Novembre 8, 2021
Per Direta
212 vistes


Escriu Josep Maria Esquirol que la resposta al nihilisme no és la superació de l’humà sinó, al contrari, la fondària d’allò que ens fa ser-ho. Com esgarrifar-se quan observem una injustícia o sentir dins del cos el plor aterrit d’un nadó, meravellar-se amb el monyo roig d’una xiqueta, amb el somriure de l’adolescent o saber nodrir-se de la memòria de qui és major. I sobretot, l’acció per aturar o defensar tot això. Algunes persones, amb les qui estic d’acord, identifiquen el principi de la humanitat amb les cures. Situen la fita en el descobriment d’una persona soterrada amb la cama trencada. És a dir, els humans som humans d’ençà que cuidem dels ferits encara que no ens siguen útils.

Per molt que la història s’obstine, la vida resisteix. El mercat encara no ha engolit tot el que és bonesa. Roman, a vegades amagada en detalls que poden paréixer insignificants, en la quotidianitat del dia. El pas de l’ambulància és un d’eixos gestos dels quals parle. La imatge és curiosa i per això encisa. Captiva perquè ocorre en un espai paradigma de la deshumanització, allà on l’antropologia ha deixat pas al transhumanisme descarnat i fastigós del cotxe i l’asfalt. Però entre tanta misèria i violència, sona una sirena i tot s’atura. L’única acció vàlida és la de facilitar que l’ambulància puga acudir al seu destí per poder desenvolupar la seua tasca, que és la de la cura de la vida, sense matisos. Passa igual amb els bombers i no tant amb la policia.

Per molt que la història s’obstine, la vida resisteix. El mercat encara no ha engolit tot el que és bonesa. Roman, a vegades amagada en detalls que poden paréixer insignificants, en la quotidianitat del dia

La gent no sap què succeeix, ni coneix qui està ferit. Només identifica un símbol sonor amb la idea del patiment alié i, de manera automàtica, es desperta un automatisme que ens fa humans: el de les cures, el de la preocupació fratern pel que pateix. Potser, només és un vestigi de preocupació comunitària en un desert de deshumanització, però en el món que ens toca habitar, un gest o una mirada ens poden ajudar a comprendre que el cor manté el seu bategar.

Al podcast La Internacional, en un episodi sobre propostes per abolir la policia que publicaren a gener, Hibai Arbide i Adriana Cardiosio noticien un fet que em va colpir. Un integrista va fingir trobar-se malament per provocar que la gent s’apropara a socórrer-li. Ell, de manera inhumana, va aprofitar el moment per a fer-se explotar. Un segon suïcida esperà que la gent acudira a ajudar a les víctimes per immolar-se i executar a qui només pretenia cuidar als altres. La història em va torbar per l’evident, la mort de persones innocents que potser no aspiraren a la puresa del botxí. Però ho va fer també, i de manera singular, pel fet d’aprofitar-se d’una acció tan elemental com és la de preocupar-se pel dolor alié. Les bombes no buscaven només segar vides humanes, sinó castigar i apunyalar la mateixa humanitat a la seua arrel.

Es pot llegir des de múltiples prismes. Podem posar l’èmfasi en la terrible actitud d’aquells que buscaven afegir foscor al món. Però no crec que la seua siga una acció –poiesis– humana; al contrari, és un treball de la deshumanització, dels altres i d’ells mateixos. Interessa més bé, per al que parlem, la de les persones que acudiren primer a alleujar a qui va resultar ser el seu assassí i, després, sense aprendre la lliçó, dels que acudiren a ajudar als ferits. És un tret de les persones humanes, en major o menor grau i influenciats per l’ambient social, ser curosos. Ho veiem en les experiències més dramàtiques i en el pas de l’ambulància, però també als moments més quotidians. En com pentina una mare els cabells a la seua filla, com diria Chesterton, o en com una persona jove cedeix el seieu a una gran, entre d’altres. I si bé és cert que el neoliberalisme hui ha provocat un esquinçament entre els cossos i la humanitat, ni és total ni tampoc no es pot cosir. La vida, el que és humà, manté el seu batec als barris, als pobles, a les llars i a les places.

Cal basar els projectes de transformació no tant en la quinta essència de la puresa singular, sinó en la idea del manufacturer del món. És a dir, de qui fa món amb les seues mans 

Nogensmenys el què és humà no congenia amb l’actual estat de les coses, això és clar. El mercat i el patriarcat ens separen de manera irremeiable de la vida, dels que ens fa singulars. Cal aprofitar l’impuls del qual parlem i estendre’l al món. Al contrari del “menys humà” Nietzscheà, toca rebel·lar-se contra el model antropològic que s’ha establit en les facultats d’economia i buscar els gestos que, al llarg del temps, han celebrat la vida i la comunitat. Basar els projectes de transformació no tant en la quinta essència de la puresa singular, sinó en la idea del manufacturer del món. És a dir, de qui fa món amb les seues mans i procura la definició, perquè amb la seua obra neteja el món d’immundícia.

Així, podrem seguir el pas de l’ambulància i d’aquelles persones que quan socorren els altres, encara que amb risc per a ells, fan món i defensen el què ens fa humans. Caminar, i parar quan quelcom necessite ajut o quan la comunitat patisca. Caminar quan hi haja treva, curar quan hi haja dolor i ballar tot el temps. Una ambulància, a qualsevol lloc del món, enmig d’un carrer amb trànsit i pol·lució, és un símbol d’una comunitat preocupada pels que l’habiten. La gent preocupada per deixar-li pas, és un gest que ens reconcilia, que cura.




Autor font: Directa.cat