Setembre 22, 2021
Per Direta
229 vistes


Uns 4,5 milions de persones (una de cada deu) estan en situació de pobresa severa a l’Estat espanyol, segons dades de 2020. No poden disposar dels recursos materials, culturals i socials per a satisfer les seves necessitats bàsiques i no tenen unes condicions de vida mínimament acceptables. Al mateix temps, els grans bancs espanyols han augmentat l’evasió fiscal, el nombre i percentatge dels seus beneficis obtinguts en paradisos fiscals. Trenta-dues multinacionals espanyoles el 2017 només varen pagar globalment un tipus efectiu mitjà de l’impost sobre societats d’un 1,5%. I els grans fons d’inversió a l’àmbit mundial, sense control dels estats ni dels Bancs centrals, ni de cap mena de legislació bancària internacional, controlen les empreses clau de la majoria de sectors de l’economia: per exemple BlackRock, el més important d’aquests megafons, controla, a més de moltes altres coses, un percentatge important de dinou empreses de l’IBEX-35.

En el recentíssim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social a l’Estat espanyol (EAPN-ES), amb el molt significatiu títol de “El paisatge de l’abandonament”, es constata, com ja s’ha dit, que el 2020 uns 4,5 milions de persones vivien en situació de pobresa severa a l’Estat espanyol. La renda mitjana d’aquestes persones era de 2.471 euros a l’any, o sigui 5,4 vegades menys que la de la resta de persones. El nombre de persones en aquesta situació és d’1,09 milions més que el 2008 i 178.000 més que el 2019. A l’àmbit territorial, després d’Andalusia, el nombre més gran de persones en aquesta situació estan a Catalunya (702.947) i al País Valencià (674.289) – a les Illes Balears, 73.581.

La pobresa severa afecta molt intensament als joves fins a 29 anys. També afecta especialment als que viuen en llars amb menors, monoparentals o amb família nombrosa. El percentatge de gent que viu en un habitatge de lloguer, petit i amb moltes mancances és molt superior en aquest subconjunt de la població que en la resta. Més de la meitat de la gent en pobresa severa es gasta més del 50% dels seus ingressos totals en l’habitatge i, malgrat això, tenen molts més problemes de talls de llum i de gas, manca d’espai, i equipament defectuós que no pas la resta de les llars. La majoria són persones d’origen espanyol (72%), moltes tenen un nivell educatiu mitjà o elevat, i amb habitatge propi. Per acabar, les mesures que s’han pres per a pal·liar aquesta situació (ERTO, Ingrés Mínim Vital (IMV), garanties de subministraments de consums bàsics, pròrroga dels contractes d’arrendament de l’habitatge habitual, suspensió -teòrica- dels processos de desnonaments en persones vulnerables), tenen escassa cobertura, insuficient quantia i els seus resultats han estat molt i molt irregulars i petits.

Uns 4,5 milions de persones estan en situació de pobresa severa a l’Estat espanyol. No poden disposar dels recursos materials, culturals i socials per a satisfer les seves necessitats bàsiques 

Contràriament, en un informe també molt recent de l’EU Tax Observatory, que dirigeix Gabriel Zucman, sobre el comportament de 36 grans bancs europeus (entre ells Banc Santander, BBVA, Banc Sabadell i Bankia, ja que CaixaBank no va aportar totes les dades necessàries) en els paradisos fiscals en el període 2014-2020, es constata que hi mantenen uns 20 bilions d’euros anuals (un 14% dels seus beneficis), on la rendibilitat és anormalment elevada, 3,7 vegades superior respecte a la dels països normals. A l’estudi també s’ha estimat que l’aplicació d’un impost sobre els beneficis del 25% a tots els països significaria que aquests bancs pagarien entre 10 i 13 bilions d’euros addicionals en impostos anualment (entre 3 i 5 bilions amb un impost del 15%). Les quantitats que mantenen en paradisos fiscals, on es paguen molts menys impostos, els quatre bancs espanyols analitzats han tendit a créixer en els darrers anys. Entre 2014 i 2020 els quatre han deixat de pagar més de 2,2 bilions d’euros en impostos en comparació a si hi hagués hagut una taxa impositiva sobre beneficis del 15% a tots els països.

D’altra banda, a partir de les dades del Ministerio de Hacienda del 2017, 112 multinacionals espanyoles, amb més de 88 milions d’euros de beneficis, van fer un pagament efectiu d’impostos del 17% dels seus beneficis, un percentatge menor que el que paga una PIME. I en l’informe publicat pel Ministerio es pot constatar que 32 d’aquestes empreses, amb més del 32% del benefici de totes elles, només han pagat un tipus impositiu efectiu de l’1,5%. Si s’agafa un àmbit més ampli, però en un sector concret, segons l’Aliança People‘s Vaccine, les empreses que han fabricat les vacunes de l’ARN missatger contra la COVID (Pfizer, BioNTech i Moderna) paguen entre un 7 i un 15% d’impostos globalment (utilitzant també paradisos fiscals) mentre mantenen el monopoli, mitjançant les patents, en la producció i dupliquen preus per ampliar beneficis, els quals han augmentat molt significativament. I cal recordar que el desenvolupament d’aquestes vacunes ha sigut possible gràcies a les aportacions de fons públics (dels EUA i Alemanya) de més de 100 milions de dòlars. Mentrestant, a l’Estat espanyol s’està vivint ara mateix el cas de les multinacionals elèctriques, famoses històricament per ser el destí d’expolítics en un funcionament vergonyós de les portes giratòries, que estan aprofitant-se d’una legislació totalment inadequada i obsoleta per fer augments increïbles del preu de la llum, els quals evidentment els hi permetran engreixar el seu compte de beneficis que després, com ja s’ha vist, acaben pagant molt pocs impostos.

Un informe molt recent de l’EU Tax Observatory sobre el comportament de 36 grans bancs europeus en els paradisos fiscals constata que hi mantenen un 14% dels seus beneficis, on la rendibilitat és anormalment elevada

Al mateix temps, aquests darrers anys s’ha assistit al creixement dels grans fons d’inversió (megafons) que, a partir de la desregulació financera permesa pels governs i els organismes internacionals, controlen una part molt important de la majoria de sectors econòmics a l’àmbit mundial. No depenen de cap autoritat estatal ni monetària i tampoc hi ha una legislació internacional financera que els reguli. BlackrockVanguardState StreetFidelityBlackstone, Capital GroupCerberus, són alguns dels més importants i més coneguts, actuen en tots els sectors econòmics (en algun cas també en alguns alegals o directament il·legals) i el seu objectiu és molt senzill: comprar bé de preu i vendre car per aconseguir els màxims beneficis pels seus accionistes.

I, com que ningú els controla, tenen barra lliure, són una veritable “banca a l’ombra” amb més poder que la banca oficial, i als més agressius se’ls anomena “fons voltors”. Així, BlackRock, que és el més important, té 9 bilions de dòlars en actius, 7 vegades el PIB espanyol, el 10% del PIB mundial, el doble que el banc més gran del món; si fos un país seria el tercer del món després dels EUA i la Xina. BlackRock és el principal accionista de les empreses de l’Ibex-35, on també participen altres fons d’inversió, molts són accionistes importants en el sector farmacèutic, per exemple en les empreses que han produït les vacunes de la COVID, o a la banca on tenen, per exemple, quasi el 20% de Goldman Sachs o de JP Morgan, s’han convertit en els principals creditors del deute dels països menys desenvolupats, Cerberus té més de 23 mil habitatges a l’estat espanyol, etcètera.

L’esquerra política i sindical anticapitalista, a la majoria de països no té actualment la força/capacitat, teòrica i pràctica, ni l’organització adequada per plantar cara a aquesta situació

Es podrien posar més exemples. I tot això passa en un context de crisi múltiple: sanitària, econòmica, social, energètica, ambiental, etcètera. L’1% (o el 0,1%) de la població del planeta cada vegada és més rica i la resta de la població cada vegada és més pobre: segons la revista Forbes en disset mesos de pandèmia (març 2020- agost 2021), els més rics dels EUA varen augmentar la seva riquesa un 61,7% (1, 8 bilions de dòlars) mentre el PIB 2020 disminuïa un 3,4%, ergo la resta de la gent esdevenia cada vegada més pobre. Com va dir, ja fa un temps, Warren Buffet, un dels més rics del món: “Està clar que existeix la lluita de classes, i l’estem guanyant nosaltres”. Davant d’aquesta situació, algunes ONG, com les que s’han esmentat i altres, i alguns intel·lectuals i/o polítics reformistes (p. e. Mazzucatto, Piketty, Stiglitz, Tooze, Zucman) propugnen mesures per disminuir les desigualtats existents i creixents, i alguns s’emmirallen en els 25-30 anys posteriors a la II Guerra Mundial, l’època que es va anomenar “l’edat d’or” del capitalisme o del “compromís keynesià o socialdemòcrata”.

Ja no tinc espai per explicar-ho, però crec que és evident que la situació actual és, en molts aspectes i sentits, molt diferent de la d’aquella època. Ara estem en un moment de capitalisme desfermat (“unleashed” com diria Tarantino o abans l’economista Andrew Glyn) en el que, la consecució dels màxims beneficis i la rendibilitat més elevada possible per continuar acumulant beneficis per part dels capitalistes és com una torrentada que fa malbé la vida i el present/futur de la majoria de les persones. Això és el capitalisme, noies i nois! I malauradament, més enllà dels socialdemòcrates, que ja han acceptat les regles del joc capitalistes, l’esquerra política i sindical anticapitalista, a la majoria de països no té actualment la força/capacitat, teòrica i pràctica, ni l’organització adequada per plantar cara a aquesta situació. Caldrà seguir pacientment, però persistentment, el consell de Gramsci: “Formeu-vos, mobilitzeu-vos, organitzeu-vos”. O el de Julià de Jòdar: “Ens cal organitzar el poder des de baix”.




Autor font: Directa.cat