Setembre 8, 2021
Per Revista Catalunya
275 vistes


Roger Gras. Edició Redacció Catalunya

Lisa (Alemanya, 1981) fou represaliada l’abril del 2016 a Barcelona. Mantinguda en aïllament a Madrid durant més de dos mesos, sent entregada després a Alemanya, on va ser jutjada i condemnada a set anys i sis mesos de presó, dels quals ha complert tres anys i mig en mòdul tancat i un any i mig més en semillibertat a l’Estat Espanyol, on va ser extraditada, ja que estava casada amb una companya d’aquí.
L’acusació estatal: un atracament a mà armada a una entitat bancària a Alemanya l’any 2014. Cas amb força peculiaritats. El banc assaltat estava vinculat amb els comptes corrents del Vaticà. Els diners sostrets mai han estat recuperats per l’Estat i l’acusació final cap a la nostra companya es basà en la fràgil prova pericial d’ADN d’una peça de roba trobada prop de l’entitat. Ella es posicionà ideològicament com a anarquista. Durant el judici va mantenir silenci, no assumint cap acusació. Trobant-se presa a l’Estat Espanyol reconeguè els fets.
Durant l’entrevista vam descobrir una companya íntegra, honesta i valenta en la seva fermesa. Els anys de presidi han portat aparellats moments duríssims (la mort de la seva mare i la negativa governamental a poder-la acompanyar i acomiadar-se d’ella, per exemple) i d’altres de felicitat i orgull al no sentir-se mai sola, sempre i en tot moment acompanyada de l’alè indestructible de la solidaritat. 
Activista d’ençà més de vint anys; a l’adolescència en l’antifeixisme alemany, posteriorment a Catalunya molt activa dins el feminisme  autònom. Vinculante-se també al moviment okupa. Sempre amb les idees anarquistes com a manera d’entendre les relacions humanes i les lluites per un món més just i solidari.
Cal escoltar les seves paraules i reflexions, perquè sense transmissió de coneixements i experiències no hi ha lluita possible.

Com et trobes d’ànims? Quines reflexions creus necessari aportar pel moviment anarquista després de la teva experiència repressiva?

Em trobo bé i forta d’ànims. La semillibertat no és gens fàcil i tot i que en força ocasions el meu entorn i jo gairebé ens n’oblidem, l’Estat i la presó et recorden constantment que segueixes presa i a les seves mans. Si la gent et veu fora, encara que sigui unes hores -treballant o d’anada o tornada de la presó-, et creuen lliure, i si ja no coneixen gaire la realitat del presidi d’un mòdul tancat, menys encara la vida d’estrès i limitació total de la secció oberta: vivint constantment entre dos mons, complint horaris, exigències, i l’obligació de treballar fins i tot en situació de malaltia, acompanyant a familiars cap a la mort en situació de pandemia global, amb molt control per part dels tutors i la mateixa presó, vivint situacions de pressió i injustícia, tenint moltes possibilitats d’acabar en embolics i per tant retrocedir de grau penitenciari i amb la incertesa de viure sense saber del cert si demà podràs sortir de la presó o acabaràs novament en un mòdul tancat, perdent així una altra vegada la vida que estàs construint a fora. 

Sabia que aquí a Catalunya -per ser un cas d’un altre país i gaudir de menor duresa penitenciària- no hauria de fer res més enllà de demostrar el meu arrelament, tenir una feina assalariada, no haver rebut càstigs disciplinaris recents, i senzillament assumir el “delicte”. No he tingut gaires dubtes ni contradiccions a l’hora de fer-ho. 

El que em costa bastant més és trobar-me en una situació política força dèbil fora dels murs, que, òbviament com sempre, té els seus moments àlgids i de descens. Tinc la sensació que hem perdut bastant terreny els últims anys, i al meu entorn més proper d’abans li ha afectat força això: estan allunyats els uns dels altres, o completament ficats en “altres” històries. Com jo he estat fora durant un temps i la meva comunicació s’ha vist limitada, m’he hagut d’adaptar a un context bastant canviat, i m’ha costat i de fet, em continua costant (i més amb la semillibertat) trobar el meu lloc en aquest nou marc. A vegades és més difícil gestionar la sortida de la presó que l’entrada. 

Tanmateix, el que em dóna força és seguir lluitant sempre, de la manera i en les circumstàncies que siguin, continuar posicionant-me ferma i fidel a les nostres idees i pràctiques anarquistes, feministes, antiautoritàries, etc. amb les persones estimades i còmplices a prop meu. I saber que si creiem en quelcom amb molta força no tenim aturador. 

Creus que seria necessària més organització, un “programa” i una actitud unificada davant la repressió? 

El més important és saber per què, per a qui i fins on lluitem. Sona molt bàsic, però per a mi ha estat sempre molt important saber exactament quines decisions he pres, amb qui he estat i per què. Més encara si hi ha conseqüències, per exemple en clau de repressió i presó. 

Crec que el que més trenca per dins a les persones preses és si cada nit s’empenedeixen dels seus actes, d’errors gravíssims que les han dut a trobar-se entre murs, o si no saben per què ho van fer. En canvi et dona moltíssima força i orgull precisament saber-ho, tant el que vas fer com també quina posició de suport i solidaritat has rebut, i saber que el preu que estàs pagant val completament la pena. No obstant, és clar que tinc autocrítica pels errors comesos; el meu cas no ha estat sempre afortunat. Però resumint: no he tingut cap dubte o el més mínim problema amb els fets i les decisions preses. 

A més, hem de parlar molt més de tot el que ens afecta, de tota la part emocional: pors, límits, etc. per poder generar cohesió i unió. Cal tenir clar que la lluita no és mai un camí de roses, i si ens enfrontem a l’Estat i al seu poder, el més probable és que ens colpegin amb molta força i duresa després de fer-ho. Això té unes conseqüències molt evidents a nivell personal, i s’haurà de poder viure amb elles. 

“és important connectar o referir-se a totes les lluites, sense tanta jerarquia o arrogància o despreci entre elles”

A nivell repressiu precisament l’Estat combat més l’organització formal, i sota les lleis antiterroristes estant augmentant les condemnes. No tots i totes les militants resisteixen de la mateixa manera la repressió. Jo crec que és necessari organitzar-nos millor, treballant profundament l’aprenentatge i l’afinitat en el grup, però també en l’entorn i el moviment, alimentant-nos recíprocament i horitzontal. 

Creus factible actuar “en tots els fronts” per evitar l’especialització, o contràriament, opines que no és segur barrejar tipus de lluites que comportin riscos legals molt diversos?

Crec que és important connectar o referir-se a totes les lluites, sense tanta jerarquia o arrogància o despreci entre elles. Potser durant un temps ens haurem de centrar només en una, per necessitat de temps i aprofundiment, renunciant a d’altres fronts. De fet les lluites no s’escullen gaire (dit d’una altra manera: és un privilegi de poca gent poder escollir la lluita o simplement solidaritzar-se amb ella), normalment venen donades, segons el context i l’opressió. Aleshores toca veure com responem. 

Entremurs, amb quines preses polítiques has tingut més afinitat personal i ideològica? Creus o vas sentir que en el particular i únic espai relacional de la presó les fronteres ideològiques es dilueixen?

Jo he estat amb preses “polítiques” d’Euskal Herria, kurdes, turques i anarquistes. És clar que hem tingut diferències polítiques, de fet amb algunes passàvem el temps debatint, en molts aspectes estàvem també molt d’acord. Però bàsicament sempre he viscut un intercanvi molt enriquidor, moltíssim respecte i companyonia, i de vegades molta amistat. No crec que les fronteres ideològiques es dilueixin, també depèn molt del grau de dogmatisme de cadascuna, però la majoria de les preses polítiques (comunistes) amb les que he compartit pati o converses a través de finestres per sort no han estat massa dogmàtiques ni tancades, sinó bastant més properes i afins del que esperava. Malgrat les diferències. També he trobat preses socials molt properes i còmplices, que per a mi han estat també igual d’amigues i companyes. 

Què has après de la teva experiència repressiva? Com valores la solidaritat i el suport des del carrer?

Sí, la solidaritat i el suport són fonamentals, saber que no ens deixem els uns als altres sols i soles davant les urpes de l’Estat per mi ha estat molt important; poder sentir sempre aquest recolzament. I moltíssim, de totes les maneres possibles, tant de la meva gent més propera, la meva família, com de tants i tantes companyes conegudes i desconegudes de tants llocs diferents. Vaig sentir que això em donava fortalesa, facilitant-me molt la tasca d’afrontar aquest cop repressiu (tot i haver viscut moments molt durs) i m’ha permès tornar aquesta força als companys i companyes.

Creus necessari un acompanyament psicològic després de deixar els murs de la presó?

L’acompanyament psicològic depèn de cada cas. Jo sento que per part de les meves amistats i relacions més properes l’he tingut sempre, i no he necessitat rebre’n de manera més formal. Però sí que crec que molts o moltes companyes no han gaudit de tant suport com jo, i haurem de tenir en compte que la presó i la repressió deixen senyals i seqüeles, volguem o no. El tema és com ho podem afrontar i si l’entorn és capaç d’agrupar-se al voltant de la persona represaliada. Més que un acompanyament psicològic cal empatia, no des de la llàstima, sinó ser capaç de sentir o tenir en compte les limitacions i la lluita qüotidiana de la persona represaliada. 

Als anys vuitanta i noranta era habitual trobar als espais afins cartells on s’advertia que no s’hi toleraven “actituds racistes o homòfobes”, s’ha avançat? Com creus que les reivindicacions feministes estan influïnt en el pensament àcrata? 

Crec que el feminisme ha fet una gran feina durant els darrers anys, i que hi ha hagut grans avenços i conquestes, també dins el moviment anarquista. De fet, aquesta és una de les poques batalles guanyades i on s’han fet avenços positius, en la meva opinió. Però encara queda feina per fer. I tot i que han sorgit errors i conflictes duríssims, crec que la lluita feminista ha estat molt important i necessària. 

Respecte l’antiracisme, més o menys el mateix. De fet, avui en dia es plantegen molt més els privilegis i les diferents formes d’opressió que abans. Però per altra banda és molt important no quedar-se només en els espais interns, sinó no perdre la lluita fora, al carrer, dins de la societat, i tot i que no podem evitar intentar crear els nostres “espais segurs”, estem obligades a lluitar i viure fora d’aquests. 

Creus que l’acció directa és compatible amb el feminisme, que preconitza posar les cures al centre i l’apoderament femení? Creus que hi ha formes de lluita més “masculines” i altres més “femenines”?

Sí, evidentment és compatible l’acció directa amb el feminisme autònom que combat el sistema patriarcal. De fet, hi han hagut sempre moltes dones, feministes, lesbianes, trans, etc. en accions directes, també en accions directes feministes. Les dones sempre han participat en revoltes, en guerrilles i en lluites armades, i hi han hagut organitzacions armades només de dones, com les Rote Zora a Alemanya. 

“un cop repressiu és com un desafiament”

El que pot allunyar a moltes dones de la participació en accions directes són les actituds masclistes que alguns o algunes poden tenir. L’acció directa per se no és ni masculina ni femenina, sinó una eina de lluita, com escriure un text o organitzar una xerrada; depèn del seu contingut, forma i finalitat. La violència tampoc va lligada al gènere, tenint en compte que si parlem de violència, caldria descobrir-ne qui la provoca, generant morts, gana, misèria, desigualtat, opressió, jerarquies… I no qui la combat. Les dones tenim una lluita més per fer, i fins i tot diria que per això és encara més necessària una contraofensiva. 

Per acabar, què podem aportar al moviment anarquista o antiautoritari les persones que en algún moment de la seva militància han estat reprimides?

El més important, com ja he dit, és tenir clar per què ens impliquem en la lluita, i plantejar-nos bé a nivell col·lectiu i individual les conseqüències que pot tenir. Cal tenir molt clar que quan algú cau en mans de la repressió no és perquè aquesta persona hagi tingut mala sort, hagi estat estúpida o incapaç, sinó perquè quan hi ha lluita, o es produeix un desafiament al poder, ells sempre responen amb repressió, i aleshores és lògic acabar a la presó. Òbviament no és el mateix pensar-ho que viure-ho en primera persona, però no hem de permetre que la por ens freni, o ens condicioni, sinó treballar-la per nosaltres mateixes i en col.lectiu. Hi ha moltes coses que es poden preparar i preveure, que es poden aprendre d’experiències d’altres companys i companyes que ja han passat per això, encara que després cadascú respongui a la seva manera, vivint situacions particulars o en altres contexts. Sempre és bo ser suficientment obert i flexible envers noves situacions i no formar-se una imatge tancada de les coses, perquè després gairebé mai transcorren tal com les havíem imaginat.

És fonamental estar segures de les nostres accions, saber assumir-les ara, i si cal, també passats molts anys després de realitzar-les. No existeix la perfecció, però és important entendre la nostra motivació i les nostres temptatives, fent-nos responsables de les mateixes. 

Per altra banda, un cop repressiu és com un desafiament, i si aconseguim estar fortes i unides i ser coherents amb la nostra lluita comuna i la nostra integritat física, aquest ens pot fer encara més fortes, perquè sabem que mai no ens podran trencar. 

Sents que podràs tornar a estar activa com abans de la repressió? 

Jo he volgut continuar activa com abans, però més que per les meves condicions a presidi, veig que la realitat a Barcelona ha canviat molt, i em costa força trobar el meu lloc aquí. El moviment -si és que encara se’l pot denominar així- és més dèbil i encara més empetitit; s’han produït molts canvis de persones i generacions. Això és positiu per certes coses, però manca una continuïtat i probablement veure com poder seguir de diverses maneres sense que tanta gent desaparegui o quedi completament “cremada”, sense haver tancat conflictes oberts. Que es pugui avançar, però havent conclós els processos que s’endeguen i amb un grau més alt d’aprenentatge i intercanvi generacional.

Des de finals d’abril del 2021 la companya Lisa es troba en llibertat condicional. Per saber-ne més sobre el seu cas, podeu consultar el lloc web: 

https://solidaritatrebel.noblog.org



Autor font: Revistacatalunya.cat