Novembre 16, 2022
Per Direta
152 vistes

Les utopies no existeixen realment. Segons la metàfora utilitzada per Eduardo Galeano, la utopia és com l’horitzó, quan tu hi arribes l’horitzó ja s’ha mogut i està més lluny. Mai aconsegueixes arribar-hi del tot. Però la utopia ens és molt útil perquè ens va marcant el camí que hem de seguir per intentar obtenir-la. La democràcia és una d’aquestes utopies. La democràcia perfecta no existeix, però es tracta d’intentar acostar-nos-hi tot el que sigui possible.

Hi ha diferents concepcions sobre que és i que hauria de ser la democràcia per tal d’acostar-se, tant com sigui possible, a la perfecció, a la utopia. Des del meu punt de vista, l’intent més seriós, més rigorós, per a aproximar-s’hi és el d’Antoni Domènech amb la seva democràcia republicana i revolucionària fraternal. Evidentment, ho fa en la seva obra principal, El eclipse de la fraternidad, però també en molts altres escrits, conferències o entrevistes. I és una petita joia la seva conferència a l’Havana el febrer de 2010: “La metàfora de la fraternitat republicana-democràtica revolucionària i el seu llegat al socialisme contemporani”.

Deixa clar que la llibertat política o republicana vol dir que cap persona hagi de demanar permís a ningú per poder subsistir, i també que tampoc els pobles lliures haurien de demanar permís a ningú per existir socialment. I això suposava l’abolició de la llei política pròpia de l’estat burocràtic heretat de les monarquies absolutes. A més, la democràcia fraternal republicana implicava que també els pobres (esclaus, esclaus a temps parcial o assalariats, pobles colonitzats, dones) aconseguirien emancipar-se i accedirien a la vida civil essent plenament lliures i iguals a qualsevol altra persona. I això suposava l’abolició de la llei de família que implicava la fi del despotisme privat patriarcal (a les famílies) i patrimonial (a les empreses).

Amb l’arribada de les idees socialistes, ens diu Domènech: “Els socialistes polítics van considerar que, a l’era de la industrialització, no era ja viable el vell programa democràtic fraternal revolucionari d’una societat civil fonamentada sobretot en la universalització de la llibertat republicana per la via d’universalitzar la propietat privada. Per ells es tractava de la creació d’una vida civil no fonamentada ja en l’apropiació privada de les bases d’existència, sinó, com va dir Marx, basada en un ‘sistema republicà d’associació de productors lliures i iguals’. És a dir, en un sistema d’apropiació en comú, lliure i igualitari, de les bases materials d’existència dels individus. Marx i Engels -i fins i tot Bakunin- mai van perdre de vista la connexió d’aquest ideal socialista amb el vell ideal republicà-democràtic fraternal”.

Un socialisme anticapitalista tindrà futur si actualitza el programa de la democràcia republicana i revolucionària fraternal en la seva lluita contra tots els despotismes

I Domènech acaba assenyalant que un socialisme anticapitalista tindrà futur si actualitza el programa de la democràcia republicana i revolucionària fraternal en la seva lluita, ferma, decidida i realista, contra tots els despotismes. Primer, el d’uns estats cada vegada més difícils de controlar democràticament per la ciutadania. Segon, el d’uns empresaris i patrons incontrolables democràticament pels treballadors, els consumidors i pel conjunt de la ciutadania. Tercer, el despotisme domèstic dintre de la família. Quart, el d’uns mercats dominats per grans oligopolis transnacionals, per grans poders privats, financers o no, amb privilegis plutocràtics, amb capacitat de desafiar a les repúbliques i disputar als poders públics els seus drets inalienables a determinar l’interès públic. Cinquè, el de l’imperialisme i del nacionalisme agressiu, enfrontant-li la reivindicació de l’internacionalisme de les classes treballadores i populars.

I baixem ara a la realitat espanyola i catalana. Des del meu punt de vista, l’anomenada democràcia espanyola, i de rebot dels Països Catalans mentre en siguem dependents, està molt lluny de qualsevol ideal o utopia de la democràcia tal com l’hem considerada. I em centraré bàsicament en dues qüestions, essencials i interrelacionades, tal com han demostrat diversos constitucionalistes, particularment Javier Pérez Royo (vegeu especialment La reforma constitucional inviable): els orígens d’aquesta democràcia en el franquisme i la llei electoral encara vigent.

Cal tenir clar que l’anomenada “transició”, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, no va ser el resultat “d’una determinada correlació de forces, sinó d’una correlació de debilitats recíproques” entre el franquisme i els que fins aleshores havien propugnat la ruptura amb el règim. Això va fer que no es posés en qüestió la monarquia (una restauració monàrquica que, per cert, no es produeix quan mor Franco, sinó a partir de la Llei de Successió del Cap de l’Estat (1947) i del posterior nomenament del Príncep Juan Carlos com a hereu de la corona el 1969) i que, a més, se la legitimés constitucionalment com a monarquia parlamentària. Tant el sistema de partits com la regulació dels drets de participació política tenen un origen preconstitucional. El que Pérez Royo ha anomenat el “bloc normatiu preconstitucional” -la Llei per a la reforma política i el Reial decret llei de normes electorals- s’aprova el 1977, molt abans que la Constitució, i les primeres eleccions (15 de juny de 1977) es fan sense que existeixi una llei de partits. És a dir, els partits que varen participar-hi no ho feien exercint un dret (no podien decidir-ho) sinó que va ser el govern qui va decidir qui hi podia participar i qui no podia fer-ho. I són les Corts generals que surten d’aquestes eleccions les que elaboraran la Constitució i també la llei de partits (la qual, per cert, també és preconstitucional, com els reglaments del Congrés dels Diputats i del Senat), ja que es varen aprovar abans que la Constitució es publiqués i entrés en vigor.

A Espanya tant el sistema de partits com la regulació dels drets de participació política tenen un origen preconstitucional

Però, el més xocant probablement és que un cop aprovada la Constitució, “s’aprovés un ‘bloc normatiu de la constitucionalitat’ que reproduïa tot el que era essencial, i sense cap modificació destacable, en el ‘bloc normatiu preconstitucional’”, segons afirma Pérez Royo. La “transició a la democràcia” espanyola es va fer a partir de la reforma de les Lleis Fonamentals del franquisme. Van ser, doncs, els que tenien el poder en el franquisme els que van tenir la iniciativa sobre quin tipus de democràcia tindria Espanya. Són els que varen establir el marc normatiu per a exercir el dret al sufragi. De fet, la restauració de la monarquia i el marc normatiu del dret a la participació política, del que dependria la composició de les Corts generals, estaven profundament relacionats. Hi havia d’haver sufragi universal per donar credibilitat democràtica a la restauració monàrquica, però s’havia de limitar de forma que garantís la continuïtat de la monarquia. És a dir, “la ‘desviació calculada del principi d’igualtat’, o sigui un reconeixement parcial del principi de legitimació democràtica, va definir en essència … la Transició”. És a dir, el govern que convoqués les eleccions previstes en la llei de la reforma política les havia de guanyar. Si no tota l’operació de la restauració monàrquica fallava.

Per això, en les dues normes esmentades del marc normatiu preconstitucional es preveia el caràcter “lliure, universal, directe i secret” del dret al sufragi, però no es va incloure que també havia de ser “igual”. Justament perquè es tractava que hi hagués “una desviació calculada del principi d’igualtat”, tot separant de “manera estadísticament significativa, el nombre d’escons de cada circumscripció electoral (província) del seu nombre d’habitants”, segons el mateix Pérez Royo. Així, a cada província el vot seria igual, però seria diferent a Sòria (on farien falta menys vots per aconseguir un escó) que a Barcelona (on caldrien quasi quatre vegades més vots per escó). Això en el Congrés de Diputats perquè al Senat -quatre senadors per província- desapareix qualsevol principi d’igualtat. Per això Pérez Royo conclou: “Sobre la ‘constitucionalitat material’ d'(aquell) Congrés dels Diputats es pot discutir. Sobre ‘l’anticonstitucionalitat’ d'(aquell) Senat, no”. I tot plegat es completa amb “candidatures completes, bloquejades i tancades”, amb una atribució d’escons segons la regla d’Hondt i la necessitat de treure un 3% dels vots de la província per poder tenir escons. I el que és més greu, com s’ha assenyalat abans, és que en l’elaboració de la Constitució no es produís cap canvi essencial i significatiu i s’acceptés quasi integralment el “bloc normatiu preconstitucional”. Com conclou Pérez Royo la transició va ser “una democràcia monàrquica, bipartidista i antifederal”. I com que la reforma constitucional és inviable i, almenys segons perquè, impossible avui dia, les eleccions espanyoles i de les diferents comunitats autònomes continuen fent-se amb aquestes normes (sistema electoral) preconstitucionals i dubtosament democràtiques en el Congrés i clarament antidemocràtiques en el Senat.

En definitiva, tant pel seu origen franquista com perquè es va fer amb un “bloc normatiu preconstitucional” dubtosament democràtic (que després va passar a ser “constitucional” sense canvis essencials) la democràcia espanyola presenta defectes substancials que l’allunyen de qualsevol ideal i, molt en concret de la democràcia republicana i revolucionària fraternal abans esmentada.




Autor font: Directa.cat