Desembre 9, 2021
Per Direta
258 vistes


El futur ja no és el que era.
(Paul Valéry)

Cada desembre veia una estranya relació entre l’estrella de la Caixa i la de Nadal. Mentre preparàvem l’arbre, el pessebre i altres rituals, el meu pare o ma mare tornaven del banc amb el calendari de la Caixa i el penjaven a la cuina, darrere de l’actual, com empenyent a l’abisme l’any que encara habitàvem. La Caixa patrocinava el nostre temps i ens ho recordava dia rere dia, davant dels fogons on cuinàvem la vida.

Per això jo pensava que la funció dels bancs era gestionar els dies, a més de gestionar els diners, que era una cosa que tampoc no entenia gaire. Imaginava que la feina dels treballadors del banc era netejar monedes, planxar bitllets i fer aquells calendaris. S’hi dedicaven durant tot l’any: amb regla i retolador negre sobre cartolines lluents, traçaven la quadrícula dels mesos i sortien d’excursió per escollir i fotografiar paisatges, àvies entranyables i xavals amb síndrome de Down. Cada desembre arribaven a temps i tenien llestos els calendaris per a tots els clients, que en aquella febre d’obertura bancària a cada cantonada, érem tothom, i per això a tots ens coincidien els dilluns i els dijous amb els mateixos números del mes.

Algun diumenge a mitjanit, però, jo em llevava i anava a la cuina amb l’esperança que qui hagués fet el nostre calendari s’hagués equivocat (o l’hagués encertat) i l’endemà fos novament dissabte. Mai no passava. Eren molt eficients, els treballadors del banc, i per això cobraven molt bé i tenien molta seguretat, deien els grans. Jo això de la seguretat ho interpretava com que estaven plenament segurs de la cadència dels dies, del fet que després de diumenge venia dilluns, i així cada setmana. A mi no em queien bé. Posaven en vermell els festius, quan en realitat allò que estava malament, i, per tant, havia d’anar en vermell, eren tants dies d’escola i laborables.

Com una petita Lucio Urtubia dels dies, vaig començar a fabricar jo els meus propis calendaris, regla i retolador en mà. No sabia, encara, que sola no tenia cap sentit, que el calendari només canviaria si ho acordàvem entre tots

Com una petita Lucio Urtubia dels dies, vaig començar a fabricar jo els meus propis calendaris, regla i retolador en mà. No sabia, encara, que sola no tenia cap sentit, que el calendari només canviaria si ho acordàvem entre tots, i no va ser fins al tercer dilluns que me’n vaig adonar. Fa temps de tot allò i ni jo ni tants amics, companyes, família i desconeguts amb qui ens planyem per la falta de temps, no hem trobat la manera de fer nous calendaris, però guardo aquella idea com una imaginació possible i no una fantasia, i se’m reactiva en una part del cervell quan sento frases tan absurdes com “el temps és or” (i imagino calendaris com lingots a les caixes fortes del banc central) o “així estalvies temps” (i penso que el temps és de les poques coses que no es poden estalviar) o “no tinc temps” (quan l’única cosa que tenim, que som, és cos i temps).

Soc d’una generació a la qual l’estrella de la Caixa venia a anunciar-nos més coses que l’estel platejat sobre el pessebre de suro: ens anunciava que els nostres pares coneixerien les targetes de crèdit (malgrat que els nostres avis fossin gent humil de camp, fàbrica i tres bitllets sota el matalàs) i que tindríem enciclopèdies il·lustrades que el mateix banc ens regalaria i desaríem amb orgull a noves cambres de la casa que anomenaríem despatx. Ens anunciava potser, si haguéssim parat bé l’orella, que aquells mateixos pares i mares avui se sentirien desemparats davant el totalitarisme de la gestió on line i haurien de fer cua davant les oficines perquè algú decidiria que ara es porta el nou concepte store, i que allà aguantarien el mal de genolls mentre comentarien esgarrifats la notícia del dia, que una família ha mort cremada en l’incendi d’una de tantes oficines bancàries abandonades.

Soc d’una generació a la qual l’estrella de la Caixa ens anunciava que els nostres pares coneixerien les targetes de crèdit i que tindríem enciclopèdies il·lustrades que el mateix banc ens regalaria i desaríem amb orgull a noves cambres de la casa que anomenaríem despatx

Però als vuitanta, l’estrella anunciava el progrés, i en tot cas qui parava l’orella i ja mastegava atur, avorriment, tedi i decepció, vomitava el “No Future” dels Pistols, com el punki del barri, que des de l’altra vorera del carrer de l’oficina bancària la cantava i donava cops a una guitarra amb tres cordes. Només alguna iaia li deixava 25 pessetes i enfilava el carrer arrossegant els peus. Jo mirava l’estampa des del semàfor, esperant la llum verda per creuar a la papereria a comprar més cartolines i retoladors.

Alguns desembres després, torno a aquella imatge. La cruïlla, el punki, el semàfor, el calendari a la cuina. I penso en els dies que voldríem en vermell lluent i que quan ens hi posarem i que per on començar, en aquests temps de pròrroga i tot-esperant-el-col·lapse, quan el més revolucionari seria la idea mateixa de futur. I em ve al cap aquell tema de l’Enrique Morente, “Si yo encontrara una estrella”, publicat precisament el mateix any del “No Future” dels Pistols. El taral·lejo mentre espero al semàfor que l’estrella es posi vermella i llavors creuo el carrer.




Autor font: Directa.cat