Setembre 21, 2022
Per Direta
108 vistes

L’objectiu d’aquesta columna és l’esbós d’algunes idees (les meves) sobre la situació en què es troba la humanitat actualment, així com sobre alguns valors i principis que ens podrien guiar a l’hora de definir una estratègia radicalment republicana, ecosocialista i feminista, en general i en particular en el nostre país (Catalunya i els PPCC). Insisteixo, només és un esbós (el meu) i ja n’hi ha i n’hi haurà en el futur d’altres (i és bo que sigui així) que, sens dubte, seran complementaris o contradictoris amb aquest i, en tot cas, molt probablement millors (vegeu, per exemple, l’article molt recent). Però, es tracta d’anar avançant junts, com més millor.

Considerem, en primer lloc, quin és l’entorn en què ens trobem. Crec que la majoria estaríem d’acord que vivim, a l’àmbit mundial (i al nostre país), en un moment de crisi múltiple que afecta de formes variades a tothom, i que podria portar a la humanitat i al planeta al que Rosa Luxemburg va anomenar la barbàrie o al que alguns actualment consideren una catàstrofe o el col·lapse. Hi ha una crisi econòmica i financera des de 2007/08 (que Michael Roberts ha anomenat la “Gran Depressió”) del mode de producció del capital, que només és comparable (en intensitat i durada) a les que es varen viure a finals del segle XIX (bàsicament a Europa i Nord-amèrica) o des de finals dels anys 1920 fins a acabar la II Guerra Mundial (als mateixos països i alguns d’Amèrica Llatina o Àsia). Una crisi que, en aquest moment, es manifesta en recessions i inflació simultànies que, a més, es retroalimenten, en crisis financeres i del deute lligades a l’excessiva financerització de l’economia i a una liberalització quasi total dels moviments de capital a l’àmbit mundial, en un consumisme irracional de la minoria que ha viscut i viu en l’abundància, etcètera.

En el món del treball els salaris reals van disminuint des de fa molts anys i les successives reformes del mercat de treball han empitjorat i precaritzat molt les condicions de treball i contractuals

Hi ha també una crisi social i del món del treball. D’una banda, hi ha un creixement espectacular de les desigualtats econòmiques i socials, molt lligades al procés de concentració i centralització del capital en poques mans (cada vegada menys) que té com a conseqüència la concentració d’una gran part de la riquesa i la renda en l’1% (i particularment en el 0,1%) de la població mundial. L’economista italià Emiliano Brancaccio (i els seus col·laboradors) ha calculat que el 80% de totes les accions que es negocien a les borses mundials estan en mans d’un 2% de la població mundial. D’altra banda, en el món del treball els salaris reals van disminuint des de fa molts anys i les successives reformes del mercat de treball han empitjorat i precaritzat molt les condicions de treball i contractuals. Cal considerar la responsabilitat que hi tenen, almenys a Espanya, els sindicats reformistes i partidaris del consens. L’altra cara de la moneda és la crisi de les classes mitjanes amb menor nivell de renda, la pobresa, a vegades extrema, d’una part important de les classes populars, l’augment de la fam i les malalties, sobretot en els països més pobres del tercer i quart món, molt especialment a l’Àfrica.

No crec que, després d’haver passat (i estar passant encara) la pandèmia de la Covid, viure els canvis radicals en la climatologia, la meteorologia, les sequeres i els incendis en uns llocs i les inundacions en uns altres, entre altres fenòmens, calgui insistir massa en el fet que també vivim una crisi ambiental molt greu i que avança molt ràpidament, mentre els governs i les institucions públiques, nacionals i internacionals, no estan reaccionant amb la rapidesa i la contundència que caldria. Al mateix temps, i de forma molt relacionada, hi ha una crisi energètica galopant, ja que els combustibles fòssils han arribat al seu pic (o hi estan arribant) i les energies renovables serioses (o sigui que són alguna cosa més que idees no comprovades) i susceptibles de funcionar tècnicament i ser viables econòmicament, mai podran substituir totalment, segons ens diuen els experts, les energies fòssils. Una situació energètica que, malauradament, ha empitjorat amb el tret al peu que ha significat les sancions a les exportacions energètiques russes, particularment per alguns països europeus com Alemanya o Itàlia. Ergo, caldria endegar un nou model energètic en el marc d’un nou model de desenvolupament. Cosa que, malauradament, els governs i institucions, nacionals i internacionals, en general no estan fent, almenys amb la urgència que seria necessària.

Vivim una crisi ambiental molt greu i que avança molt ràpidament, mentre els governs i les institucions públiques, nacionals i internacionals, no estan reaccionant amb la rapidesa i la contundència que caldria

I no s’ha d’oblidar la crisi geopolítica, amb molts conflictes i guerres, alguns més o menys latents (Iraq, Afganistan, Líbia, Iran…), d’altres ben presents (Iemen, Síria, Kurdistan…). Ara l’atenció està centrada en la guerra entre Rússia i Ucraïna (amb un gran suport explícit dels EUA i l’OTAN), o en el conflicte entre els EUA/OTAN i la Xina amb l’excusa de Taiwan (casos que no són objecte d’aquest escrit). En tot cas, no es pot deixar d’assenyalar, com ens diuen experts com per exemple el Centre Delàs, l’elevat grau de responsabilitat de la indústria armamentística mundial i dels que la financen (banca, fons d’inversió, fons voltors…) en el manteniment i el creixement dels conflictes i les guerres. Finalment, estem davant d’una greu crisi democràtica a molts països del món, amb un creixement de l’autoritarisme i la manipulació propagandista de polítics i massa mitjans de comunicació en mans dels més rics de cada país, així com una expansió de l’extrema dreta feixista. Aquesta crisi està, sens dubte, relacionada amb el procés creixent de concentració i centralització del capital en cada vegada més poques persones, cosa que ha fet que Brancaccio hagi parlat recentment d’un “assetjament a la democràcia”.

I en el cas dels PPCC, i particularment de Catalunya, amb el conflicte i les contradiccions latents històricament amb l’Estat espanyol, i que en els darrers anys s’han fet més patents, qualsevol alternativa estratègica d’alliberament nacional i social (que van indissolublement lligats) crec que passa per una República Catalana i (en el futur més pròxim possible) dels PPCC, que es basi en alguns principis i valors. Primer, el més important de tot és la vida de les persones, la millora de la vida de totes les persones, que puguin gaudir de “l’abundància” de la que fins ara només ha gaudit una minoria, cada vegada més reduïda, que ha concentrat i concentra la riquesa i la renda en les seves mans. Segon, els valors del republicanisme, és a dir “liberté, égalité, fraternité” que, com molt bé ens va explicar Antoni Domènech en diversos escrits, avui dia només són possibles en un socialisme democràtic i participatiu. I no oblidar mai que els principis republicans impliquen que el poble, les persones, que han escollit els seus representants en qualsevol àmbit (polític, social, productiu…) els poden revocar en qualsevol moment si consideren que no estan fent allò perquè se’ls havia escollit.

S’haurà de decidir quins sectors han de passar a ser de propietat pública, comunal o cooperativa i també si hi ha algunes activitats en les quals hi podria haver propietat privada

Tercer, els valors i principis d’un ecologisme, d’una racionalització energètica, d’una reproducció social antipatriarcal, en el marc d’un nou model de desenvolupament econòmic i social. Tenint en compte que en un planeta finit no es pot créixer indefinidament (que és l’essència del mode de producció del capital) i que s’haurà de fer en unes condicions en què predomini la propietat pública, cooperativa, comunal (no privada en definitiva), tot plegat suposa necessàriament un socialisme on les decisions es prenguin de forma democràtica i participativa. Quart, aquest nou model de desenvolupament econòmic i social, que alguns han anomenat “decreixement”, haurà de permetre una presa de decisions, de baix a dalt, democràtica i participativa, sobre els sectors econòmics que han de desaparèixer, els que s’han de reduir o ampliar, i els nous que han d’aparèixer (estic pensant particularment en tot el que està relacionat amb les cures i la reproducció de la vida, però no només). I també s’haurà de decidir, a partir dels mateixos principis, quins sectors han de passar a ser de propietat pública, comunal o cooperativa i també si hi ha algunes activitats en les quals hi podria haver propietat privada. Tot plegat requeriria també una planificació amb unes interrelacions àgils de baix a dalt i de dalt a baix, totalment democràtica i participativa, i tenint molt en compte els principis, abans esmentats, de la representació pròpia del republicanisme.

Cinquè, aterrant en el cas de Catalunya (i els PPCC), una república amb aquests principis i valors suposa un procés d’acumulació de forces, a partir de les mobilitzacions de sindicats i organitzacions socials, cooperatives, comunals i cíviques, i tenir clar que caldrà la desobediència civil, i també institucional, a l’Estat espanyol, així com una estratègia per desestabilitzar-lo en tot moment, tant a l’àmbit estatal com internacional (que és molt i molt important). Només en aquestes condicions de força serà possible negociar (segurament, al final inevitablement) amb possibilitats d’èxit l’autodeterminació/independència i la República catalana. Si no hi ha una posició de força, i estabilitzant en lloc de desestabilitzar l’estat i els seus aparells de coerció i hegemonia, com ara alguns pretenen, les possibilitats de l’alliberament nacional i social de Catalunya i els PPCC seran, de forma segura, nul·les. Indesinenter!




Autor font: Directa.cat