Octubre 20, 2021
Per Direta
219 vistes


España no és una democràcia i menys una democràcia plena. Per la forma com es va fer la Transició del franquisme a l’anomenada democràcia espanyola. No hi va haver una ruptura amb la dictadura i la Constitució és rígida i pràcticament irreformable. És filla de la reforma del franquisme i, com deia fa poc Albert Noguera, la cultura política autoritària s’ha imposat, de forma creixent, a la cultura política democràtica, fins i tot amb els governs, com l’actual, suposadament d’”esquerres”.

Les darreres setmanes hi ha hagut un debat sobre la Transició entre intel·lectuals espanyols. D’una banda, Ignacio Sánchez-Cuenca defensa que “els valors de la Transició no són conjunturals. L’aspiració a una democràcia inclusiva i integradora hauria de ser permanent. Caldria esperar que les elits d’aquell moment concloguessin que la millor defensa del seu llegat consisteix a reformar-lo i posar-lo al dia. Però han optat per situar-se a la contra, en un espanyolisme passat de moda i un enuig constant”. Per tant, reclama a les elits que recuperin els valors fundacionals de la Transició -que segons ell, varen obrir un ampli espai que no es va utilitzar de la millor manera possible-, cosa que considera més justa i més eficaç que impugnar el model de la transició del que, pensa, la societat té una visió positiva (sic).

España no és una democràcia i menys una democràcia plena. Per la forma com es va fer la Transició del franquisme a l’anomenada democràcia espanyola

En canvi, Amador Fernández-Savater considera que el problema d’aquest “reformisme” de Sánchez-Cuenca és que no obre cap debat que posi en qüestió les limitacions profundes de la democràcia espanyola i que no té cap força per superar la inèrcia de molts anys del relat del “consens”, que ha convertit el règim del 78 (inclosa la Constitució) en una religió, en l’única manera possible d’evitar el “caos” i el retorn a l’”estat de guerra entre espanyols”. Dit amb les seves paraules, “la cultura de la Transició no va deixar mai d’estar ‘enutjada’, sempre ha guardat una amenaça per sota del seu somriure. Però ara, quan el seu relat de prosperitat i harmonia es desplomen, ja només sap estar enutjada. … La cultura de la Transició està basada en el que diu que vol superar: (…) l’amenaça com a estratègia política i la por com a base de la convivència. És una sortida cap a endins del laberint espanyol. S’ha de començar des d’una altra banda”.

Ja fa uns quants anys que el constitucionalista Javier Pérez Royo ens explica les limitacions i imperfeccions del procés de Transició que fan que l’anomenada democràcia espanyola sigui inviable, impossible. Per començar, el sistema de partits espanyols té un origen preconstitucional, ja que es va configurar com a resultat d’unes eleccions (15-6-1977) basades en un “bloc normatiu no constitucional” en relació amb el dret de participació política. És a dir, el dret constitutiu de la igualtat constitucional i que identifica i valida la democràcia com a forma política. És amb aquest sistema de partits que s’elaborà la Constitució, la qual aprovà un “bloc normatiu de la constitucionalitat” que “reprodueix essencialment, sense cap desviació destacable, ‘el bloc normatiu preconstitucional’”. En aquest darrer bloc normatiu només hi havia la Llei de la Reforma Política, aprovada per les darreres Corts franquistes, i el Decret llei de Normes Electorals de març 1977. No hi havia cap Llei de Partits, per tant els partits no es varen presentar a les primeres eleccions exercint el seu dret a fer-ho, sinó que va ser el Govern que va permetre, o no, que hi poguessin participar.

Són els titulars del poder franquista els que varen tenir la iniciativa sobre el tipus de democràcia que sortiria de la transició, els que varen definir el marc normatiu per l’exercici del dret al sufragi per a les primeres eleccions

I seran les Corts que surtin d’aquestes eleccions les que fan i aproven la Constitució i també la Llei de Partits (que curiosament és preconstitucional perquè es va aprovar abans que la Constitució fos aprovada en referèndum, es publiqués i entrés en vigor). En definitiva, són els titulars del poder franquista els que varen tenir la iniciativa sobre el tipus de democràcia que sortiria de la transició, els que varen aprovar la Llei de Reforma Política i el DL de Normes Electorals i, per tant, els que varen definir el marc normatiu per l’exercici del dret al sufragi per a les primeres eleccions.

D’altra banda, com assenyala Pérez Royo, la Transició és originalment, i en primer lloc, una operació per estabilitzar i consolidar la restauració de la monarquia. Una restauració que es va produir l’any 1947, amb la Llei (franquista) de “Sucesión en la Jefatura del Estado”. Així doncs, restauració de la monarquia i “bloc normatiu preconstitucional” anaven de la mà: la monarquia necessitava unes Corts Generals escollides per sufragi universal, però la composició d’aquestes Corts havia de garantir que no es posaria en qüestió la restauració monàrquica. Per tant, sufragi universal que garantís la continuïtat monàrquica (d’arrel franquista).

La monarquia necessitava unes Corts Generals escollides per sufragi universal, però la composició d’aquestes Corts havia de garantir que no es posaria en qüestió la restauració monàrquica

Això va ser possible mitjançant dos mecanismes: primer, l’acceptació d’aquesta condició per part dels partits tradicionalment antifranquistes a canvi que se’ls deixés participar en les primeres eleccions; segon, “una desviació calculada del principi d’igualtat del dret al sufragi, és a dir un reconeixement només parcial del principi de legitimació democràtica”, que permetés uns resultats electorals que no posessin en qüestió la monarquia. Aquesta va ser la funció del “bloc normatiu preconstitucional” (a l’article 2 de la “Llei de la Reforma Política “el sufragi és universal, directe i secret”, però no es diu en cap moment que sigui “igual”), que els partits tradicionalment antifranquistes, de dretes i d’esquerres, van acceptar, amb alguna excepció, sense protestar.

La manera de fer-ho, per part de les darreres Corts franquistes (mitjançant la Disposició Transitòria Primera de la Llei de Reforma Política, i encara més en el DL de Normes electorals), era separant de manera estadística molt significativa el nombre d’escons de cada circumscripció electoral (la província) del nombre d’habitants d’aquesta, amb la qual cosa el valor del vot a les diferents circumscripcions variava molt: estava sobrevalorat a les de poca població i subvalorat a les de més població. Això en el cas del Congrés de Diputats, perquè el Senat, amb el mateix nombre de senadors a cada província i amb senadors de designació real, estava fora de qualsevol principi de constitucionalitat. I el “bloc normatiu preconstitucional” va aconseguir els objectius que s’havia proposat en les primeres eleccions celebrades després de la mort de Franco.

La Transició va donar lloc a una “democràcia” molt deficitària, monàrquica (d’arrel franquista), bipartidista i antifederal

Però la cosa no acaba aquí. Aquest sistema electoral, que semblava provisional i propi del “bloc normatiu preconstitucional”, va ser adoptat, pràcticament sense discussió, pel “bloc normatiu constitucional”. De fet, les Corts constituents es van limitar a fer seves la composició i el sistema electoral previstos per les Corts franquistes, antidemocràtiques i anticonstitucionals; en aquest disbarat, respecte al dret de participació política, es va basar la construcció del “bloc normatiu constitucional”. En concret, va ser el Grup Parlamentari Socialista, mitjançant Gregorio Peces Barba, que participava en la Comissió Constitucional, qui va suggerir el redactat de l’article 68 de la Constitució sobre el Congrés dels Diputats que es va aprovar. La Constitució es convertia bàsicament en bipartidista, fent legítim, doncs, el que inicialment havia estat una proposta d’un govern no constitucional ni democràtic a unes Corts franquistes, ni constitucionals ni democràtiques, per iniciar la Transició.

Evidentment, aquest sistema afavoria al PSOE per tal de convertir-se en el partit d’”esquerres” d’un sistema bàsicament bipartidista. Encara pitjor és el cas del Senat: les Corts constituents fan seu el que deia la Llei de Reforma Política preconstitucional de quatre senadors per província més els que proposaran les CCAA. Amb això s’aconseguien dues coses alhora: es reforçava el bipartidisme i s’impedia que es pogués constituir un estat federal. En definir les Corts Generals de la “democràcia” espanyola sempre es privilegia el territori per sobre de la població i en concret la província -l’única que no té legitimació democràtica directa- sobre la resta de les entitats territorials. La qual cosa fa que la Constitució sigui explícitament antifederal. En definitiva, doncs, segons Pérez Royo, la Transició va donar lloc a una “democràcia” molt deficitària, monàrquica (d’arrel franquista), bipartidista i antifederal.




Autor font: Directa.cat