Octubre 18, 2021
Per Direta
342 vistes


“Vosaltres pensau que teniu la veu de la societat i allà fora, la immensa majoria de gent no pensa com vosaltres”. Vos ressona aquesta frase? Fa poc me la va (tornar) a dir una persona que ocupa un càrrec polític després d’una taula rodona sobre les ombres i foscors dels fons europeus Next Generation, vists des del tercer sector social, agroecològic i des de l’ecologisme. Aquesta frase, inicialment descoratja. Crec a més, que qui la diu ho fa precisament amb aquesta intenció. És com dir-te il·lusa, que no saps al món on vius, que no toques de peus a terra i somiatruites, una mica tot alhora. I precisament, jo sent tot el contrari. Qui no toca de peus a terra són les polítiques adreçades a les inversions materials en mans privades per fer créixer l’economia de l’acumulació que no genera benestar sinó desigualtats, que no pretén qüestionar el vertader motiu dels problemes que el seu relat diu que pretén resoldre i que no és més que seguir alimentant la fal·làcia del creixement il·limitat.

Però qui conforma aquesta societat que ens diuen no conèixer? Per a la classe política, aquesta “societat” sembla ser la de l’1% que acumula riquesa. Una autèntica minoria, però molt poderosa, d’individus o sistemes complexos empresarials i productius que manegen els fils, els discursos, els relats i les polítiques. Tenen veu i fil directe de pressió amb l’administració i les institucions i, davant situacions de canvi a l’entorn –propiciades per una crisi financera, climàtica o pandèmica, tant se val– reaccionen amb amenaces més o menys directes i explícites o subtils, amb xantatges econòmics, control mediàtic i amb discursos-relats prefabricats del “bé comú” en el que suposadament repercuteix l’exercici i manteniment dels seus privilegis i les seves quotes d’enriquiment garantit. Tot això, evidentment, en nom del “desenvolupament”, el “progrés” i el “benestar” d’una societat sotmesa, més que no pas decisora i sobirana. Aquests són els que més es fan sentir davant les polítiques estratègiques o normatives enfocades a l’adaptació a una realitat canviant i pressionen fins a buidar de contingut les voluntats de canvi, si és que se n’intueix alguna de real en les propostes polítiques. Es divideixen entre els acusadors per afectar la competitivitat, destruir llocs de feina i l’economia, i els que adopten un posat de “responsabilitat” i fan un discurs de green i socialwashing per tal que, sembli que tot canvia perquè no canviï res. Entre uns i altres, i els polítics connivents –i fins i tot convinçuts– i davant una realitat canviant abocada a uns reptes sense precedents per tota la humanitat, s’apropien i perverteixen els conceptes d’inclusió, resiliència, cohesió, sostenibilitat i futur.

Qui no toca de peus a terra són les polítiques adreçades a les inversions materials en mans privades per fer créixer l’economia de l’acumulació que no genera benestar sinó desigualtats

És cert que, en contraposició, aquells que ens podem considerar també un actor clau dins aquesta societat, és a dir, la part de la societat civil organitzada, ja sigui sota la motivació ecologista i/o social, som potser també minoria. Una minoria, segurament privilegiada en aquesta societat (uns privilegis de què cal ser conscients), que té la possibilitat d’organitzar-se col·lectivament per intentar incidir políticament, denunciar incoherències, polítiques perverses, interessos reals amagats i manca de criteri. I que alhora, s’entesta a generar i proposar alternatives, al mateix temps que a posar en marxa alternatives reals de transformació social organitzades col·lectivament, que generen esperança i permeten constatar que sí, que hi ha altres maneres de fer que generen altres realitats més enllà de les individualitats i s’impulsen des de la perseverança, la convicció i el desafiament.

Potser sí que, en una petita societat com la nostra, sempre som “els mateixos i les mateixes” les que encapçalen aquestes veus dissidents, denuncien i treballen a contracorrent. Sabem, però que arreu, som moltes “mateixos i mateixes” que des de diferents espais, geografies, cultures i processos, engreixen les alternatives reals. Sabem també que no ens mou gens d’interès lucratiu, que l’ànim és el de transformar una realitat i que calen utopies reals, com les que es fan cada dia a aquestes entitats i col·lectius o iniciatives, organitzades col·lectivament per tenir esperança i constatar que sí, que hi ha altres maneres de fer que generen altres realitats més enllà de les realitats dels individus i s’impulsen des de la perseverança, la convicció i el desafiament. Sabem, a més, que aquesta minoria té present el 99% per a qui no es fan les polítiques econòmiques, d’inversió i de “next generation” actuals. Ni tan sols –i haurien de saltar les alarmes infinites– no ho són tampoc de les polítiques educatives, sanitàries i socials. Aquestes també estan adreçades al mercat.

Les persones del 99% no són l’objectiu de les polítiques educatives, sanitàries i socials, en molts casos no són ni reconeguts com subjectes de dret i massa vegades no tenen ni la possibilitat d’organitzar-se col·lectivament

Les persones del 99% no són l’objectiu d’aquestes polítiques, en molts casos, no són ni reconeguts com subjectes de dret i massa vegades, no tenen ni la possibilitat d’organitzar-se col·lectivament per resistir, per sostenir-se i per denunciar l’exclusió, l’opressió, la pobresa, el racisme i la intolerància de què són víctimes. No serem tampoc nosaltres la seva veu perquè la tenen pròpia, legítima i digna, però almenys recordarem que potser són ells, els polítics, que no són conscients d’una bona part de societat del 99%, que és invisibilitzada per les polítiques econòmiques i que almenys, es fan visibles a través dels anuncis dels abusos, els cinismes i les perversions que puguem fer, efectivament, des de les entitats i els moviments socials.




Autor font: Directa.cat