Juliol 20, 2021
Per Direta
280 vistes


Dani va marxar de casa seva amb 18 anys “per necessitat de llibertat personal i de ser qui jo volia ser”. Va néixer a Dortmund (Alemanya), però quan era un nadó la seva família va traslladar-se a viure a Cadis, província andalusa que va deixar enrere quan aquesta encapçalava el rànquing d’atur a l’Estat espanyol, amb un 54% del total de la població activa. Un cop a Madrid va començar a treballar a diferents hotels per una Empresa de Treball Temporal (ETT) on “em van estafar aprofitant-se de la meva edat i ignorància”, recorda. Posteriorment, va estar quatre anys treballant de firaire per tota la península, fins que va ser detingut durant una manifestació a la capital espanyola contra la sentència del Tribunal Suprem als líders socials i polítics independentistes catalans. En aquell moment, tenia vint-i-dos anys, feina, un pis de lloguer i “estava en un moment d’estabilitat, dels millors de la meva vida”. Ara, està a punt de complir 24, ha passat tretze mesos empresonat i sobre les seves esquenes pesa una condemna de quatre anys i mig de presó. “Jo sóc un xaval qualsevol, un noi normal que m’ha passat tot això igual que li podria haver passat a qualsevol altre”, assegura.


Què et porta el 16 d’octubre de 2019 a manifestar-te a la Puerta del Sol amb la plataforma Madrileñ@s por el derecho a decidir?

Sempre he estat bastant simpatitzant amb les causes catalana i basca, des de ben petit, simplement perquè veus com funciona aquest país de merda i com la consciència que hi ha en aquests territoris suposa un canvi abismal, un salt qualitatiu en l’àmbit polític respecte a Madrid, per exemple. A banda, jo sempre he anat a manifestacions i he provat d’arrossegar a tothom, sense militar però intentant portar la revolució al meu entorn.


Com vas viure el procés independentista des de Madrid?

“Per mi l’1 d’Octubre va ser un acte de desobediència civil memorable i em va generar una empatia molt gran”

Per mi l’1 d’Octubre va ser un acte de desobediència civil memorable i em va generar una empatia molt gran. Conscients de l’Estat on vivim, era esperable tot el que va passar quant a repressió, tot i que potser no m’esperava una reacció tan forta.


Què succeeix el dia de la manifestació?

Jo havia quedat amb uns col·legues per anar a la manifestació. Una estona després de l’inici, van començar a haver-hi càrregues i els policies van agafar a la meva amiga, a qui van començar a apallissar, jo em vaig ficar pel mig i em van pegar a mi també. Ens van esposar als dos contra la paret i el tracte que vam rebre va ser fastigós, a la meva amiga van arribar a dir-li “ets una puta zorra que l’únic pel qual vals és per llepar polles“, això un policia nacional. Ens van dur als calabossos de la comissaria de Moratalaz, vam passar la nit allí i l’endemà vaig demanar anar al metgea fer-me un informe de lesions perquè tenia blaus de la detenció, però em van dir que no era res… que t’han de dir! Després el policia té l’espatlla que li fa mal de donar cops de porra i la culpa també és meva. A comissaria, la traveta i el calbot, però no va anar més enllà, tampoc es van ficar al calabós a donar-me d’hòsties com han fet amb molta gent.

Dani Gallardo

A partir d’aquell moment què passa?

L’endemà a la tarda ens porten al jutjat, declarem i a mi em comuniquen que m’envien a la presó. No m’ho esperava per res, sabia que podia passar, però no m’acabava d’entrar al cap.


Et traslladen a Alcalà Meco, quina experiència tens en els tretze mesos que estàs empresonat allí?

“Sent anarquista, gadità, nascut a Alemanya i detingut a Madrid protestant pels catalans, et pots fer a la idea de la imatge que tenia la gent de mi a la presó, sobretot els funcionaris”

És una presó. Hi ha tracte vexatori cap a tots els presos, classisme i racisme, tot això es pateix, però jo en aquest sentit he estat dels més privilegiats. Sí que és veritat que sent anarquista, gadità, nascut a Alemanya i detingut a Madrid protestant pels catalans, et pots fer a la idea de la imatge que tenia la gent de mi, sobretot els funcionaris. Amb el tema de la COVID ha estat exagerat, no hi havia cap mesura preventiva, va ser l’excusa i l’eina perfecta per reprimir més i tenir els presos encara més fotuts, sense poder veure a la família, en mòduls confinats… jo compartia cel·la i la gent amb la qual estava va anar canviant. El millor company que vaig tenir era dominicà i allà dins vaig estar molt més acompanyat pels llatins en general que pels espanyols, tothom sabia perquè estava allí, els funcionaris parlen. Des d’octubre del 2019 que vaig entrar fins al febrer, no vam tenir cap bis a bis amb la meva parella, de fet, hem tingut cinc bis a bis durant tot el meu empresonament. Vaig protestar perquè venia tots els caps de setmana a veure’m, ens trucàvem cada dia, era l’única que m’entrava paquets i no entenia que més necessitaven per tenir clar que era la meva parella.


El novembre de 2020 et jutgen a tu amb la companya amb qui vas ser detingut, que succeeix al judici, com va anar?

Un acudit. Què va ser el judici? Un acudit. Després d’escoltar tots els relats dels policies jo vaig sortir d’allí convençut que les històries que explicaven no tenien ni cap ni peus, hi havia unes contradiccions increïbles. M’acusaven de pegar amb un pal de fusta amb claus al cap d’un policia, com si jo fos l’increïble Hulk. Si llegeixes l’atestat policial, són tremendes les coses que arriben a posar, com que estàvem increpant els vianants mentre tiraven motos a terra.

Dani Gallardo

Consideres que va ser un muntatge policial, amb quin objectiu?

Sí, totalment, amb l’objectiu d’acoquinar a la gent i ficar la por al cos. Al final, la repressió és el que busca, tallar la dissidència i les veus de protesta. Es va veure amb la llei mordassa, tant Podem i el PSOE que deien que la traurien, al final quan arribes al “govern més progressista de la història” tens aquesta llei i no la treus perquè t’aprofites d’ella, perquè és una eina perfecta de repressió que tens a la teva disposició.


Així doncs, et sents un represaliat per raons polítiques?

Està clar, si la manifestació hagués estat per una altra causa, no m’haurien detingut. Es va veure fa poc a Madrid, en les càrregues que va haver-hi contra la manifestació per l’assassinat de Samuel, si hagués estat una marxa en contra de l’orgull gai no hi hauria hagut càrregues. La policia està totalment polititzada, s’ha vist en imatges de manifestacions de nazis on els agents estan de colegueo amb ells. Em sembla una vergonya el que passa.


Al judici vas negar que fossis a la manifestació, això va ser part d’una estratègia de defensa?

“Aixecar el braç i cantar el ‘Cara al sol’ és llibertat d’expressió, però fer un rap dient que el rei és un lladre es considera gairebé incitació al terrorisme”

Exactament, jo buscava la meva llibertat. Em vaig refiar del meu advocat perquè és el professional que entén de lleis. El grup de suport del Movimiento Antirrepresivo de Madrid no es va posar en contacte amb ell per traslladar-li que ho plantegés com un judici polític on reivindicar el dret a manifestació i jo estava lluitant contra la injustícia espanyola, que és una quimera de vint mil milions de caps… al final tampoc va servir de gaire, perquè és la meva versió contra la seva i t’adones de com funciona. Per molta sentència que hi hagi jo no em crec que el jutge s’hagi cregut la versió dels policies. Perquè si el jutge s’ha de creure totes les versions que expliquen els policies, no sortirien al carrer, pensarien que està tothom boig. Viure un procés així fa molt més patent com funciona la justícia, les lleis i els cossos de seguretat, a força d’atacar a qui s’oposa a ells. Al xaval que protesta contra el bus d’HazteOir l’acusen de delicte d’odi i a Samuel el maten al crit de “maricón de mierda” i estan valorant si qualificar-ho així. Aixecar el braç i cantar el Cara al sol és llibertat d’expressió, però fer un rap dient que el rei és un lladre es considera gairebé incitació al terrorisme.


Després del judici et deixen en llibertat i al cap d’un mes surt la sentencia condemnatòria, t’esperaves ambdues coses?

Quan em van decretar la llibertat no m’ho creia. Les dues primeres setmanes al carrer al·lucinava, com si tot fos nou per a mi. Al mes va sortir la sentència i va ser un pal molt gran, no me l’esperava, jo vaig sortir del judici amb la sensació que havia quedat claríssim que havia estat un muntatge. Vam presentar un primer recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), que el va rebutjar. Posteriorment, vam presentar un altre al Tribunal Suprem, que ha paralitzat el meu nou ingrés a presó fins que resolgui. Ara estic en llibertat provisional, vaig cada quinze dies a signar i no puc sortir de l’Estat espanyol.

Que et planteges que pugui succeir?

Doncs que em mengi un altre anyet allà dins com a mínim. No ho sé, al final et poses en la pitjor hipòtesi, almenys em mengo un altre any – any i mig i, amb sort, sortir de tercer grau, si és possible.

Dani Gallardo

Que t’ha suposat a nivell psicològic?

Ha estat dur, dins estàs privat de llibertat i el xoc més gran que vaig tenir quan vaig sortir de la presó va ser veure l’horitzó, a mi això em va omplir de vida, no tenir parets al voltant, era com un nen petit. I a fora he tingut uns alts i baixos tremends, a Madrid m’he vist molt desemparat, he tingut a la meva gent a prop, però també hi ha hagut gent que s’ha acostat per interès, per una creença que era famós. Col·legues que han vingut de tant en tant a veure’m, però tampoc s’han mogut molt, omplint-se la boca del que havien fet i de dir que eren els meus amics.

Que has perdut amb tot aquest procés? En que t’ha canviat la vida?

“Els canvis grans s’han fet a peu de carrer, però no només amb els quatre que militen i que són conscients de tot el que passa realment, també amb els pares de família, amb les àvies, amb els nens, amb tothom”

Per a mi ha estat un abans i un després, m’ha canviat la vida completament. D’una banda ho agraeixo, en el sentit que sempre he tingut aquesta consciència de veure el món diferent de com es veu per norma general i aquesta experiència m’ha radicalitzat més, m’ha generat més ganes de tenir una acció més directa, encara que sigui aprofitant la meva imatge per seguir conscienciant i animant que un canvi és possible. Realment ho crec, però evidentment es necessita a la gent i els canvis grans s’han fet a peu de carrer, no només amb els quatre que militen i que són conscients de tot el que passa realment, amb ells, que evidentment fan falta en primera línia, però amb els pares de família, amb les àvies, amb els nens, amb tothom. El poble, quan s’ajunta, no el deté ningú, i s’ha vist moltes vegades al llarg de la història. Les coses només canvien quan la gent diu “fins aquí”. El problema que veig és que a l’Estat espanyol puja la llum, retallen drets i la gent segueix callada, aguantant… s’imposa el borreguisme i la creença cega en els mitjans de manipulació, com si tot el que diu la tele fos veritat, quan jo és l’última cosa que em crec.

Que t’ha portat a Barcelona?

D’una banda, el meu benestar psicològic i, d’altra banda, el tema polític. Em calia un canvi d’aires i també em vaig enamorar de Barcelona, ​​era una cosa que tenia al cap des que era a la presó. Mai he estat a Catalunya vivint i realment després de tot això què menys que conèixer al poble pel qual has lluitat i que tant ha donat per a tu, em sento una mica en deute. Ho agraeixo per haver-me donat aquesta consciència que realment una cosa que m’omple en la vida i que no deixaré de fer és l’activisme i seguir a peu de carrer per tot el que faci falta. Aquí hi ha molta més consciència, molta més organització i crec que puc aprendre moltíssim més aquí que a Madrid, i això per a mi és un dels pilars bàsics de la vida, així com millorar cada dia com a persona. He sentit molt suport de la gent i no m’he vist tampoc sol davant la lluita.




Autor font: Directa.cat