Febrer 11, 2022
Per B Llibertari
342 vistes

Sindicalisme de base, vagues i drets laborals al món educatiu

La importància de la memòria.

Aquest curs 2021-22 estan sent habituals, entre mestres i professors/es, les converses sobre els nostres drets laborals: les diferències entre funcionaris i interins, el tracte precari que rebem el personal interí, les condicions en les que treballem des dels últims temps, etc.

Si bé és cert que la conversa és al carrer, la lluita no sembla ser-hi del tot.

I és que sovint ens preguntem: Què li passa al col·lectiu docent a l’hora de defensar els seus drets laborals? Per què costa tant mobilitzar-nos?

Les reflexions i respostes són diverses, i no hi ha una sola raó que expliqui per complet el modus operandi d’aquest col·lectiu quan es tracta de defensar els nostres propis drets laborals.

Però el què sí que és clar, és que sovint moltes de les persones que treballem des de fa més o menys anys al centres educatius, amb unes condicions laborals concretes —acceptables, i fins i tot podríem dir que “bones” si ho emmarquem dins del context socioeconòmic que vivim actualment, en el qual la precarietat laboral en certs sectors, sembla no trobar límits de dignitat— no tenim clar, o no valorem l’origen d’aquests drets adquirits que ara ens semblen que són del tot lògics, inamovibles i que creiem que és impossible que els prenguin mai.

Poques són les persones que recorden que la majoria dels drets i condicions laborals dels que actualment gaudim com a mestres i professors/es (hores de jornada, sou, etc.) no han estat cap regal de l’Estat, ni de la Generalitat, ni de ningú. Que el sou que tenim o les vacances de les què disposem, no venien de pack amb el títol de “mestra”.  Que són drets que van aconseguir companyes de professió antecessores nostres. Drets que es van aconseguir lluitant, arriscant les seves places de mestres/professores i sacrificant la “comoditat” o la seguretat que podien tenir en aquell moment.

Persones que, com nosaltres avui,  tenien gent depenent al seu càrrec, que havien de pagar un lloguer, tenien fills o altres responsabilitats que necessitaven dels ingressos del sou de cada mes. Però això no les va frenar a l’hora de plantar-se i lluitar pel què creien digne per a la professió, pels infants i pel món educatiu.

És en aquest sentit doncs, que pensem que és important mirar enrere i recordar. Recordar que mai cap govern, per molt d’esquerres que es faci dir, ha regalat drets i millores laborals perquè sí. Recordar que quan s’han aconseguit drets ha estat sempre amb la força del col·lectiu, amb la unió de totes, amb un objectiu comú. Recordar també que els privilegis i drets que tenim actualment el col·lectiu docent són gràcies a lluita de les qui ens van precedir. I que si volem seguir mantenint aquests drets i dir prou a l’onada de precarietat i privatització del sistema educatiu públic —que precaritza les nostres condicions laborals, entre altres desastres—, depèn de nosaltres i del què estiguem disposades a fer.

Mirem enrere, per caminar cap a un futur amb una educació pública de qualitat i amb un col·lectiu docent amb uns drets laborals dignes.

L’any 1988 és un curs de referència per a l’educació d’aquest país i pels mestres i professors que en formem part.

Històricament la precarietat en la feina “de mestre” era la norma; sous baixos, ràtios altíssimes, falta d’escoles, etc. marcaven un context històric que va veure com el professorat es plantava i deia: ja n’hi ha prou.

Ens ubiquem als anys setanta, en el què les condicions a l’educació eren molt precàries: ràtios d’uns 40-50 alumnes, sous molt baixos que els professors intentaven apujar fent permanències (és a dir, quedant-se a treballar una hora més amb els fills de les famílies que els hi podien pagar després de manera privada), i llargues jornades laborals.

És a partir de mitjans dels setanta, després de la mort de Franco, que es comencen a aconseguir algunes millores. Aquestes no venen soles, sinó que és gràcies a les reivindicacions i plantades davant del Ministeri per part de grups de docents, que s’aconsegueixen. És així com s’aconsegueix baixar una mica les ràtios, es comencen a construir algunes escoles i desapareixen les permanències per passar a la “dedicació exclusiva” (una petita concessió retributiva).

D’altra banda, calen 10 anys de reivindicació d’eleccions sindicals a l’ensenyament públic per acabar-ho aconseguint. No és fins l’any 1987 que es poden celebrar les primeres eleccions. Després d’aquestes, les lluites i reivindicacions encara prenen més força.

L’any 1988 es viuen més de 20 vagues en un mateix curs i una gran manifestació a Madrid. Les vagues comencen al mes de febrer. La primera setmana se’n feia un dia, la següent dos, la següent tres dies… i així la setmana vinent es tornava a començar amb un dia, la següent dos, i l’altre tres… i així successivament. I mai s’agafaven dilluns ni divendres.

Concretament entre el febrer i el juny del 1988 es fan vint-i-dos dies de vaga i es celebren manifestacions multitudinàries.

La participació del professorat és altíssima, les accions i la lluita venen marcades des de la base, és a dir des de les assemblees de les escoles i dels territoris. Coordinant-se i articulant-se. El paper dels sindicats és molt important també per a la coordinació.

Amb sacrificis per a molts dels docents, que veuen com el sou precari de cada mes, encara se’n torna més quan els hi treuen els dies de vaga que fan.

Però malgrat això, no es tiren enrere i, mes rere mes, continuen les vagues i les accions.

I és així com s’aconsegueix anar avançant cada cop amb més força.

Les reivindicacions eren principalment aquestes:

  • L’homologació salarial amb la resta de funcionaris amb tasques i titulació equivalents a les seves.
  • La racionalització de la jornada, per tal de reduir el nombre d’hores lectives per docent.
  • L’estabilitat de les persones interines i substitutes, que cobraven un 20% menys.
  • Evitar la supressió d’aules, és a dir, que si baixava la natalitat, no es traguessin aules. En aquell moment, la ràtio era de 30 alumnes per professor/a.

El curs acaba amb un ambient estrany i amb sensació de decepció, ja que el  Ministeri només havia ofert el mes de maig un acord que per a la majoria dels docents no arribava a uns mínims, i que no havia estat acceptat per a la majoria del professorat en una consulta oberta que s’havia fet durant el procés de negociació.

Però les reivindicacions es reprenen després de l’estiu, i el següent curs de l’any 1988  comença amb el mateix to reivindicatiu que havia acabat l’anterior. Després de varies negociacions al novembre es posa fi al conflicte en l’àmbit estatal. Segons nòmines de l’època, l’increment salarial per a un mestre de Primària suposa passar d’unes 119.000 pessetes (715 euros) netes mensuals el 1988 amb 14 pagues a 128.000 pessetes (769 euros) el 1989. Pel que fa a la jornada laboral de 37,5 hores, es decideix que 30 han de donar-se al centre, de les quals 25 seran hores lectives.

A Catalunya, però, les mobilitzacions continuaran perquè el nivell de vida és “més alt”, segons indicaven marcadors com l’IPC de l’època, i els docents demanen equiparar el sou al de la resta de funcionaris de la Generalitat, així com l’escolarització de nens/es als 3 anys (llavors estava en els 4 anys), formació per al professorat i una dotació de dietes per sortides i colònies.

Finalment, després de seguir amb les reivindicacions els mestres de Catalunya aconsegueixen també gran part de les seves peticions.

*Informació del text extreta d’un article d’Ana Basanta. Periodista i escriptora. Llicenciada en Història i en Ciències de la Comunicació. Especialitzada en temàtiques socials.




Autor font: Bllibertari.org