Setembre 8, 2021
Per Revista Catalunya
203 vistes


Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

El passat 24 d’agost de 2021 el govern espanyol va enviar al Congrés de Madrid el primer paquet d’una nova proposta de llei de Reforma de les Pensions, que principalment té l’objectiu d’allargar la vida laboral dels treballadors, intentant que les jubilacions es donin el més tard possible, que per a la gran majoria de treballadors serà als 67 anys. La proposta intenta consolidar i portar més enllà les retallades de la Seguretat Social que ja van dur a terme els anteriors governs de Zapatero, al 2011, i Rajoy, al 2013, complint a més amb la rebaixa de la despesa pública promesa a la UE per tal d’accedir als fons comunitaris.

Desgraciadament, aquesta nova retallada de les pensions no només compta amb el suport de la patronal i la UE, sinó també de «l’esquerra institucional» actualment al govern de coalició, i els «sindicats oficials», CCOO i UGT, que en una campanya vergonyosa intenten amagar que el resultat per a la gran majoria de la classe treballadora serà treballar més anys per obtenir pensions més baixes. 

  • Reformes anteriors de Zapatero i Rajoy

Per entendre la Reforma proposada, i el context actual normatiu en la matèria, hem de retrotraure’ns a la Reforma aprovada al 2011 pel president Zapatero del PSOE, amb el suport també dels sindicats CCOO i UGT, que va determinar l’augment gradual de l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys, i amb noves formules de càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la CEOE.

Malgrat aquesta contundent rebaixa de la jubilació, el nou executiu del PP de Rajoy, només dos anys després, a l’abril del 2013 va aprovar dificultar la jubilació anticipada, fent-la de difícil accés per gran part de la població, sobretot a les dones i col·lectius precaris i amb carreres de cotització curtes.

Concretament, després d’aquestes dues reformes legals de 2011 i 2013 (de forma molt simplificada) l’edat de «jubilació ordinària» actualment està sobre els 66 anys, augmentant en els propers anys fins als 67 anys, però permetent mantenir la jubilació als 65 anys, amb el 100%, només als treballadors que hagin cotitzat 38 anys i mig (una carrera de cotització molt llarga), una petita minoria del conjunt de la classe treballadora. 

Alhora, la llei només permet jubilar-se «anticipadament» als 61 anys els treballadors amb 33 anys cotitzats i que hagin estat acomiadats en una situació de «crisi» (tancaments d’empresa, acomiadament objectiu,…) per l’anomenada «jubilació anticipada forçosa»; i a partir dels 63 anys només es poden jubilar els que tenen 35 anys cotitzats, en l’anomenada «jubilació anticipada voluntària». Per a la gran majoria de la població treballadora, que no compleix cap d’aquests requisits, la jubilació està als 66 anys, pujant poc a poc en els propers anys als 67.

  • Les «jubilacions anticipades» en el punt de mira

La proposta enviada pel govern espanyol al Congrés es fonamenta principalment en intentar dificultar al màxim (consolidant i intensificant el que havien fet les anteriors reformes de 2011 i 2013) les jubilacions anticipades a l’edat ordinària de jubilació. L’objectiu és que cada vegada menys treballadors es jubilin abans dels 67 anys, l’edat «ordinària» de jubilació «normal» per a la gran majoria de la classe treballadora, permetent la jubilació anticipada només per a un molt reduït col·lectiu de treballadors amb carreres de cotització molt llargues i ingressos alts. 

Aquest allargament de l’edat de jubilació és encara més dur si tenim en compte que el govern espanyol incompleix de forma reiterada la normativa que l’obliga a regular els coeficients reductors per a la jubilació anticipada en funció de les activitats «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres», que malgrat treballar en feines de risc també han de treballar fins a l’edat ordinària de jubilació (veure article «La lluita pels coeficients reductors de la jubilació anticipada» al Catalunya de maig 2021).

Les fórmules proposades per allargar la vida laboral dels treballadors proposades son, principalment, una penalització major de l’avançament de l’edat de la jubilació, un augment dels coeficients reductors de la jubilació anticipada, i el calcul dels coeficients reductors sobre la prestació i no sobre la Base Reguladora, nous càlculs que farà reduir molt les quanties de les futures pensions,  especialment pels treballadors que arribin sense cap feina als 61 o 63 anys, amb feines precàries o amb carreres de cotització no tan llargues, problemàtiques que afecten especialment a les dones. 

  • L’IPC i el Factor de Sostenibilitat

La propaganda governamental ha presentat la reforma com una suposada «millora» pels pensionista, argumentant que garanteix la revalorització de les pensions segons l’IPC i suposa la derogació del Factor de Sostenibilitat. 

Respecte a la revalorització de les pensions, porten perdent poder adquisitiu des de 2011. Concretament, des de 2011 a 2014 es van congelar des dels diferents executius espanyols de PSOE i PP, aprovant al 2014 congelar-les per llei al 0,25%. Hem de destacar, a més a més, que l’IPC actual (després de diverses reformes gens innocents), i ja des de fa anys, no reflexa els augments reals els productes de primera necessitat de la classe treballadora (gas, llum, aliments, habitatge…), determinant augments molt per sota de la despesa real de les famílies, i per tant un augment de l’IPC no representarà un manteniment del poder adquisitiu del pensionista. Per tant, haurem d’estar alerta a la lletra petita per comprovar com i en quin sentit s’aplica, i si realment es mantindrà el poder adquisitiu.

Menys optimista encara es pot ser amb la suposada derogació del Factor de Sostenibilitat per un desconegut i misteriós Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI). El Factor de Sostenibilitat va ser aprovat al 2013, i s’havia d’aplicar a partir de 2019, però es va anar ajornant la seva entrada en vigor; en síntesi, determina que si augmenta l’esperança de vida dels pensionistes, les prestacions aniran baixant, fet gravíssim i que va obligar als partits d’esquerres a prometre que el derogarien si arribaven al govern. La trampa en aquest aspecte, és que s’afirma que el Factor de Sostenibilitat serà derogat, i substituït per un nou concepte,   Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI), del que a data d’avui ningú sap res, ni hi ha cap document o proposta tangible, però que tindria la mateixa finalitat de «sostenibilitat» i rebaixa de la despesa que la llei anterior, i en que és previsible que el resultat sigui idèntic. Un simple i cosmètic canvi de nom, per fer veure que es canvia aquesta brutal retallada, sense que en realitat canvií res.

  • Ampli suport institucional, la Patronal i del sindicalisme oficial a la nova retallada

Malgrat que la proposta de Reforma consolida les retallades anteriors, i a més a més intensifica l’objectiu de reduir despesa en pensions que obligava la UE, el nou text legal compta amb un ampli suport institucional, de la Patronal i dels sindicats oficials. L’ampli consens va ser cuinat lentament durant mesos al «Pacte de Toledo», les conclusions del qual van comptar amb una amplíssima majoria parlamentaria, com es pot comprovar en que només van haver dos vots en contra al Congrés de Madrid, dels dos únics parlamentaris de la CUP, i l’abstenció d’ERC, BNG i EH Bildu.

Els partits polítics que conformen la coalició de govern han deixat clar el seu suport a les xarxes socials, destacant amb els sindicats CCOO i UGT que la nova norma «modernitza un sistema just i sostenible». La Patronal, com no podia ser d’una altre manera, també s’ha felicitat de la nova proposta.

Amb aquest escenari, en els propers mesos el Congrés de Madrid debatrà i molt probablement aprovarà, aquesta nova norma, que el govern ja anunciat que complementarà amb noves propostes, amb l’objectiu de que entri en vigor al gener de 2022. 

Un cop més, el govern suposadament «d’esquerra» i el sindicalisme oficial ens voldrà vendre falsament com a una suposada «millora» per a la classe treballadora, el que és una vergonyosa retallada de les pensions; però la propaganda oficial no pot amagar que la nova llei no només consolida les retallades anteriors de 2011 i 2013, sinó que desgraciadament les porta més enllà i encara retalla més el sistema de pensions públic, per debilitar-lo encara més, i afavorir els fons de pensions privats.  




Autor font: Revistacatalunya.cat