Maig 16, 2022
Per Direta
181 vistes

Pujo amb el cotxe per la pista i poc abans d’arribar a la casa ja hi veig un cartell de “propietat privada”. No hi era fa deu anys. Uns metres més enllà n’apareix un altre indicant que les rutes senderistes no passen per la casa sinó que cal agafar un desviament a la dreta, i encara just al darrer revolt un altre plafó recordant que allò és una finca particular on hi ha gossos de treball i com interactuar-hi.

Les converses en els darrers anys amb pastors i pastores o pagesos petits sempre giren al voltant dels problemes de la gent que utilitza l’espai per a l’oci i ho envaeix tot. D’aquí anem girant les paraules fins arribar a parlar de com n’és de feixuga la burocràcia, i de la irrefrenable sensació que l’administració no ens ajuda (fins i tot ens atrevim a dir que a vegades treballa activament contra nosaltres). La conversa llavors vira cap als diners que no guanyem: que paguem les despeses del bestiar, la maquinària els préstecs o les terres, però que un sou és una cosa que no coneixem. Sovint només cobra la persona assalariada quan n’hi ha. No ens sobra l’optimisme, però solem acabar reflexionant sobre com ens agrada el que fem –que per això ho fem– amb un mig somriure que no amaga l’esgotament.

Ens mirem amb certa ànsia els qui volen iniciar un projecte a pagès, per si podran aguantar tant de vent de cara, de si realment els hi agradarà prou i de si allò que engeguin aguantarà ferm d’aquí a deu anys.

Ens fem un fart de reivindicar el valor afegit de la nostra feina: garants del paisatge, de definir-lo, de fer-lo bonic i de crear espais per a tantes espècies. Del nostre paper en la biodiversitat i els ecosistemes i de com és d’imprescindible que hi siguem quan arribin els grans incendis perquè farem d’escut, de fre. Parlem del problema de l’agricultura o la ramaderia intensiva, dels monocultius o de portar menjar de l’altra banda del món. Del que hi ha darrere de cada quilo de carn, de peix, de formatge, de cereal, de fruita o d’horta. Perquè en el lliure mercat ens hem de destacar, ha d’haver-hi alguna cosa al darrere.

La Christelle, una pastora del Conflent, deia en un podcast francès que basant-se en els consums mitjans anuals per persona, havia fet el càlcul i resulta que la seva granja generava l’aliment que consumien unes tres mil persones

La Christelle, una pastora del Conflent, deia en un podcast francès que basant-se en els consums mitjans anuals per persona, havia fet el càlcul i resulta que la seva granja generava l’aliment que consumien unes tres mil persones a l’any. El número a mi em va sorprendre, però sobretot em va fer pensar en la cosa essencial i bàsica: fer de pagès és alimentar persones. Tan evident i tan obvi que sovint hi deixem de pensar.

I és que en la utopia en la qual vivim on podem baixar al supermercat i comprar qualsevol cosa en qualsevol moment de l’any, donem per fet que el menjar sempre hi és i sempre hi serà. I el camp –el del costat de casa– passa a ser només una foto, un lloc on anar. El pati del darrere de les ciutats.

I és curiós perquè quan “el territori” ha alçat la veu contra macroprojectes ràpidament ha estat titllat de nimby (que no volem les infraestructures al pati de darrere de casa), però nosaltres no considerem camps i boscos com un pati de darrere sinó que paradoxalment són els qui ens titllen així els que ens consideren el món rural com el seu pati de darrere: un lloc on anar els diumenges i on guardar els “trastos”, sigui un hard-rock, uns jocs olímpics o un grapat de macroparcs eòlics o fotovoltaics.

Després de veure Alcarràs no em puc treure de cap la classe política que ha aplaudit la pel·lícula: hi dono voltes i voltes i malgrat que al film no hi surtin polítics és prou evident el paper que hi tenen i aplaudir una història on tu ets el dolent o el responsable de la misèria, és un gest si més no curiós.

Donem per fet que tenim menjar i des d’aquest luxe del primer món oblidem la importància de cada pam de terra, menyspreem els qui es trenquen el llom per fer créixer alguna cosa

Ens esmercem a parlar del valor afegit de pagesia, del territori i del paisatge com si fer aliments no fos de per si ja una proesa. Donem per fet que tenim menjar i des d’aquest luxe del primer món oblidem la importància de cada pam de terra, menyspreem els qui es trenquen el llom per fer créixer alguna cosa —tasca gens senzilla. Alimentar, és literalment el que ens manté vius, i hauria de passar per damunt de totes les coses, s’hauria de valorar com un tresor, perquè mentre el món puja i baixa la vida és l’únic que tenim: la nostra i la dels que venen a darrere. És allò tan típic que els diners no es poden menjar, i que a l’asfalt no hi creix res. No per tòpic hauríem de deixar de repetir-ho.

Aquesta setmana l’Índia ha prohibit l’exportació de 10 milions de tones de blat per evitar una pujada de preus interna. És el segon productor a escala mundial, Ucraïna i Rússia produeixen el 30% del blat del planeta. Mengem cada dia, però el menjar ha de créixer en algun lloc.

“Si hem de plegar ho farem lluitant. Si no hem de plegar serà perquè haurem lluitat prou” deia una samarreta dels pagesos que van pujar a Puigcerdà a protestar contra el projecte dels Jocs Olímpics d’hivern. Continuarem parlant de com és de difícil sobreviure sent el pati de darrere, amb el mig somriure i l’esgotament i el vent de cara, però mentre en parlem encara hi som, i ser-hi un dia més ja és una victòria.




Autor font: Directa.cat