Juny 1, 2022
Per Direta
218 vistes

“Escombraria”, “nebot d’un genocida”, “mercenaris de les comunicacions”. Són alguns dels atacs per xarxes socials que han rebut periodistes d’El Faro per part de membres del govern d’El Salvador, inclòs el president Nayib Bukele. El Ministeri d’Hisenda els acusa d’evadir impostos i el president de blanqueig de capitals, alguns drons han rondat els seus domicilis, han estat espiats amb Pegasus i, fins i tot, un periodista ha hagut de fugir del país. Actualment, El Salvador es troba sota estat d’excepció i s’ha aprovat una reforma del Codi Penal, batejada com a llei mordassa, que permet imposar penes d’entre deu i quinze anys de presó a qui “reprodueixi i transmeti missatges originats o presumptament originats per pandillas que poguessin generar intranquil·litat i pànic a la població”. Tenint en compte que El Faro, que acaba de celebrar 24 anys de vida, és tot un referent en la cobertura de la violència i les maras, la reforma legislativa és una estocada. El director del mitjà digital, Carlos Dada, està de gira per l’Estat espanyol amb l’objectiu d’explicar la situació que viu el país des de l’arribada al poder de Bukele i l’amenaça que suposa per a la llibertat de premsa. Acaba de guanyar el premi Knight Trailblazer del Centre Internacional per a Periodistas (ICFJ).

Com descriuries el que és una mara i quin paper han acabat tenint al Salvador?

Mara és una paraula molt salvadorenya que utilitzem independentment de l’existència de grups pandilleros. Un grup d’amics també és una mara. La Mara Salvatrucha (MS-13) va néixer a Califòrnia com una escissió de joves salvadorenys del barri 18. MS-13 no té a veure amb el carrer 13 sinó amb el número que aglutina totes les pandilles llatines a Califòrnia. Quan va acabar la nostra guerra, els Estats Units va començar a deportar joves pandilleros massivament i així van arribar les maras al Salvador. Eren grups de xavals assaltant-te a la cantonada i ara s’han convertit en estructures criminals amb una organització cada vegada més sofisticada i amb capacitat d’exercir violència cada vegada major. És una organització molt horitzontal, és a dir, que està molt arrelada al territori.


Una mara arriba a substituir funcions d’estat?

No són un càrtel de narcotràfic, no posen ni clíniques ni escoles. Controlen un territori i si hi tens un negoci i pagues la renda d’extorsió, tens seguretat. No substitueixen l’estat, el més semblant que fan és exercir el control social del territori sobre el que governen.


Com a mitjà que més a aprofundit en el fenomen de la violència i les maras al Salvador, com us enfronteu a la reforma del Codi Penal de Bukele, que castiga fins amb quinze anys de presó la difusió de missatges de les pandillas?

“Vam publicar un reportatge amb què aconseguim establir les causes darrere els 87 assassinats del mes març: la ruptura del Govern i la Mara Salvatrucha. No crec que el silenci sigui una opció per a un periodista”

Quan van aprovar la llei mordassa vam tancar el diari per primera vegada en tres anys, vam publicar una editorial on concretàvem que la vaga d’informació només duraria 24 hores. Vam deixar clar que l’endemà seguiríem fent periodisme. De fet, el 17 de maig vam publicar un reportatge que inclou àudios amb què aconseguim establir les causes darrere els 87 assassinats del mes març: la ruptura del Govern i la Mara Salvatrucha. No hem parat de fer periodisme. No crec que el silenci sigui una opció per a un periodista, n’hi ha d’altres: una és la renúncia al treball periodístic i l’altre és assumir els costos que pot suposar treballar en aquestes condicions. Alguns d’El Faro hem decidit assumir els costos.


Què suposa assumir aquests costos?

No hi ha una ordre de captura contra Carlos Martínez, l’autor de l’article, però podria haver-n’hi i per això, ja ha marxat del país. Si a un jutge o la fiscalia se’ls ocorre acusar-lo, a ell o a mi com a director d’El Faro, poden procedir a aplicar-nos aquesta llei. Ens poden acusar de violar la llei mordassa vigent, però no creiem que publicar informació d’interès públic suposi violar cap llei. La constitució ja protegeix el dret ciutadà a estar informat i el nostre a exercir la llibertat de premsa i teòricament està per sobre la llei. Però en un país on tot el sistema de jutges, la Cort Suprema, la Fiscalia o la policia estan controlades pel mateix grup en el poder, no tenim cap espai per a la legítima defensa. Per això hem optat per treure periodistes del país.


No és la primera vegada que El Faro rep amenaces pel seu treball periodístic, la diferència és que ara s’han dotat d’un marc legal?

Efectivament. Hem rebut moltes amenaces de pandilleros, narcotraficants, policies, polítics, criminals de guerra, funcionaris públics…No són noves les amenaces ni els atacs des del govern, però ara hi ha un atac sistemàtic contra tota veu crítica amb el règim, que està disposat a utilitzar tot l’aparell d’estat sota control per silenciar els crítics. En tots aquests anys, mai havíem afrontat una amenaça tan gran a l’hora d’exercir el periodisme com ara.


Entre les pràctiques de control i assetjament al vostre mitjà, hi ha Pegasus, el programa que ha protagonitzat el major escàndol d’espionatge polític a casa nostra. Citizen Lab va confirmar que 22 treballadors d’El Faro havien estat espaiats. Què us indica el període d’intervenció telefònica i el mètode?

“Crec que van utilitzar Pegasus perquè estaven obsessionats per determinar quines eren les nostres fonts i castigar-les”

Són 22 empleats del diari espiats, entre els quals hi ha gent de redacció, però també de gerència, administració, vendes… Hi ha dos estats responsables: l’estat que utilitza Pegasus i Israel, ja que només el ministeri de Defensa aprova la venda del software. Es parla molt poc de la responsabilitat d’Israel i necessitem que se’l responsabilitzi i se li exigeixi que rendeixi comptes: quins són els motius dels contractes, a qui s’ha autoritzat i per què no s’han retirat la llicència atès que espien membres de la societat civil i periodistes. Malgrat demostrar que vam ser infectats per Pegasus mitjançant els anàlisis de Citizen Lab i d’Acces Now, i que ha estat auditat per Amnistia Internacional, no hi ha cap conseqüència. Aquí almenys hi ha un intent formal, una reacció, però al Salvador ningú ha rendit comptes, no té cap cost polític. Tot el contrari: la següent setmana, el Govern va legalitzar l’espionatge electrònic mitjançant una llei. Durant 169 dies van estar vivint amb mi: activant el meu micro i càmera, accedint a totes les meves fotos, vídeos, xats i geolocalitzant-me. Coneixen cada pas que hem fet durant un any i mig: on érem, amb qui, quines cares tenen els nostres familiars, on viuen… Quan van analitzar el telèfon de Carlos, Citizen Lab va veure l’operador en vactiu i el va poder geolocalitzar: era a San Salvador. Crec que van utilitzar Pegasus perquè estaven obsessionats per determinar quines eren les nostres fonts i castigar-les. Davant d’un govern que ha tancat tot accés a informació pública, les fonts és l’única manera de saber què està passant. El fet de publicar escàndols de corrupció o pactes secrets amb pandilles suposa un mal de cap per a un govern que vol ocultar-ho. La conseqüència periodística és que ningú vol parlar amb nosaltres. Cal tenir en compte que les fonts que et passen informació sensible sempre estan en major perill que tu, ja vinguin del govern o del crim organitzat. Per això, quan vam denunciar que havíem estat espiats amb Pegasus, vam fer una carta a les nostres fonts advertint-los, dient-los que podien haver estat detectats. És el mínim que els devem.


Heu emprès mesures legals?

Vam denunciar-ho davant la comissió iberoamericana de drets humans i hi ha una denúncia interposada a fiscalia per part de l’associació de periodistes d’El Salvador, perquè no som els únics. Fins ara sabem que s’ha espiat 35 persones, 22 d’El Faro, dos periodistes de Gato Encerrado, un periodistes del Diario de Hoy, un de Premsa Gráfica i membres de la societat civil.

El Govern us titlla de còmplices de les pandilles. Intenta confondre la intenció de comprendre fenòmens polítics i socials amb la intenció de justificar-los?

Ens està acusant de defensar-los, de protegir-los, de ser els seus aliats. Això ha tingut penetració entre els salvadorenys, perquè és el president amb més suport popular de tota l’Amèrica Llatina, més d’un 80% . Molta gent creu que blanquegem diners, violem, evadim impostos o que som aliats de terroristes i defensors de la corrupció. Tot això ho ha dit Bukele públicament. Ja hem tingut l’enemistat de governs de diferents colors, no comptem amb el suport de bona part de la població, però, per altra banda, hem consolidat al lleialtat dels nostres grups més forts de lectors, que va creixent, malgrat les amenaces del govern contra els subscriptors. El govern, en relació amb una causa d’Hisenda que ens han obert, ens va exigir la llits de tots els donants del mitjà, però ens hi vam negar. D’alguna manera, venen a dir que si segueixes donant suport, pot tenir conseqüència. Ens hem cuidat molt de mantenir els nostres estàndards periodístics, perquè la història et demostra que aquest període també passarà i alberguem esperances que El Faro continuï allà, mantenint un prestigi i qualitat. No crec que rebaixar el debat públic al nivell que l’han dut els funcionaris d’aquesta administració sigui just amb una democràcia o una societat que mereix major altura. Ara bé és cert que es tracta del govern que millor utilitza les narratives i les xarxes socials a tota l’Amèrica Llatina.


En això s’assembla a Trump?

“El que teníem no era un sistema polític estable, sinó equilibrat. Quan es va trencar l’equilibri, no hi havia fonaments”

Amb la diferència que Trump tenia contrapesos, hi havia un partit demòcrata amb força, tanta que va guanyar-lo. Els moviments progressistes als Estats Units que s’havien queda tancats a les seves torres, van començar a fer un treball de base que s’havia perdut i va tenir fruits, com el moviment Black Lives Matter. Demostra una ciutadania molt organitzada i activa en defensa dels seus drets i un sistema democràtic que té contrapesos, malgrat el que Trump va intentar dinamitar. Al Salvador, Bukele m’ha servit per adonar-me de com d’equivocat estava. M’he mogut molt per Centreamèrica els darrers anys i cada vegada que anava a Hondures, Nicaragua o Guatemala tornava a San Salvador a respirar. Amb tots els defectes del meu país i malgrat que era un dels països més violents del món, teníem un sistema polític estable. Pensava que això era perquè les nostres institucions eren sòlides, per sobre dels partits polítics. Bukele va demostrar que és mentida, les institucions no van resistir ni cinc minuts. El que teníem no era un sistema estable, sinó equilibrat, era un balancí que estava en equilibri, és a dir, per l’efecte balança no per les columnes, pels fonaments. Quan es va trencar l’equilibri, no hi havia fonaments. Bukele porta tres anys al Govern i ha aconseguit fer allò que a Daniel Ortega va portar-li’n deu.


La vulneració de drets fonamentals, amb l’estat d’excepció, s’estén al conjunt de la població. Quines són les reaccions?

M’atreviria a dir que la major part de la gent dona suport al president, que llança un missatge clar: atraparem tots els pandilleros que fan mal aquest país. Quan hi ha denúncies públiques que algú ha estat detingut, però no ho és, la gent pensa que afronti el sistema i ja quedarà lliure. A fora del penal de l’Esperanza, hi ha milers de mares preguntant pels seus fills, no hi ha informació i ja estaven mobilitzant tanquetes de l’exèrcit. La realitat és que han capturat molts pandilleros i també gent que no ho és.


A més, els penals ja estaven col·lapsats abans d’aquesta operació…

Sí, i ara els estem inflant amb més de 30.000 presos. Som el país del món amb més taxa de presos. El cas és que si tots fossin pandilleros, aquesta no és la solució. Si no resols el problema a les comunitats, l’absència d’Estat, demà n’hi haurà 30.000 més.

Al llarg dels anys els governs han implementat l’estratègia repressiva per combatre la violència de les bandes i l’estratègia del pacte d’amagat, però res ha acabat funcionant. Falta que algú pari atenció a l’estratègia de la prevenció?

“El problema requereix la presencia de l’estat i millors oportunitats per a la gent que viu en aquestes comunitats tan vulnerables”

Tots els plans han estat solucions a problemes polítics, no a les pandilles, una realitat que requereix més temps que un cicle electoral. Però les decisions s’han pres per donar cops d’efecte amb eleccions a la cantonada. L’expresident Francisco Flores va inventar la “mano dura” just després de perdre unes eleccions legislatives, estava perdent el control del partit, va ser una estratègica mb fins polítics i electorals. El problema requereix la presencia de l’estat i millors oportunitats per a la gent que viu en aquestes comunitats tan vulnerables. Per aterrar-ho amb un exemple: un noi de 8 anys que viu amb la seva germana de dotze anys i la seva mare, acompanyada d’un home que la colpeja, viola la germana. El noi, un dia, s’interposa per defensar la mare i acaba a l’hospital. Quan torna al seu barri, hi ha uns nois amb tatuatges i pistoles que li diuen que poden ajudar-lo a resoldre el seu problema. No conec cap noi de vuit anys que rebutjaria l’ajuda. Aquest nen acabarà a les pandilles i el posaran a la presó. Mentre l’estat no sigui capàs de donar-los seguretat, aquesta és la realitat. El cercle viciós no es resol posant-los tots a la presó, ni pactant amb aquestes organitzacions, sinó amb intervenció de l’estat que els permeti tenir un altre tipus d’agència sobre la seva vida: que la tria no sigui “o em entro a la pandilla o em maten”. L’Estat no ha tingut presència en la vida d’aquests nens.


Malgrat tot, com deies, Bukele continua tenint una elevada popularitat. Què ho explica i quina responsabilitat té l’anterior govern d’esquerres?

Molta, l’esquerra i la dreta. El populisme troba un gran caldo de cultiu entre poblacions desesperades i frustrades a les quals els polítics tradicionals no els milloren la vida sinó que els han deixat abandonats. La idea que cala és que si estàs fotut, és perquè van robar els diners que havien d’ajudar-te. Probablement Bukele va consolidar al seva popularitat entre la majoria de parts pobres d’El Salvador durant la pandèmia, perquè va preparar paquets d’aliments per a tres mesos i alguns bons de 300 dòlars per a famílies. Entenc perfectament la popularitat de Bukele i el pitjor que podem fer és culpar les poblacions desesperades de les seves decisions polítiques. Des de la nostra comoditat i privilegis, solem exigir aquesta gent que surtin a defensar la democràcia, quan no significa res per a ells. Quan vivíem en democràcia, la seva vida no va millorar.


Les elits econòmiques del país també li donen suport?

El més convenient per als comptes d’uns grup d’empresaris és età al costat de Bukele. Al Salvador alguns han vist que poden aconseguir beneficis i privilegis. Les elits centreamericanes sempre han viscut molt enganxades als privilegis que ofereix l’administració pública. Alhora, hi ha una altra part de l’empresariat salvadoreny que opta pel silenci o pateix les conseqüències d’atrevir-se a qüestionar les polítiques d’estat. És ara quan s’està configurant el mapa de les elits associades a Bukele, però el projecte del president és la substitució d’elits i dalt de la piràmide quedarà ell i la seva família. Els seus germans ja funcionen com assessors de la presidència i són interlocutors amb els bitcoin gringos, per exemple. L’altre germà li porta l’agenda d’inversions estrangeres. Encara que no tinguin càrrecs públics, es tracta d’un clan familiar.


Malgrat que al Salvador, com en altres països de Centreamèrica, hi ha guerres no declarades, tenen poca presència a l’agenda mediàtica europea, tot i els llaços i la solidaritat durant els anys de guerres declarades. A què creus que respon?

“Tot i que l’extrema dreta ha generat uns enemics narratius, els migrants, és evident que aconsegueix una connexió emocional amb segments de la població que s’han sentit abandonats”

El principal problema actual que desvia l’atenció sobre la situació a Centreamèrica és la guerra a Ucraïna. Certament, quan va es va firmar la pau el 1992, El Salvador es va trobar acompanyat de la comunitat internacional i Espanya va tenir un paper enorme. Hi va haver molta inversió política per part de l’Estat espanyol i tot això s’està llançant per la borda. Li deia a un parlamentari holandès que la carta fundacional d’Europa obliga els estats membres a defensar els drets humans a qualsevol part del món, però la UE sembla cada vegada més una corporació amb interessos econòmics i polítics que estan per sobre dels principis de la carta fundacional. Crec que El Salvador pot ser un cas d’anàlisi molt útil per a Europa. Quan dues forces que històricament han estat importants i han copat el sistema política, deixen de mirar cap avall i es miren a elles mateixes en una taula, permeten entrar algú que ve a advocar pels que els altres van oblidar. L’extrema dreta a Europa està aixecant banderes que eren de l’esquerra: nosaltres protegirem els drets dels obrers, clar, només d’alguns. Tot i que han generat uns enemics narratius, els migrants, com a boc expiatori de tots els mals, és evident que aconsegueixen una connexió emocional amb segments de la població que s’han sentit abandonats. Els discurs antiimmigrants ha arrelat perquè els moviments obrers han estat descuidats pels governs a partir del neoliberalisme a Europa. Quan els que et prometen democràcia no són capaços de què et serveixi per alguna cosa, entra algú altre a dinamitar-ho tot amb els aplaudiments d’aquests sector poblacionals.


Davant d’aquest context polític i social, com se sosté econòmicament el mitjà?

Tenim diferents fonts d’ingressos. La publicitat s’està assecant, perquè des de l’estat també s’ha amenaçat els anunciants. Bukele va piular citant un anunci a El Faro, l’empresa es va espantar i va retirar l’anunci. Ens van començar a arribar correus de cancel·lació. Alhora, rebem fons d’algunes organitzacions, que estàvem començant a reduir però a les que hem hagut de tornar, com Open Society, Fundació Ford… i fem projectes especials amb altres mitjans amb altres fons. Fem un periodisme molt car i les subscripcions encara ens donen poc.


Els finançadors us han condicionat alguna vegada?

El dia que això succeeixi, deixarem de rebre aquest finançament. No fem periodisme per a ells, amb això som molt contundents. La llibertat de premsa és important en les agendes d’aquestes organitzacions i fins ara han respectat absolutament la nostra independència editorial.




Autor font: Directa.cat