Febrer 17, 2022
Per Direta
199 vistes

S’avenia el cap de setmana, altiu i ple de força, aquell divendres onze de febrer. Hi havia molts propòsits, un cap ple d’imatges i d’il·lusions que es moria per descobrir totes les sorpreses que li esperaven. Lia tenia ganes de baixar a Alcàsser, de conéixer aquell territori i d’estimar-lo. Aquella no era la seua terra, la que ella coneixia des de menuda, acostumada a la rudesa i a la meravella que conformen Els Ports i El Maestrat. L’Horta Sud tenia un paisatge diferent, una llum distinta i aquella diferència respecte de la terra on va créixer, també l’encisava. Tenia ganes de baixar-hi i descobrir aquells indrets, sobretot perquè Arnau, la seua parella, era nascut allà, s’havia criat corrents al voltant d’aquells camps, entre bacs per aquells carrers i places. Lia estava entusiasmada i estava satisfeta d’haver recordat i lloat el pare el cap de setmana passat, qui enguany i aquest dissabte dotze de febrer, si fos viu, faria seixanta anys. Sí, l’havia recordat, havia plorat i s’havia deslliurat de la nostàlgia, el record i la pena: havia mirat fotos, l’havia rellegit als seus llibres i tornat a veure entre les seues línies. Havia fet la feina que li corresponia i aquell cap de setmana podia anar-se’n tranquil·la i gaudir plenament del viatge a l’Horta Sud amb Arnau. Sabia que li esperava un dissabte mogut i tenia ganes d’agitar-lo.

Així llavors, ben de matí, el dissabte, Lia, Arnau i Neu (l’estimada gossa de Lia) arribaven al poble on els i les amigues d’Arnau ja els esperaven per fer un esmorzar, amb tot el comboi, entre entrepans, tapes i cervesa, encara de postres, després del cafè, la mistela. Tothom va recollir un cop pagats els comptes i llavors, Lia, Neu i Arnau, van decidir anar a la muntanya, a fer una ruta, una excursió per les muntanyes de Picassent, i estirar-se allà, a la fresca del camp si els entraven ganes de descansar.

Lia estava entusiasmada i estava satisfeta d’haver recordat i lloat el pare el cap de setmana passat, qui enguany i aquest dissabte dotze de febrer, si fos viu, faria seixanta anys

Quatre hores més tard, en faltava sols una perquè el sol acabés d’amagar-se per les muntanyes i els tres encara estaven costera amunt i costera avall. Meravellats per les clòtxines fossilitzades que anaven trobant-se per les roques, el temps anava passant i els minuts desapareixien. Òbviament, com havien previst, en arribar al cotxe, ja era quasi fosc i, esgotats com estaven, van tornar cap a Alcàsser, on amics d’Arnau els esperaven per a fer uns vins i unes tapes. Un cop aparcats a la plaça del mercat, la sorpresa i la impaciència van vindre a visitar-los. Quan Lia anà a buscar el seu telèfon, per tal de creuar dos línies amb la seua família, recordant el dia que avui se celebrava clandestinament a casa seua (el natalici del pare), aquest no hi era. El telèfon no estava. Van mirar per tots els seients, alçar totes estoretes, revisar bé el maleter, buscar per dins les butxaques dels seients, per tots els racons de les portes, a les bosses i a les motxilles… però el mòbil, no hi era. Com era possible? On li havia pogut caure sense que ningú se n’adonara? Si feia hores que no tocava el telèfon…

A la desesperada, Arnau va decidir anar a buscar el dispositiu tornant a fer la ruta que havien fet de vesprada, però de nit, amb frontals, ja que es coneixia bé aquelles muntanyes. Lia no les tenia totes, ¿anar a la recerca d’un telèfon a la nit quan havien estat hores recorrent aquells camins? Era buscar una agulla en un pallar i a la seua cara, l’angoixa va vindre per quedar-se, notant-se les pulsacions cada cop més fortes als canells. El batec se li accelerava. Tenia tantes coses, tants projectes, tantes converses pendents, les fotos… Ho perdria tot. “No ens n’anem d’ací sense el telèfon, Lia, no patisques. Anem a fer el possible per trobar-lo. T’ho promet”, li digué Arnau estimant-la.

Van trucar insistentment al telèfon de la jove, però ningú no responia, van enviar-li whatsapps per si, per alguna d’aquelles, algú arribés a llegir els missatges. Van tornar a l’inici de la ruta, van desfer els camins per on havien passejat aquella tarda, i, amb el cotxe, van recórrer els diferents llocs on havien estat al llarg del dia. Van fer tot el que va estar a les seues mans fins que, per sort, quan van tornar a trucar de nou al telèfon perdut, un jove els va respondre a l’altre costat de la línia. “Hola! Sí, sí, el tinc jo, el telèfon, se l’ha trobat el meu pare quan feia ciclisme amb els amics i quan ha tornat a casa, me l’ha donat a mi, a veure si podia fer-ne alguna cosa… Sí, clar, veniu a per ell, estic a Almussafes, ara us envie la direcció”. A Almussafes? Com podia ser que el telèfon hagués anat a parar allí? Sort que hi ha bona gent al món, van pensar-hi, a punt de donar per perdut el telèfon com estaven. I encara incrèduls que el mòbil fos allà, van dirigir-se cap al poble.

Per fi, havia pogut veure realment, la cara del seu pare, quaranta anys enrere i setze després de no veure’l mai més. Per uns instants l’havia tornat a tindre davant. ¿Havia sigut un somni? 

Quan van arribar al carrer on els indicava la direcció facilitada, la cara i l’expressió de Lia van canviar de sobte i la d’Arnau, en veure a la seua companya, també. No podia ser el que veien. No, no, no podia ser. El jove que se’ls hi acostava saludant, amb el telèfon a la mà, no podia ser eixe jove. No podia ser. Aquelles ulleres daurades redones, aquells pantalons de tela a quadres, aquella camisa, aquell cabell negre, curt i arrissat, aquell somriure, aquell posat… Era la imatge del seu pare de jove, amb una vintena d’anys. Estupefactes, només veure’l Lia se n’anà directa cap a ell, amb ganes d’abraçar-lo, tot donant-li les gràcies. Estava sorpresa, confosa, emocionada, atònita: “eres el meu pare de jove, la seua viva imatge i et veig avui, just avui, que ell fa anys”. El jove, meravellat i desconcertat alhora, entreveient sentiment als seus ulls, no sabia ben bé què dir-li, però el somriure no se li desdibuixava de la cara. “Me n’alegre que hàgiu pogut trobar el telèfon, parella, perdre les coses que s’estimen provoca una ansietat gegant”.

Quan van engegar el cotxe per anar-se’n, les llàgrimes van començar a brollar per la cara de Lia i no va poder evitar sanglotar. No podia ser el que havia viscut, el que havia vist. No podia ser. Després de setge anys de la mort del seu pare, Lia havia somniat en ell innumerables vegades: havia somniat en una possible retrobada, havia somniat que el pare estava de viatge i que tard o d’hora tornaria a casa, havia tingut malsons on es perdia del pare i ja no el tornava a veure, malsons en què ell havia de partir per qüestions de feina i ella no podia acomiadar-se’n, somnis preciosos on compartien moments i vida, on ell li llegia contes… Ho havia somniat tot i ara, avui, pel seu seixanta aniversari, havia vist, malgrat que ràpidament, sols per uns minuts, al seu pare, a la seua jove i esvelta figura de nou. “No estic boja, veritat, Arnau? Tu també ho has vist, no?”. Arnau assentí i l’agafà fort de la mà, tot mirant-la amb nostàlgia. Va parar el cotxe, ja a l’eixida d’Almussafes i la va abraçar. “Sí, Lia, jo també l’he vist… És cert, quan ho has dit, que sí que s’assemblava molt al teu pare…”. Aquesta vegada era veritat, no ho havia imaginat: certament, d’una manera o l’altra, per fi, havia pogut veure realment, la cara del seu pare, quaranta anys enrere i setze després de no veure’l mai més. Per uns instants l’havia tornat a tindre davant. ¿Havia sigut un somni? ¿Era clarament la realitat?

Fos com fos, va ser de conte i les bones històries no s’han d’oblidar.




Autor font: Directa.cat