Maig 18, 2021
Per Direta
295 vistes


Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000) va ser un apassionat de la llengua parlada al País Valencià. Un enamorat dels seus paratges, la seua geografia, els seus habitants i costums. Un observador de les paraules i expressions locals amb què necessàriament es designaven aquests elements, que construeixen la identitat popular de les diferents latituds del País Valencià, gràcies a la connexió entre vocables i conceptes. Vint-i-un anys després de la seua mort, l’escriptor i lexicòleg ha sigut el centre de la polèmica les darreres setmanes, arran la retirada del seu nom d’un carrer del municipi de Mutxamel (l’Alacantí) per a denominar-lo, a partir d’ara, avinguda d’Espanya.

Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta, acollint-les dins del vocabulari total del valencià i convertint-se així en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana. Açò s’ubica dins del procés de recuperació de les llengües de l’Estat a partir de la caiguda del franquisme.

Normalització quant a estendre els usos del valencià més enllà, traient-lo de la marginalitat i l’amagament domèstic i reivindicant-lo com a una llengua bella, utilitzable per a la literatura, la conversa quotidiana i, fins i tot, (en aquella època açò semblava impensable), la comunicació institucional. I per descomptat, normativització quant al mateix interès de Valor per la gramàtica, la lexicografia i el vocabulari, complint la funció de mestre de llengua valenciana per a totes les mestres esdevenidores, gràcies a l’obra acadèmica que aportà durant tota la seua vida.

Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta, acollint-les dins del vocabulari total del valencià i convertint-se així en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana

Però, aquestes contribucions a la llengua i al poble valencià van ocórrer de rebot. El petit Enric, ja en el context rural de la seua Castalla natal, començà escrivint poesia d’una forma innocent. A casa seua, llar d’un filòsof i una pianista amb devoció per la lectura —pare i mare—, aquestes aficions eren ben rebudes i fomentades. Tant és així que als nou anys Enric va rebre com a regal la seua primera màquina d’escriure. Açò li va motivar a, ja amb eixa edat, posar-se a escriure una primera novel·la.

Malgrat la seua motivació, li va resultar impossible complir amb el seu propòsit inicial. Però, lluny de frustrar-se i deixar de banda aquell interès, començà a formar-se com a literat novell escrivint descripcions, passatges i contes curts durant la seua adolescència, amb la il·lusió de convertir-se en novel·lista.

Després de moure’s a Alacant, amb vint anys, escriu i publica els seus primers articles a revistes i periòdics locals, situant com a pilar central la revista satírica El Tio Cuc, amb una ideologia clarament republicana. És en aquesta revista on Valor pot publicar periòdicament les seues primeres lliçons de gramàtica valenciana, inspirant-se en la de Pompeu Fabra i influït pel context del regionalisme i nacionalisme incipient amb el qual de seguida s’identificà. Aquest era el temps de la Segona República, i és amb aquesta voluntat lingüística i periodística que Enric Valor fonamenta les seues conviccions polítiques i vitals.

Al principi de la dècada de 1930, Valor publica un primer conte de misteri, L’experiment de Strolowickz (1931), i en 1934 abandona Alacant per assentar-se a València, on passarà la major part de la seua vida.


La repressió franquista en la figura d’Enric Valor

La carrera de l’apassionat autor de Castalla es veu interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil espanyola en 1936, havent de servir a l’exèrcit republicà. En acabar la guerra, Valor reprèn amb il·lusió la seua tasca de novel·lista, ja que la seua vocació de servir la llengua havia quedat soterrada pel govern de Franco. Envoltat per aquest context, se centra en la seua primera obra de narrativa: L’ambició d’Aleix, una novel·la on les passions que es conten transgredeixen les convencions de l’època, fent-la mot difícil de publicar. En 1950, l’obra és directament censurada, segons deia el mateix Valor, per tres línies on es relata un adulteri; inconcebible en aquell context.

Com no pot publicar L’ambició d’Aleix, el de Castalla enceta un nou camí literari, influït pel filòleg i amic Manuel Sanchis i Guarner. Recupera, gràcies a la seua observació i recollida dels costums valencians, les rondalles que li van acompanyar des de ben menut. Recorda com la seua família les contava, sa mare i son pare, també les àvies, cadascuna a la seua manera i transmetent-les amb la naturalitat del rogle oral, la plaça del poble, l’estiu. Així doncs, ajunta les primeres quatre Rondalles Valencianes en unes seixanta pàgines, amb molt millor èxit de publicació pel fet de trobar-se dins del gènere del folklore, molt més acceptat pel sistema de censura. El primer volum es publica en 1950 i l’any següent publicaria dos més.

A banda de recollir les històries, Valor aporta el seu toc literari als relats, ubicant les trames en un lloc i un entorn específics —depenent d’on fora la rondalla original—, completant les trames i descripcions i canviant, ja en aquell moment, alguns clixés propis dels estereotips de cada personatge per qualitats més representatives d’aquests.

Durant els anys seixanta es rodeja de personalitats amb la finalitat comuna de recuperar el valencià i la identitat nacionalista que el franquisme havia tractat d’amagar

En 1960, després de molta lluita i molts mals de cap, Valor decideix retirar les tres maleïdes línies sobre l’adulteri de L’ambició d’Aleix, publicant-se amb aquesta i altres modificacions. En aquests anys, encara sota la repressió franquista, torna a escriure en clau de lingüista, amb el primer Curso de lengua valenciana (1966, en castellà) i amb la voluntat de fer accessible un ús correcte de la llengua popular valenciana. Col·laborant amb alguns diaris, enceta les seccions “Parlem bé” i “Gramàtica elemental per a valencians” al diari Jornada. Posteriorment, compliria la mateixa funció al diari Levante. Els articles els componien lliçons concretes, fitxes i comentaris al voltant dels usos i disfuncions de la gramàtica i l’ortografia.

En el desenvolupament d’aquestes tasques, Enric Valor no es trobava soles. Durant els anys seixanta es rodeja de personalitats amb la finalitat comuna de recuperar el valencià i la identitat nacionalista que el franquisme havia tractat d’amagar. Ell recollia tot aquest treball com a servidor de la llengua, “perquè algú havia de fer-ho”, deia, mentre s’anava confeccionant una gramàtica valenciana completa i funcional que es llançaria ja en temps de democràcia.

En aquest punt, aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes, és considerat un autèntic enemic del règim i va ser tancat a la presó Modelo de València de 1966 a 1968. En el seu empeny docent, va arribar-hi a ensenyar a parlar valencià a alguns presos i, per descomptat, va seguir escrivint.

Només eixir de la presó, en 1969 s’uneix amb els seus contemporanis per a fundar la revista Gorg, una publicació literària amb la missió de reivindicar i defendre la llengua. Als anys setanta, Valor segueix publicant cursos i reculls de les seues lliçons i articles, però no va ser fins al 1977 que va poder publicar el seu primer curs de llengua valenciana escrit en valencià, el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, el qual s’havia publicat en castellà en 1973.

Aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes, és considerat un autèntic enemic del règim i va ser tancat a la presó Modelo de València de 1966 a 1968

I per fi, després de tantes reticències per a publicar la seua primera novel·la, arriba un temps nou en què ja podia lliurement dedicar-se a la narrativa, el seu propòsit des que era ben menut. En 1980 publica la primera novel·la del seu Cicle de Cassana, Sense la terra promesa, una obra que retracta la noblesa d’un poble feudal fictici anomenat Cassana, a principis del segle XX. En 1983, al mateix poble es viuen els primers mesos de la Guerra Civil, època que seria tractada en Temps de batuda. I en 1991, conclou la trilogia ubicada a Cassana amb el relat de la postguerra allà viscuda.

Però si hi ha un supervendes a l’altura de les rondalles, que han venut més de mig milió de còpies, és l’obra gramatical que més ha influenciat l’aprenentatge del valencià en la història recent d’aquesta llengua: La flexió verbal, publicada en 1983, que regularitza la conjugació dels verbs valencians i consolida un estàndard sense precedents.

Enric Valor, reconegut amb el premi de les Lletres Valencianes, el de les Lletres Catalanes i sent Doctor Honoris Causa a diverses universitats valencianes, faltà en l’any 2000 amb tota una vida dedicada a la llengua i la seua divulgació a l’esquena. I per cert, cal dir que una edició fidel de L’ambició d’Aleix, com no podia ser d’altra manera, es publicà sense censura en l’any 1987. Es va tardar, però es va fer justícia.




Autor font: Directa.cat