i fa massa dècades, el feminisme reclama posar la vida al centre –no el cotxe– i l’ecologisme saber frenar a temps –i no accelerar encara més la degradació en un context d’extralimitació ecològica. Ho posen massa fàcil: ni el futur es diu liti ni la llibertat és una pista d’aeroport. I ens ho posen massa difícil: en temps de col·lapses, la certesa radical és que difícilment hi haurà una sortida global democràtica, social, feminista, ecologista i antiracista sota aquest capitalisme de la gran acceleració, invencible i inviable alhora. Walter Benjamin diria: on carai para el “fre d’emergència”?




Autor font: Directa.cat