Maig 27, 2021
Per Direta
298 vistes


-dona rèptil, dona monstre, dona drac,  
com el cactus, com tu, supervivent. 

MMM

Fins fa no res no sabia que el 28 de maig és el Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. Ho és des de fa més de trenta anys. Amb la de coses inútils que sé, i la d’hores que m’he passat a sales d’espera com a bona malalta crònica que soc, i això no ho sabia. I ara que ho sé, aprofito per parlar-ne. Certament, durant els últims tres anys, com amb el futbol femení, hem fet un salt de gegant en la visibilitat dels problemes de salut de les dones: ara ja es parla als mitjans de violència obstètrica, endometriosi o vaginisme. I tot i que encara hi ha massa jiji jaja quan es parla de donar permisos per dolor menstrual, ja no tant quan es parla de pobresa menstrual. Oi que no sabíeu que viure a prop de zones verdes retarda l’aparició de la menopausa? Fins i tot d’això hi ha articles, tot i que la “meno” és un tabú a dinamitar. Gràcies, en bona part, a les dones periodistes ja parlem de mil coses relacionades amb la nostra salut sexual i reproductiva, però encara parlem massa poc de la nostra salut i, sobretot, de la nostra manca de salut en general. Encara cal reivindicar un sistema de salut que no ens mal-tracti i mal-diagnostiqui.

Com diu la Carme Valls al seu llibre Mujeres invisibles para la medicina, el biaix de gènere en la medicina no admet discussió. Cada vegada està més clar que l’origen de molts dels nostres problemes de salut està en una ciència i un sistema mèdics fets exclusivament a mida dels homes, dels seus factors de risc i dels seus símptomes. El cas dels infarts és paradigmàtic (busqueu a Google la síndrome de Yentl): van descobrir que les dones moríem molt més d’infarts que els homes perquè com que els nostres símptomes són diferents, no els detectaven ni els tractaven a temps. La barreja d’ignorància científica respecte a nosaltres i de societat masclista és, literalment, mortal. I ens afecta al llarg de tota la nostra vida. Des que som petites, perquè ens detecten els problemes de psicomotricitat o la síndrome d’Asperger molt més tard que als nens (perquè ja se sap que som menys “mogudetes”), fins que ens jubilem, que llavors arrosseguem mil dolors i ens fan anar completament drogades.

La barreja d’ignorància científica respecte a nosaltres i de societat masclista és, literalment, mortal. I ens afecta al llarg de tota la nostra vida

Segons l’Informe de Salut de Catalunya del 2019 les dones tenim més patologies cròniques i les nostres visites al metge són sobretot per cansament i dolor al cos. Les dones passem molts més anys amb mala salut que els homes. I què fa el sistema amb els nostres malestars? Drogar-nos. La Junta internacional de fiscalització d’Estupefaents diu que Espanya és el país més consumidor de benzodiazepines del món mundial. I quin és el perfil de consumidora tipus? Dona més gran de 65. Malgrat el risc de deteriorament cognitiu i d’augment de mortalitat per caigudes. És una evidència que les dones doblem els homes en consum de psicofàrmacs. Com que els doctors i les doctores no saben què ens passa, ens droguen en comptes d’esbrinar què ens passa (manca estudi de la morbiditat diferencial), i la permanent sedació i psiquiatrització dels nostres problemes ens impedeix identificar i lluitar contra les causes últimes dels nostres malestars. I només en faltava la COVID.

La COVID també ha tingut efectes directes i indirectes en clau de gènere. Molts. Des de les trombosis “atípiques” de la vacuna d’AstraZeneca que, oh casualitat, s’han donat sobretot en dones (es veu que a causa dels tractaments hormonals i les característiques del sistema immune femení), a les dones amb COVID persistent que han hagut de malviure durant mesos fins que algú se les ha pres seriosament. I aquesta mania de receptar-nos per principi, defecte, protocol i abans de res tranquil·litzants, en temps de pandèmia i de serveis de salut col·lapsats, ha tingut i tindrà conseqüències greus: ho pagarem en vides i en dolor. Perquè ens han fet i ens faran proves tard, i els diagnòstics arribaran tard, i els tractaments efectius més tard encara. Una altra modalitat de violència contra les dones. Que és exactament el que li ha passat a l’Andrea.

Aquesta mania de receptar-nos per principi, defecte, protocol i abans de res tranquil·litzants, en temps de pandèmia i de serveis de salut col·lapsats, ha tingut i tindrà conseqüències greus: ho pagarem en vides i en dolor

L’Andrea va començar l’any -de merda- passat amb malsons. Els malsons de l’Andrea no s’assemblaven a cap malson que hagués tingut abans. Eren una barreja de malson i atac d’ansietat. I a l’Andrea, és clar, en explicar-ho al CAP, li van prescriure ansiolítics i, en insistir que allò no era ansietat, que ella sabia el que era l’ansietat i que allò no ho era, li van receptar antidepressius. La història de l’Andrea és una peli de por. Va passar mesos notant que empitjorava i demanant si us plau que algú la mirés o la derivés a algun lloc, i ningú li va fer cas. La web de lamevasalut i l’entrada del CAP de Cardedeu es van convertir en murs infranquejables. Quatre mesos després dels primers malsons, li va trucar un psiquiatre que li va fer un qüestionari i li va dir que es busqués un psicòleg. Privat, per descomptat. Al juny van començar uns estranys tremolors a la boca. Diverses vegades al dia. Al juliol va perdre la força a una mà. Durant l’estiu passat va començar a perdre força també a les cames i va caure de la bici, i va caure caminant pel carrer. Va demanar desesperadament visites presencials, va explicar per telèfon i per mail que alguna cosa no funcionava al seu cap. I ningú la va visitar. Tuyasabesmija la pandèmia. El problema afegit de l’Andrea va ser no tenir mai un metge de referència. Aquest tresor.

El mes d’octubre es va plantar a la porta del CAP i va dir que no marxava fins que no la revisés algú. I així va aconseguir que li programessin un tac. Per al 24 de febrer: octubre-novembre-desembre- gener-febrer. Les crisis, però, van augmentar i va començar a tremolar-li tot el costat esquerre del cos, i va començar a perdre també el fil de les converses i dels seus raonaments. A principis de desembre va tornar a demanar que la revisessin i, per primera vegada, algú va fer arribar el seu cas a un neuròleg. “Si és urgent, ja et trucarem”. Aquesta meravellosa frase en què sovint descansem. Però ningú li va trucar fins a la primera setmana de febrer, un any just després de l’inici dels malsons. Com a cirereta final de tot el procés, la doctora de torn li va demanar disculpes perquè resulta que no s’havien mirat el diagnòstic del neuròleg perquè no era la metgessa de referència, però que sí, que era urgent. Un any després de l’inici dels seus símptomes va entrar per la porta de l’Hospital de Granollers. I d’allí directa a Vall d’Hebron. Resulta que els malsons de l’Andrea eren crisis epilèptiques nocturnes i que tenia un tumor al cap de 4,5 cm. El 24 de febrer, el mateix dia que li haurien d’haver fet un primer tac, la van operar durant vuit hores. Una d’aquelles operacions superdelicades que et fan desperta, i que la majoria només hem vist a les pel·lícules.

Prou ja de primer tranquil·litzants i després ja veurem. Cal canviar aquesta cultura mèdica perquè ens hi va la vida. I no podrem canviar-la mentre no millorem el sistema

El sentiment d’abandonament de l’Andrea ha estat immens fins a arribar a Vall d’Hebron. “Fins ara t’hem maltractat molt, però ara et cuidarem”, li van dir. Parla amb devoció de la seva neurocirurgiana: “una dona serena, clara i segura”. No era tan difícil. Encara ha de fer radio i quimio, però està feliç perquè li enviaran una ambulància per anar i tornar de les sessions i no haurà de desmuntar-li la vida al seu company i el seu fill. Aquesta cosa tan femenina de necessitar que tot estigui bé per poder estar tu bé i cuidar-te. Aquests mandats tan interioritzats que hauríem d’aprendre a desfer com es desfan els tumors. Perquè, per descomptat, en conèixer la història, el primer que et preguntes és com pot ser que aguantés tant i no anés abans a l’hospital. Però la resposta s’entén molt bé si ets dona: si estàs en un poble i et diuen que el sistema està tensionat i que no abusis, tu no abuses, i si et diuen que si és greu ja et trucaran, tu hi confies. Perquè el contrari, en plena pandèmia, ja saps com serà interpretat: diran que ets una exagerada i una histèrica. I et tornaran a receptar tranquil·litzants.

Els malsons senyal d’alerta de l’Andrea es van convertir en un malson real, total i absolut. Els malsons senyal d’alerta no li podria haver evitat ningú, però el malson de no tenir un metge de referència, de no ser escoltada ni diagnosticada ni tractada a temps, sí. Prou ja de primer tranquil·litzants i després, molt després, un tac. Prou ja de primer tranquil·litzants i després ja veurem. Cal canviar aquesta cultura mèdica perquè ens hi va la vida. I no podrem canviar-la mentre no millorem el sistema. El Sindicat de Metges de Catalunya ha tornat a denunciar, fa quatre dies, que la situació de l’Atenció Primària catalana és “absolutament agònica”. És la pandèmia, però perquè abans van ser les retallades. I al final sempre sortim nosaltres malparades. Cuidem-nos. Exigim una atenció primària de qualitat. I feminista. Salut i sororitat!




Autor font: Directa.cat