Maig 11, 2022
Per Direta
159 vistes

“M’agradaria que la tonalitat de la meva pell no expliqués una història abans de ni tan sols parlar”, apunta un participant en el primer exercici que Ahmed Tobasi proposa en el taller que ha impartit recentment sobre teatre polític a la Sala Beckett de Barcelona. Orígens, identitats, fronteres i l’ocupació de territoris són els grans eixos que marquen el desenvolupament de les activitats que proposa, que uneixen teatre i resistència. Ahmed Tobasi va néixer al camp de persones refugiades de Jenin, a Cisjordània. Als 17 anys, durant la Primera Intifada va ser detingut i fins als 21 va ser presoner polític. Amb això, la seva trajectòria tant personal com professional està molt lligada a la lluita i la reivindicació del poble palestí. Aquest actor i actual director artístic del The Freedom Theatre també és educador amb una llarga experiència treballant en teatres palestins i internacionals. Quan va ser alliberat, va iniciar els seus estudis de teatre justament al centre que ara dirigeix, i uns anys més tard va seguir la seva formació teatral a Noruega, sempre reivindicant la cultura com a forma de resistència.

The Freedom Theatre és un teatre, un centre cultural i també de reivindicació. Es va inaugurar l’any 2006 al mateix camp de Jenin, per tal d’acostar i facilitar la cultura teatral als infants i joves de l’entorn. Ofereix formació en arts escèniques, compta amb projectes educatius i treballa sempre amb l’objectiu d’empoderar les dones palestines. “Per als oprimits, les arts sempre han estat una poderosa eina d’alliberament”, defineix l’escola. Entre el 19 i el 26 d’abril, Tobasi, convidat i acompanyat per l’Associació Catalana per la Pau, va oferir una gira de tallers sobre teatre polític i construcció de moviments arreu del territori català, sent la Sala Beckett una de les localitzacions. Zoe Lafferty, artista anglesa i directora adjunta del The Freedom Theatre, va acompanyar Tobasi durant la seva estada a Catalunya i en el desenvolupament dels tallers. La pràctica artística de Lafferty va de la mà amb l’activisme, la desobediència civil i l’organització comunitària. Inicialment, qui havia d’acompanyar Ahmed Tobasi era Mustafa Sheta, director general del The Freedom Theatre, però l’estat israelià li va denegar el visat. “La societat palestina té molt en compte de mirar les altres persones com a iguals, però som molt conscients que no ho som pas, d’iguals. Ni en drets, ni en llibertats, ni en reconeixement”, assenyala Tobasi.


A Palestina hi ha cultura sense política?

“La nostra mateixa existència és política. A Palestina no hi ha cap escenari, cap teatre, que no inclogui contingut polític en les seves produccions. Totes les obres acaben parlant del que està passant al país i de la nostra vida quotidiana”

Per descomptat que no. La nostra vida és política. La nostra mateixa existència és política. A Palestina no hi ha cap escenari, cap teatre, que no inclogui contingut polític en les seves produccions. Totes les obres acaben parlant del que està passant al país i de la nostra vida quotidiana. Així, sense opció, sense decisió. La feina que fem des del The Freedom Theatre se centra a buscar diferents vies, des del teatre, per parlar de l’ocupació dels territoris palestins a la comunitat internacional. Els mitjans de comunicació internacionals no necessàriament diuen la veritat, almenys no tota. No expliquen els detalls de què passa sobre terreny. I aquest és el poder del teatre, narrar el que s’obvia.


Quina és la responsabilitat de les artistes palestines cap a la societat?

La meva responsabilitat cap a la societat palestina és plantejar i difondre les qüestions que impliquen les mateixes comunitats i que tenen la necessitat de revertir. Hi ha moltes problemàtiques que la societat palestina necessita desafiar i com a artistes som les persones que fem de mirall dalt de l’escenari. Mostrem al públic les demandes i denúncies que ens involucren com a societat. N’hem de fer ressò.

Entre el 19 i el 26 d’abril, Tobasi, convidat i acompanyat per l’Associació Catalana per la Pau, va oferir una gira de tallers sobre teatre polític i construcció de moviments arreu del territori català, sent la Sala Beckett una de les localitzacions |Juan Carlos Tejerina Coll

La cultura es pot ocupar?

Jo crec que sí, la cultura es pot ocupar. Com totes sabem, els governs i l’economia sovint corrompen la cultura, l’intenten controlar perquè té el poder de posar sobre la taula la veritat i travessar fronteres. En el nostre cas, tenim molta pressió per part de l’estat d’Israel, sabem que “no hauríem de parlar sobre l’ocupació”, però som una societat lluitadora per a la llibertat. I lluitem i resistim, també, a través de l’art, la cultura i el teatre. Al The Freedom Theatre treballem des de la “resistència cultural”. Creiem en la resistència a través de l’art, i volem parlar de la nostra història a través de la cultura i del teatre. Jo no crec en les armes, no crec en assassinar gent. Crec en el canvi, i per a nosaltres la cultura i el teatre són una eina molt transformadora. Exposar les històries que no es volen escoltar ja és transformador: no expliquem només les històries heroiques, també les que es troben a tota l’escala de grisos, a les vides quotidianes. Una de les produccions que vam fer es deia The Siege, i narrava la història de combatents de la resistència palestina. Al camp de Jenin tothom coneix aquesta història, però quan portem aquesta producció a altres països es rep com a molt controvertida i polititzada. Però és que tenim protestes, amenaces i morts. Són històries que s’intenten amagar, i la cultura, l’art, són una llengua internacional que la gent sí que escolta. Apostem per la resistència cultural, volem resistir a l’ocupació a través del teatre i de mica en mica anar transformant la societat.


Veus materialitzats aquests canvis?

Sí. Són lents, però hi ha canvis. El més important és que Palestina arriba més enllà de les fronteres israelianes. Ara som a Catalunya, impartint tallers de teatre i compartint les nostres històries. Abans vam estar a l’Iraq, a Noruega… i esperem arribar a més llocs. Justament perquè arribem més enllà és pel qual alguns artistes són assassinats, arrestats o castigats. Crec que és molt important col·laborar amb altres cultures, ens apropa a moltes persones i crea molt d’enteniment. I per mi també és molt decisiu crear relacions perquè la gent es pugui moure. Tenim molt presents el dret a la llibertat d’expressió, el dret a la mobilitat i a viatjar. Això pot pressionar l’estat agressor.

Dels 17 als 21 anys vas ser presoner polític. Quina és la teva història?

“No cal que hi hagi cap motiu concret perquè siguis arrestat, només cal que siguis un jove palestí, estiguis a Palestina i no acceptis l’ocupació. Amb això ja tens moltes possibilitats de ser empresonat, ferit o màrtir, no cal dir ni fer res més”

A mi em van detenir durant la Primera Intifada, en una de les protestes. D’aquell moment recordo molt l’olor de pneumàtics cremats, que s’utilitzaven com a cortines de fum. Llavors vaig saber el que era la llibertat, perquè vaig sentir com l’havia perdut. Però la meva història és la de molts joves. Tota la joventut palestina que creix sota l’ocupació del seu país i de casa seva podria explicar històries similars: l’exèrcit israelià envaeix els territoris palestins cada dia i cada nit, arrestant i assassinant joves. No cal que hi hagi cap motiu concret perquè siguis arrestat, només cal que siguis un jove palestí, estiguis a Palestina i no acceptis l’ocupació. Amb això ja tens moltes possibilitats de ser empresonat, ferit o màrtir, no cal dir ni fer res més.

Abans d’estar a la presó ja volies ser actor?

Ni abans d’estar a la presó ni durant, gairebé. Quan estava empresonat em gravaven fent monòlegs i acudits, feia esquetxos amb un mòbil de contraban que teníem dins de la presó, i després ho passàvem a CD. Un dia el guàrdia de seguretat de la presó el va confiscar, i van mobilitzar part de l’exèrcit israelià per buscar qui era la persona que es gravava i feia acudits. Em buscaven a mi. Quan vaig veure tot l’enrenou que s’havia muntat per quatre gravacions meves, em vaig sentir victoriós. Llavors vaig decidir que volia ser actor. No era (ni és) una decisió fàcil, ja que ser artista en un context així és perillós, i tampoc no hi ha gaire suport als artistes palestins perquè facin la seva feina. Però de moment amb el The Freedom Theatre podem continuar unint teatre i política i compartint les nostres històries arreu.

Després de passar per una presó israeliana, Tobasi va iniciar els seus estudis de teatre justament al centre que ara dirigeix, i uns anys més tard va seguir la seva formació teatral a Noruega, sempre reivindicant la cultura com a forma de resistència |Juan Carlos Tejerina Coll

La cultura pot construir pau?

La cultura i l’art ho poden fer tot. Crec que al llarg de la història hi ha molts exemples d’artistes que a través de la cultura i del seu art han fet pressions fortes sobre els seus opressors, i han aconseguit canvis. Hauríem d’aprendre d’aquestes experiències de resistència cultural. A la Xina, Europa, Amèrica, a Palestina mateix, diversos artistes han aconseguit unir persones i aixecar consciències.

Destacaries algun autor palestí que t’agradi especialment?

Destacaria Ghassan Kanafani, un escriptor palestí que va ser assassinat a Beirut el 1972 a conseqüència dels seus escrits. Els serveis secrets israelians van posar una bomba al seu cotxe. Kanafani és un dels escriptors àrabs més destacats del segle XX, i és una figura clau de la literatura palestina. Escrivia novel·les, contes i obres de teatre sobre la situació de lluita constant a Palestina, sobre l’ocupació i l’alliberament palestí. Lligava la lluita de classes contra el colonialisme i la lluita a favor d’un estat palestí. Tot i que les seves obres siguin de fa anys, si les llegeixes ara sembla que siguin actuals i que el temps no avanci, perquè la situació encara és la mateixa. Recomano molt llegir obres d’aquest escriptor.




Autor font: Directa.cat