Gener 20, 2022
Per Direta
171 vistes

A finals de l’any 1932, Isidro Escandell va acudir, en representació de la Federació Socialista Valenciana (provincial) a l’acte convocat a la ciutat d’Alzira per reivindicar un estatut d’autonomia per al País Valencià. Segons recollia la premsa escrita, el diputat valencià va declarar que “hi ha dos nacionalismes: el cerril i bèl·lic que va produir la gran guerra i el nacionalisme pacifista i constructiu que naix de l’amor a la terra nativa. No és antiètic el socialisme, de credo internacionalista, amb eixe nacionalisme. Més bé es complementen un i l’altre […]. El socialisme ha evidenciat que per a formar una pàtria internacional precisa abans el progrés i riquesa i cultura de les pàtries naturals”. Així, Escandell volia marcar el possible encaix socialista dins les iniciatives estatutàries. Al capdavall, però, no es va plantejar cap estatut per al País Valencià durant la II República. Els socialistes valencians no van jugar un paper clau en aquell punt, en cap sentit, la seua repercussió política tampoc els ho permetia.

Aleshores els socialistes no disposaven de cap estructura unitària en el conjunt del País Valencià –com tampoc la resta de formacions polítiques. Havia existit, entre els anys 1905 i 1931, una Federació Socialista Valenciana, la qual inclogué agrupacions socialistes de les províncies de Castelló, Alacant i València, com també d’Albacete. Però, aquella federació “regional” va ser dissolta per a donar pas a diferents federacions provincials –justament quan el sistema polític habilitava la formació d’autonomies regionals. La desarticulació de la federació va ser volguda, no cap imposició dels organismes centrals del PSOE, amb la finalitat de millorar l’organització del partit. La seua fundació i funcionament no va havien respost a una voluntat d’afirmació particularista, territorial, política o cultural valenciana. De fet, els socialistes valencians no es van implicar en l’embranzida regionalista als voltants de la I Guerra Mundial, plasmada entre d’altres coses en la formació de la Mancomunitat de Catalunya i la publicació de la Declaració Valencianista de l’any 1918. En tot cas, en la línia marcada pel congrés del PSOE de l’any 1918, la federació valenciana, en el VII Congrés de l’any 1919, es va pronunciar a favor de l’autonomia de les regions de la nacionalitat espanyola, a instàncies de l’Agrupació Socialista de Gandia.

A la província de València, sense eliminar els recels, els socialistes es van incorporar oficialment a la Conjunció de Partits pro-Estatut i ho van escenificar durant un acte l’any 1932 a la ciutat d’Alzira

Sense una estructura orgànica comuna, per tant, davant la qüestió de l’estatut, no ha de sorprendre l’existència d’una relativa diversitat d’opinions entre els socialistes. En general, els primers projectes i debats en aquella matèria, durant els anys 1931-1932, van trobar la indiferència i/o hostilitat socialista. Així va succeir a importants nuclis militants com Elx, Elda, Novelda, Alcoi o Alacant. En aquells primers temps, tampoc a les localitats de Castelló i València les posicions van ser massa diferents. Amb tot, els socialistes castellonencs van poder sumar-se positivament a les diferents iniciatives plantejades, especialment a partir de finals de 1932 i durant el període del Front Popular –quan el conjunt del socialisme valencià semblava afegir-se a una demanda estatutària en procés de resurrecció. A la província de València, sense eliminar els recels, els socialistes es van incorporar oficialment a la Conjunció de Partits pro-Estatut escenificada al citat acte d’Alzira. Segons explicava Escandell, el PSOE compartia l’ideari autonomista valencià –com de qualsevol altre territori espanyol–, i l’entenia com una peça més de la regeneració i millora de la nació espanyola; per tant, la voluntat última consistia a l’enfortiment de la pàtria gran, Espanya.

Molt probablement allí estava la clau. Sembla lícit pensar que entre els socialistes valencians va poder ser acceptada la idea d’un territori valencià diferenciat, en clau regional. El socialisme s’hauria pogut trobar còmode amb els trets generals de la identitat valenciana, tal i com venia sent definida des del segle XIX: en clau regional valenciana i nacional espanyola. Per això, quan Escandell parlava de la compatibilitat del socialisme amb una determinada versió del nacionalisme, bé podia indicar la possible reivindicació política de la identitat valenciana. Però, aquell no va ser mai el camp d’acció polític del partit socialista. En canvi, els socialistes valencians mai van dubtar que la seua nació era Espanya. D’això sí van fer motiu de reivindicació política. És a dir, el projecte polític socialista es va pensar, i pretenia legitimar-se socialment, com una missió de regeneració patriòtica i d’alliberament de l’autèntica Espanya. El discurs del nacionalisme espanyol va alimentar els esquemes socialistes a l’hora d’interpretar la situació sociopolítica durant tot el període republicà, bé fora per a defensar el govern –durant el primer bienni i a partir de febrer del 1936–, bé fora per a apostar pel seu enderrocament en nom de l’antifeixisme, bé fora en solitari, bé en confluència amb altres forces obreres i democràtiques.

Com a internacionalistes, els socialistes projectaven la identitat nacional a una esfera de convivència pacífica superior, i creien així eliminar qualsevol dimensió violenta, perversa, del nacionalisme

Les paraules d’Escandell ratificaven que aquella adscripció nacional resultava de tot punt coherent amb l’internacionalisme proletari. Res estrany. De forma majoritària, en el socialisme europeu, l’internacionalisme estava travessat permanentment per l’element nacional. Des del punt de vista organitzatiu, les estructures internacionalistes es basaven en l’existència de socialismes nacionals. Des d’un punt de vista conceptual, i també pràctic, l’internacionalisme va constituir una variable pròpia del nacionalisme: com a internacionalistes, els socialistes projectaven la identitat nacional a una esfera de convivència pacífica superior, i creien així eliminar qualsevol dimensió violenta, perversa, del nacionalisme; alhora, com a internacionalistes no rebutjaven la fidelitat al propi país, sinó que la classe obrera es constituïa en nucli definidor de la nació, cosa que situava els socialistes com a única i vertadera organització política i sindical de la nació.

On quedava el País Valencià com a marc polític i cultural en els plantejaments socialistes, per tant? Sense dubtes, a un espai secundari –com venia passant des de dècades abans de la II República. Però, tornem a Escandell. L’estiu del 1929, al periòdic El Obrero, el dirigent socialista dedicava un escrit als joves socialistes d’Elx, amb motiu del 25 aniversari de la seua organització. Allà remarcava la valencianitat de la ciutat d’Elx que acollia els socialistes, una ciutat valenciana pels quatre costats a la qual Pepe Serrano hauria volgut al·ludir a l’himne regional. D’aquella manera, Escandell pretenia apel·lar a i barrejar el patriotisme local il·licità, les referències regionals valencianes i la condició socialista. Això apunta a una via d’utilització dels referents territorials i d’identitat valencians en benefici propi. Va ser un camí efectivament poc transitat –però possible– que, en tot cas, indica l’interès per investigar l’articulació dinàmica de referents territorials, polítics i socials –com també de gènere–, en els repertoris i la història de les esquerres valencianes.

———————————————————–

La Fènix Universitat Popular és un col·lectiu que pretén ser un espai de formació, debat i estudi ancorat en la realitat política del País Valencià. D’entre els diversos projectes que tenen programats per als següents mesos, el primer és el “Curs d’història política de les esquerres valencianes”, que ha començat aquest octubre i finalitza en març de 2022. La informació completa sobre el curs i el col·lectiu la podeu trobar a la pàgina web. El curs naix amb una pretensió molt concreta: traçar el “fil roig” de la història recent del País Valencià. Estirar el fil per retrobar-nos al final, esbrinar d’on venen els marcs polítics amb els quals pensem el present valencià, una realitat sovint incòmoda que ens obliga a definir històricament i políticament en què consisteix analitzar amb mirada progressista la nostra pròpia identitat. Amb aquest reportatge, s’enceta una sèrie de col·laboracions amb la Directa, on es publicaran de manera periòdica textos derivats de les sessions del curs, per tal de deixar-hi testimoni en lletra de les idees principals de cadascuna.




Autor font: Directa.cat