Juliol 4, 2021
Per Nord-Estl Libertari
285 vistes


El fill d’un dels independentistes torturats a l’Operació Garzón recorda el relat esfereïdor del seu pare 

Mai en la meva vida havia pensat a suïcidar-me, però aquí se’m va presentar com una necessitat (no podia més) i com una resposta a tanta crueltat i vexació“, explicava Marcel Dalmau 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL Olot (la Garrotxa, comtat de Besalú) 04/07/2021.- Llegim a ViaWeb que Bernat Dalmau, fill de l’artista i activista Marcel Dalmau, ha recordat les tortures de què fou víctima el seu pare, un dels independentistes detinguts el juny del 1992, en el marc de l’anomenada Operació Garzón, un muntatge policíac en què el jutge Baltasar Garzón va ordenar la detenció de quaranta-cinc militants independentistes acusats de pertinença a Terra Lliure. L’operació s’havia preparat durant dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics de Barcelona, que estaven a punt de començar. 

Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver estat víctimes de tortures. Garzón els va menystenir i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura. Dotze anys més tard, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar que Espanya havia vulnerat els drets humans amb aquesta operació. 

Tal dia com avui del 1992, sota el govern del PSOE i en el marc de la repressió contra independentistes abans dels Jocs [Olímpics], van detenir i torturar el meu pare Marcel Dalmau i posteriorment va passar dos anys a la presó“, ha explicat en un piulet. Dalmau també ha compartit el relat que VilaWeb va recollir en un reportatge publicat l’any 2017. Era un text recollit per l’Associació Memòria Contra la Tortura

“Les amenaces, tortures i vexacions de tota mena me les produïren a la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid. A la caserna de Girona, malgrat el clima d’intimidació que hi regnava, em tractaren amb una certa correcció. Vaig entrar a la Direcció General diumenge dia 5 de juliol a la matinada. Me’n van treure per dur-me a l’hospital la matinada següent.  

Les sessions de tortura a què em sotmeteren consistiren bàsicament a fer-me estar hores i hores de genolls damunt el sòl on hi havia una mena d’estelles que se’m clavaven a la carn. Arran d’això se m’arrancà la pell dels genolls. Em col·locaren les mans a l’esquena i una bossa de plàstic al cap que un o dos torturadors m’anaven estrenyent al voltant del coll produint-me una angoixosa asfíxia

Mentrestant, uns altres torturadors, de cinc a vuit, em colpejaven fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles…). Eren puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, amb un llibre. És a dir, mentre m’ofegaven amb la bossa de plàstic rebia una veritable pluja de cops i de crits. Entre els crits hi havia constants insults contra Catalunya i les catalanes i catalans d’un contingut racista i masclista.  

Durant la tortura el cap em quedava negat de suor. A vegades em tiraven fum a la bossa abans d’estrènyer-la, també cremaven amb una cigarreta l’extrem interior de la bossa per tal que aspirés el fum del plàstic cremat. Aquesta tortura me la infligiren repetidament al llarg de sessions interminables. El mateix terror que provoca sentir uns agents que gaudeixen asfixiant-te i colpejant-te forma part d’aquesta tortura.  

També m’obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric que tenia tres terminacions. Van estar una llarguíssima estona intimidant-me i dient-me bestieses de contingut sàdic al voltant de temes sexuals. Durant aquesta tortura les vexacions de tota mena i el terror van ser interminables, permeteu-me que m’estalviï de descriure-la amb més detall perquè en recordar-ho se’m reprodueixen els efectes d’aquesta experiència terrible.  

Entre sessió i sessió, quan paraven per descansar, em tancaven en una cel·la. Aquests intervals no passaven mai dels vint minuts. Després de l’última sessió de tortura abans que intentés suïcidar-me em digueren que la Carme, la meva companya, també estava detinguda i que la portaven cap a Madrid, i que podria sentir els seus crits en ‘so estèreo’ quan la torturessin tal com havien fet amb mi. Si bé jo ja feia hores que estava destrossat, això em va deixar absolutament abatut. Amb tot el que m’havien fet i em feien jo no tenia cap dubte sobre la veracitat de les seves intencions.  

Al cap d’una estona d’estar a la cel·la, a causa de l’estat en què em trobava i amb una perspectiva immediata encara més horrible i monstruosa, vaig veure’m empès al suïcidi. Mai en la meva vida havia pensat a suïcidar-me, però aquí se’m va presentar com una necessitat (no podia més) i com una resposta a tanta crueltat i vexació. Com que no tenia res amb què suïcidar-me vaig llençar-me corrents de cap contra la paret. Vaig quedar immòbil a terra, amb el cap que em donava voltes. Em trobava semi-inconscient. Seguidament entraren un grapat de guàrdies civils molt esverats. Un d’ells va ventar-me un seguit de coces, els seus col·legues l’aturaren. Jo no em podia moure. Estaven molt neguitosos, no sabien què fer. Jo vaig perdre el coneixement. 

Em portaren a un hospital. Els agents que allí em custodiaven es van portar amb correcció. Jo estava molt desorientat. Pensava en la Carme, però cap dels vigilants no sabia o no volia dir-me res sobre ella. A l’hospital vaig tenir una visita llampec d’un individu que proferí amenaces contra mi i la meva família si gosava parlar de les tortures, tot recordant-me que jo ja sabia ‘què’ havia de declarar. I que si no deia allò que ells volien que digués, tot el que havia passat no seria res comparat amb el que em passaria a mi, a la Carme i a la meva família.  

Ben entrat el vespre es presentaren mitja dotzena de guàrdies civils a l’habitació de l’hospital, on ja n’hi havia dos amb una màquina d’escriure i un advocat d’ofici que pràcticament ni em va fer cas. Em prengueren declaració des del llit, i l’endemà al matí, quan encara em sentia atordit i marejat i tenia serioses dificultats per desplaçar-me, em portaren a declarar a l’Audiència espanyola. Durant el trajecte vaig preguntar per la Carme, però ningú em va donar cap mena d’explicació. Pensava el pitjor. Vaig relacionar la seva sort amb les amenaces que havia rebut a l’hospital. 

Ja per acabar, i a causa de les amenaces rebudes de forma repetida i insistent per part de funcionaris de l’estat espanyol, responsabilitzo el ministre espanyol de l’Interior i a la Direcció General de la Guàrdia Civil de qualsevol dany o agressió que rebi la meva dona, qualsevol membre de la meva família o jo mateix.” 

Al final del seguit de piulets compartint el relat del seu pare, Bernat Dalmau també explica com “Quim Gil, el periodista que va cobrir la notícia de la detenció, va veure l’endemà com allò que ell havia redactat li havien canviat per un altre text que inculpava en Marcel per la possessió d’unes pistoles inexistents que, a més, apareixia signat per ell. L’endemà va presentar la seva carta de dimissió com a corresponsal.” 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com