Gener 18, 2022
Per Direta
155 vistes

Dublín, 8 d’octubre 2021. Milers de persones prenen els carrers del centre de la ciutat per reivindicar el seu dret a l’habitatge. Una protesta gens estranya a Irlanda, un país afligit per una crisi habitacional després dels anys d’èxit de l’anomenat Tigre Celta. Però tant l’afluència com el punt de partida de molts dels assistents sí que són remarcables.

Segons les entitats que la van convocar, més de 20.000 persones van acudir a la manifestació, un dia feiner, amb moltes assistents baixant en massa des del comtat de Donegal, a una distància de més de 200 quilòmetres. El seu objectiu, reclamar que el govern es comprometés a compensar amb una indemnització del 100 % als milers de persones que fa anys que veuen com s’erosionen les seves cases a causa de la presència indeguda d’un mineral, la mica, dins de les parets que les acullen.

Avui, les activistes calculen que hi ha unes 10.000 llars afectades arreu de l’Estat irlandès, amb greus conseqüències per a les persones que hi viuen. Es preveu que caldrà enderrocar-ne la meitat, una xifra que pot augmentar si, com és previsible, es destapen més casos. A banda d’habitatges de titularitat privada, també estan afectats domicilis de protecció oficial i edificis públics, com ara escoles, biblioteques i hospitals.


Què és la mica?

La mica, o mica moscovita, és un mineral de roca endèmic de certes zones del nord-oest d’Irlanda. Es va fer servir com a material agregat en blocs de ciment utilitzats en la construcció a diversos comtats d’Irlanda, però sobretot a Donegal, des de finals dels anys noranta fins a la dècada del 2010. Un ús imprudent, segons l’activisme, ja que l’alta porositat de la mica ha provocat importants desperfectes estructurals en nombroses cases, com la de Michael Doherty, portaveu del Mica Action Group, una plataforma que fa una dècada que lluita per una solució definitiva a l’afer.

La mica es va fer servir com a agregat del ciment en diversos comptats, sobretot a Donegal, els primers anys del segle XXI

“Vam trigar bastant a assabentar-nos de què passava de debò. Ningú en sabia res abans”, relata aquest veí del poble de Culdaff. “Culpàvem a tot menys a la mica: pensàvem que eren esquerdes a causa de l’assentament, però a mesura que es feien més grans i afectaven més parts de les cases, ens adonàvem que es tractava d’un altre factor”.

Com a substància, la mica és propensa a l’absorció d’aigua i ofereix poca solidesa davant la flexió i la compressió. Enfront dels canvis meteorològics marcats pel fred i la humitat –propis del clima atlàntic d’Irlanda– es minva la seva integritat. Segons van reconèixer els autors d’un informe tècnic sol·licitat pel govern l’any 2017, els experts internacionals alerten des dels anys seixanta sobre els riscos de l’ús de la mica en els agregats.

“La unió entre les parets i els blocs era perfecta –diu Doherty–. El punt feble de l’estructura eren els mateixos blocs”. Al seu web, la plataforma publica vídeos en els quals s’observa com els blocs extrets de les cases afectades es trenquen sols.

Malgrat que, en un inici, una de les empreses implicades en la producció dels blocs oferís substituir els fissurats a cost zero, Doherty i altres residents perjudicats es trobaven en un atzucac. “En veure com sorgien més i més casos, van retirar l’oferta”, explica. “Els paletes no ens podien ajudar. Les asseguradores se’n desentenien i els bancs també, més enllà de reclamar-nos les hipoteques. Era com estavellar-se contra un mur”.

A tot plegat s’hi sumava “una negació massiva” dels fets per part de les autoritats competents i les reticències d’algunes persones afectades a posicionar-se públicament, explica el portaveu del Mica Action Group. A la desesperada, es va decidir sufragar una anàlisi química dels primers blocs extrets, una prova que passaria a representar la primera acció de la campanya d’aquesta plataforma. S’hi va detectar una presència de mica d’entre 15 % i 30 %. La normativa irlandesa fixa un màxim de només l’1 %. Mentrestant, el nombre de damnificades continuava creixent.


Les urpes del ‘Tigre Celta’

Tret d’uns pocs casos d’edificis més antics, quasi tots tenen una cosa en comú: una data de construcció al voltant de l’any 2000, el punt àlgid del període d’esclat econòmic que va atorgar a Irlanda el sobrenom de Tigre Celta. Aquesta bonança va canviar d’arrel la situació de molts sectors econòmics, i la construcció no en fou aliena. Irlanda va passar de construir menys de 20.000 habitatges nous l’any 1990 a aixecar-ne 49.812 el 2000. L’oferta laboral també es va disparar, amb un 13,4 % de la població dedicant-se a la construcció l’any 2006, el doble de la mitjana europea, just abans de la crisi financera.

A Irlanda es va passar de construir menys de 20.000 habitatges nous l’any 1990 a aixecar-ne 49.812 l’any 2000

Alhora que s’apostava per impulsar la construcció com a motor econòmic, les autoritats recelaven de qualsevol paper regulador. L’arquitecte del règim estatal d’autoregulació vigent fins avui, l’exministre Pádraig Flynn –implicat després en el cas d’un pagament il·lícit de 50.000 euros per part d’un constructor–, defensava que l’afany del “treball de qualitat com a marca de la casa” de les empreses seria suficient per garantir el seu compliment amb la normativa. Si bé el govern de l’Estat no s’hi implicava gaire, les autoritats locals sí que tenien competències per intervenir.

Tanmateix, les activistes de Donegal van notar un gir en la gestió durant aquell temps. “Hi va haver molta més màniga ampla. L’administració local esdevenia menys compromesa en la inspecció de les pedreres”, assenyala Doherty. La diputació comtal finalment mouria fitxa l’octubre de 2021, amb la clausura d’una important planta de ciment a la zona, després d’una investigació oficial i, també, de l’any més actiu de la campanya.


Un any més de lluita

L’arribada de noves activistes ha portat la campanya de les perjudicades per la mica a un canvi d’estratègia, amb un major enfocament en la incidència als carrers i a les xarxes socials. Doherty atribueix aquesta irrupció, en part, a les frustracions generades pels “paranys” que els han posat els actors estatals que van fer que la primera gran fita de la campanya –una primera oferta d’indemnització per l’estat– es convertís en la primera gran decepció.

“Hi va haver molta més màniga ampla” en “la inspecció de les pedreres”, explica el portaveu del Mica Action Group

En efecte, el gener de 2020, es va pactar el Pla subsidiari de blocs defectuosos, que prometia una indemnització de fins al 90 % per a desperfectes existents en habitatges lliures que servien de domicili habitual. “Nosaltres defensàvem una indemnització del 100 %, com s’havia aplicat en altres casos”, explica el portaveu, “però l’Estat argumentava que els costos serien impossibles d’assumir”. Malgrat la voluntat de continuar lluitant pel 100 %, els activistes cedien per assegurar una victòria si més no parcial. Més tard, van descobrir que els topalls fixats pel Departament d’Habitatge feien que se’ls remunerés només un 60 % de les despeses de rehabilitació. Com a resultat, conclou Doherty, “vam portar la lluita al carrer”.

Després de mesos de manifestacions que van culminar en la que va ocupar el centre de Dublín el mes d’octubre, semblava que el govern rectificava el novembre, amb l’anunci d’una nova oferta d’indemnització total del dany causat i que s’estenia a domicilis de lloguer. Tanmateix, assevera Doherty, el càlcul limitava mitjançant una “escala variable” en relació amb la superfície de la casa.

Les damnificades reclamen un aval estatal per als efectes latents en quaranta anys i que cap casa en quedi exclosa

Amb les negociacions entre activistes i govern en un impàs, el mes de desembre, una delegació de persones afectades va presentar el seu cas davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. A les portes d’un any important, Doherty i la resta del Mica Action Group es mostren esperançats, però també conscients de la distància que queda per recórrer. Ara per ara, se centren en tres objectius troncals: la indemnització total; un aval estatal per a la rehabilitació dels edificis afectats per desperfectes latents durant els pròxims quaranta anys i que cap casa no en quedi exclosa.

“Ha estat una campanya exigent”, admet l’activista. “De vegades, és com si estigués pidolant perquè et tornin la teva llar. L’Estat tenia l’oportunitat d’actuar quan l’hi vam cridar l’atenció inicialment: en cas d’haver clausurat les pedreres aleshores, ja tindria una obligació financera molt menor. Cal un rendiment de comptes, i un reconeixement institucional que admeti que, com a residents, no en tenim la culpa”.




Autor font: Directa.cat