Abril 25, 2022
Per Direta
117 vistes

Era una escultura viva. El seu cos transmetia vigor, però també delicadesa. El seu rostre arribava més lluny, era poder. No hi havia qui clavés la seua mirada en ell i la poguera tornar enrere. Narcís, segons els antics grecs era la imatge de la bellesa més despietada, qui creuava els seus ulls amb ell s’enamorava irremeiablement, víctima dels seus trets atractius. Tant va ser així què este fill de mortals va col·leccionar un bon grapat de devotes i devots, entre les que no només hi havien persones del costat del món sublunar sinó que, també, d’altres éssers mitològics com la nimfa Eco. La seua bellesa va ser, nogensmenys, la seua perdició. Ell, que per supèrbia mai va fer cas a cap de les ànimes que li pretenien, només va caure dins de les teranyines de la irracionalitat amorosa una vegada. Va ser pel seu mateix reflex sobre les aigües d’un llac que va renunciar al càlcul racional per a entregar el seu cos a la passió. Així, en la seua desesperació per intentar aprehendre la seua efígie, acabà ofegant-se mentre perseguia al seu jo.

La història ens parla de les conseqüències de renunciar a la complexitat del món. Narcís és l’exemple d’una vida entregada a la puritat de qui només es mira a si mateix. De qui és incapaç de reconéixer-se en la mirada dels altres. Del resultat d’emmirallar-se en la simple simetria de l’espill, mentre oblida que una bona parta del que som i del que podem ser és resultat del fet de compartir amb la resta. És a dir, del relat aprenem el perill que suposa la manca d’alteritat en la construcció de la identitat que fa singular. La consciència trencada que oblida que la bellesa que trobem en els trets, detalls i accions humanes de la resta ens poden fer ser més humans. En el millor dels sentits.

Una bona parta del que som i del que podem ser és resultat del fet de compartir amb la resta. És a dir, del relat sobre Narcís aprenem el perill que suposa la manca d’alteritat en la construcció de la identitat que fa singular

Així, pot passar que et trobes enmig de la mediterrània amb un sol, que vol aflorar entre els núvols, del qual resulta una llum tènue i una calfor que manté el teu cos amb una sensació de calma agraïda. Rodejat de penya-segats, de la mar i d’una còmoda barreja entre sorra, pedres diminutes i altres més grans que dibuixen l’espai, ens descobrim amb l’eternitat. Eixe moment, que és alié al temps perquè es desprén d’ell. Però, de la mateixa manera que se n’ha anat, el temps pot tornar amb tot el seu pes i reclamar la seua sobirania. L’instant, que semblava suspendre la història, es pot trencar per la mera irrupció humana. Per l’aparició sobtada de persones que no esperàvem. Per què? Som, aleshores, com Narcís incapaços de connectar amb la resta? De sentir la naturalesa quan hi ha l’altre?

Pots albirar una muntanya des de fora, amb la distància d’una fotografia no compromesa, o pots, en canvi, intervenir en ella. Participar de la serra i conéixer-la des d’una epistemologia compromesa. Els clàssics li dirien a açò aletheia, és a dir, llevar el vel que ens impedeix saber. O bé contemples la majestuosa silueta coronada per la neu dels grans cims o t’endinses dins d’ella per a, d’alguna manera, fer-te ella en recórrer els seus senders. Així, podrem abandonar la cerca de la perfecció del tot, que tants perills comporta, per a comprendre i formar part de la complexitat del món. Des d’eixa perspectiva, serà fàcil viure uns paisatges salvatges en els quals el fet antropològic siga part d’eixa naturalesa que ens calma, perquè podem connectar amb ella, ser ella. Un món profundament humà justament per això, perquè no hem deixat que el que és civilitzatori, o més bé mercatori, s’impose.

Entre la jerarquia que imposa el desig de puresa i el de la voluntat del guany infinit, es troba el que és humà de la manera més genuïna: els actes de compartir, de cuidar, d’aprendre o de manufacturar

El problema no és, i retornem a la pregunta que ens féiem, la presència aliena sinó la ferida antropològica que ha suposat la inserció del mercat en les nostres formes d’habitar i fer món. Pense que, més enllà d’algunes persones que segueixen determinades tendències místiques, la major part de la gent no és a l’exili humà on poden descobrir-se a si mateixes. No ens molesta trobar-nos gent al camí, al cim, a la platja o al poble. Gaudim, i aprenem, de creuar-nos una vaqueria quan el que desitgem és explorar zones poc poblades i verges. Ens adelitem de la mateixa manera amb la conversa amb una dona de llarga vida en una aldea que imaginàvem deserta. No, la qüestió és la transformació dels llocs amb ànima i identitat en espais òptims per a la possessió, l’orgasme ràpid i l’abandó immediat que exigeix la multitud. No ho és, en cap cas, el fet de reconéixer llocs en el que altres persones formen part d’un tot singular.

Entre les imatges pures, netes, cristal·lines i panoràmiques de monuments naturals, que ens tempten amb la promesa del retorn a l’”en si mateix”, idealització del retir monàstic antihumanista; i les de les multituds arrabassadores, mercantils i esgarrifadores -ambdues expressions autoritàries- hi ha infinitud d’actes de vida. És a dir, entre la jerarquia que imposa el desig de puresa i el de la voluntat del guany infinit, es troba el que és humà de la manera més genuïna: els actes de compartir, de cuidar, d’aprendre o de manufacturar. Mentre que el primer tracta d’establir un dogma sense cap màcula, en el qual és molt complicat que hi haja lloc per a la taca i la imperfecció, l’altra requereix aniquilar qualsevol identitat que no siga la del consum immediat.

Per això, quan Narcís rebutjava qualsevol aproximació a la resta d’un món que es desfeia davant la bella sensualitat del seu gest, no defugia la maldat i la penombra del seu temps. El seu gest no s’oposava a qui pretenia desintegrar el món. Renunciava, en canvi, a la possibilitat d’un món en comú. A la complexitat que requereix la comprensió i, en fi, a l’encís imperfecte d’amar. De ser humà. En enamorar-se del seu reflex, en eixe instant, va perdre qualsevol oportunitat de ser-ho. I així, es va ofegar en les tèbies aigües d’una perfecció excloent, que només prova de veure al seu rostre.




Autor font: Directa.cat