Març 2, 2022
Per Direta
202 vistes

Després d’una última edició, la de 2021, forçada per les circumstàncies a inscriure el festival en l’entorn virtual, el Sâlmon, festival d’”arts vives” de Barcelona ha recuperat enguany la presencialitat, els espectacles a flor de pell, i ho ha fet amb una aposta ferma per a donar veu a les propostes menys acomodatícies. L’equip curatorial, format per Sofia Asencio, Bea Fernández, Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez, ha rebatejat el festival amb el nom de Sâlmonstein, posant en evidència la voluntat multiforme i la naturalesa mutable d’un Sâlmon que, entre el 9 i el 20 de febrer, ha completat la seva desena edició.

El Conde de Torrefiel (el 9 de febrer al claustre del Santa Mònica) van ser els encarregats de donar el tret de sortida amb la quarta peça del seu projecte Ultraficción, pensades totes quatre com una mena de disposició d’elements i idees que hauran de conformar un espectacle que s’estrenarà al llarg de 2022, i que es pregunten per l’estatut de la ficció en el món de l’art, pels processos transformadors a què s’ha vist sotmesa els darrers anys. Aquesta quarta part, Working Class, consisteix en una performance protagonitzada per alumnes d’arquitectura de l’ETSAB-UPC que, al llarg de poc més d’una hora, construiran el seu particular vedell d’or, amb materials tan bàsics com cartó i cinta adhesiva. La proposta del Conde posa el focus en el que ha estat un dels leit motiv del festival: el treball. Com es representa el treball a l’escenari? És necessari fer-ho? Ultraficción aborda un tema que les arts escèniques, tradicionalment, han defugit, i ho fa sense caure en les urpes del teatre de tesi ni el narcisisme d’aquest. El Conde no perd de vista en cap moment que el pensament que importa és el del públic i no el de l’autoria i és al del primer al qual apel·la.

El Conde de Torrefielvan ser els encarregats de donar el tret de sortida amb la quarta peça del seu projecte Ultraficción. |Arxiu

Ens cal un teatre que posi en escena la veritat, però aquest és un teatre dur, gens amable. L’estudiantat d’arquitectura és a punt d’incorporar-se al món laboral. Nosaltres escoltem, mentre treballen, l’enregistrament d’algunes entrevistes en què el mateix alumnat parla del seu futur, de les seves expectatives… I els veiem construint, fabricant alguna cosa semblant a la veritat.

Desitgos segrestats

L’endemà, Alberto Cortés presentava, també al Santa Mònica, El Ardor. Un ardor entès com a deler, com a desig. Cortés elabora una posada en escena singular que esquiva l’acumulació de disciplines (moviment, interpretació, cant…), l’una darrere l’altra, per a integrar-les i desenrotllar-les alhora, fins a esdevenir una sola cosa. Aquest llenguatge particular servirà per posar en dubte el concepte de cos i de desig entregats a l’allò que és fugisser, al mercantilitzable… que el capitalisme ha inoculat sense escrúpols a la societat. El ardor reivindica el cos com a veritat, com a allò que som, i en reclama la seva idea també, perquè ens ha estat arrabassada. Alberto Cortés esgrimeix un discurs que és un lament sobre allò que ens han pres però, alhora, un cant a la vida desmesurada, al romàntic, a l’estremiment i a la voluntat innegociable d’emancipació i de desempallegar-se dels qui detenten i segresten el nostre desig.

Per la seva banda, a la sala MAC del Mercat de les Flors, Jocelyn Cottencin va dura a escena una de les versions de la performance Monumental, que s’ha pogut veure a diverses ciutats amb aficionades/estudiants d’art/joves intèrprets que construeixen, amb els seus cossos amalgamats, l’estatuària, el patrimoni arquitectònic i les obres a l’espai públic, o més ben dit, la manera com la societat ha representat la seva història i la seva cultura a través d’aquelles manifestacions. Cottencin posa en primer terme la fisicitat dels cossos, la capacitat transformadora i creadora dels cossos apilats, encaixats. El públic es troba davant de cossos que treballen junts, i la noció de col·lectivitat s’imposa i ens interpel·la.

Jocelyn Cottencin posa en primer terme a ‘Monumental’ la fisicitat dels cossos, la capacitat transformadora i creadora dels cossos apilats, encaixats. El públic es troba davant de cossos que treballen junts, i la noció de col·lectivitat s’imposa i ens interpel·la

Néstor García Díaz va portar al foyer del Mercat de les Flors la peça Desktop Archives 2.0, un projecte performatiu que converteix el material documental dels seus espectacles en matèria de representació, és a dir, transforma el procés en resultat final (si és que això existeix). I és esclaridor deixar a la vista les entranyes del fet teatral. Més amunt, parlàvem del treball com un dels temes recurrents del festival, però és que en cas de Desktop… és el treball que hi ha al darrere de l’artefacte performatiu, és allò de què es parla (la teoria obrera al segle XX), i és allò a què assistim (la feina d’un artista en directe). Néstor García reprodueix, en dues pantalles, documents al voltant del treball i la indústria al llarg del segle XX i, a la vegada, realitza rutines físiques que aprofundeixen en la relació entre la mecanització del treball i el ritme corporal, el moviment. La representació s’ofereix diverses vegades seguides en mode de bucle, i l’espectadora sent que tots els elements que han estat convocats cerquen un temps propi, el de la vida potser.

A ‘El ardor’, Alberto Cortés elabora una posada en escena singular que esquiva l’acumulació de disciplines (moviment, interpretació, cant…), l’una darrere l’altra, per a integrar-les i desenrotllar-les alhora, fins a esdevenir una sola cosa

No deu ser casualitat que Paz Rojo executés el seu Lo que baila a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors. Doncs si la ballarina alemanya va treballar en la conjunció entre sons i moviment, la madrilenya s’endinsa en un procés d’assemblatge dels sons, els moviments i el cos que, de manera progressiva, al llarg de la peça, desapareixen per a convertir-se en una altra cosa. Paz Rojo tanca els ulls quan comença a ballar i no els obre fins al final, en una mena de ritual per a invocar forces desconegudes encara que puguin donar nom a allò que fa a l’escenari. No sabem si els moviments de la ballarina són una reducció a l’essencial d’una peça més convencional que no coneixem, o si són el germen d’aquesta mateixa peça (potser una cosa i altra són la mateixa). En qualsevol cas, sí que assistim a un procés, a alguna cosa que s’està fent, que no ha acabat ni té per què fer-ho.

El Sâlmon 2022 ha estat un festival important que no hauria d’haver passat desapercebut a la ciutat de Barcelona, tan necessitada de propostes genuïnes i audaces que desafiïn la somnolència cultural dels darrers anys. Molt poques vegades les arts escèniques se saben tan part d’un procés de comunicació on el més important és l’espectadora.




Autor font: Directa.cat