Juliol 22, 2022
Per Direta
201 vistes

Som a la meitat de l’estiu, amb aquesta sensació neguitosa que tot s’està trencant amb un ritme fins i tot més accelerat del que podíem intuir. Les successives onades de calor ens deixen morts silencioses i incendis devastadors, l’escalada del preu de l’electricitat, la benzina i la cistella dels bàsics van sumant vides que col·lapsen perquè ja no poden sostenir l’essencial. La crisi de subministraments en determinats sectors productius desestabilitza les embogides cadenes globals de producció, i tot plegat passa mentre els aeroports de tot Europa semblen estar constantment de festa en l’embriaguesa cega del retorn del turisme massiu, i la Unió Europa considera el gas i la nuclear com energies verdes i prepara el relat per al retorn del poc carbó que queda per a la producció de l’energia que ja no tenim. Tot plegat ens deixa ben clar que la cosa no va per bé. Santiago Niño Becerra advertia fa unes setmanes, des de la seva anàlisi econòmica, que és el “darrer estiu” i que d’alguna manera, tots tenim la sensació que això és un final, amb la incertesa que implica no saber en absolut cap a quin principi –d’alguna cosa diferent– ens abocarà aquest final, almenys, del que coneixem fins ara.

Des de la perspectiva ecosocial, els escenaris previsibles no són encoratjadors. Són els escenaris a què ens aboca la carrera suïcida de les tendències econòmiques actuals, que defineixen l’organització social i política de les societats capitalistes. Unes tendències que fa temps que s’adverteixen ecocides, perquè atempten sobre les bases que sostenen la vida, a més de ser racistes, patriarcals i injustes global i localment. Unes tendències que sabem del cert que encara poden ser més perverses i violentes, generar més desigualtats, odi i destrossa ecològica, afectant especialment uns entorns –socials i ecològics– que comencen a estar ja exhausts i en alguns casos col·lapsats.

No ens quedam en la denúncia, ens capbussem en les propostes concretes malgrat no sempre trobar els espais d’interlocució, polítics però tampoc socials, que no rebutgin el fet de pensar des d’altres marcs mentals

En aquesta carrera a contrarellotge, des dels moviments socials seguim batallant la denúncia de les perversions que amaguen els relats de “transicions econòmiques” que es volen vendre amables i salvadores, però que actuen dins de les mateixes lògiques d’acumulació que ens han portat fins aquí. Seguim batallant, posant el focus en les polítiques que –tot i brandar la bandera de les esquerres– segueixen tendències i maneres de fer ja obsoletes per fer front als nous reptes i que, davant la incapacitat de generar propostes alternatives que subverteixin aquestes lògiques, s’alien amb el sector privat que els arrossega cap als seus interessos. És el que ara es coneix com el meravellós invent de les aliances publicoprivades, que no deixen de ser un sotmetiment d’allò públic al servei dels interessos dels sectors privats més poderosos i influents. Seguim batallant, denunciant els impactes més perversos d’una realitat que cada cop més ens desborda, ens indigna i ens esquinça. I seguim batallant per, dins aquest desconcert, fer propostes polítiques, econòmiques i socials que apuntin a noves mirades emancipadores, necessàries i esperançadores cap al llarg termini, cap a les solucions socialment justes, cap als reptes que, com a societats, haurem de saber resoldre col·lectivament en allò tangible, lluny del metavers, generant noves formes d’organització social contra la mercantilització de les vides, la despossessió, l’explotació i la violència estructurals.

No ens quedam en la denúncia, ens capbussem en les propostes concretes malgrat no sempre trobar els espais d’interlocució, polítics però tampoc socials, que no rebutgin el fet de pensar des d’altres marcs mentals, des d’altres utopies possibles, projectant uns escenaris, que per desconeguts, són fàcilment rebutjats. Que per por, no s’atreveixen a transitar, mentre seguim sostenint l’agreujament de la violència implícita a les tendències actuals. Ho seguim fent, malgrat els errors i incoherències en les estratègies de qui s’atreveix a provar altres maneres i respostes col·lectives, altres pràctiques socials, altres relacions, altres maneres de ser i estar en uns territoris i barris concrets, des d’altres lògiques, amb la intenció política clara de subvertir les hegemòniques i dominants. I ho seguirem fent tot i ser conscients d’allò que apunta el geògraf marxista David Harvey: que “no existeix una idea bona i moral que el capital no pugui apropiar-se i convertir en alguna cosa horrible”, tot i ser conscients del desgast de les eines pròpies i l’esforç que cal de creativitat, perseverança i il·lusió per crear-ne de noves. Tot i ser conscient de les dimensions del “monstre”, seguirem perquè, si és el darrer estiu, ho sigui d’allò conegut que no ens agrada, i aprofitar per emergir del col·lapse del conegut cap al començament de tot el “bo i moral” que està encara per fer i inventar.




Autor font: Directa.cat