Gener 3, 2022
Per Direta
311 vistes


Deu dies dins d’una caixa blanca i fosca. Infinita i inassolible, claustrofòbica. Passar els dies amb una malaltia que et té confinat, et regala una experiència d’observació pausada, tranquil·la. Veure com, a poc a poc, la taula s’omple de papers, llibretes, mocadors, mascaretes, llibres en una pila cada vegada més alta i cables. Com al mateix temps que es farceix la taula, la paret blanca es menja a trossets les taques, els quadres i les referències que la vestien fins aleshores. A cada dia més blanca, a cada moment més llisa. Fins que arriba l’hora que, la paret, no és més que una gran extensió de res. L’habitació t’envolta, i t’aboca la mirada cap a una finestra, per la que ja no es veu res. El fora ja no és perquè el dins l’ha cobert tot. A la nit, aventura, fer camí cap a un llit que pareix fet de gel, en un quarto que encara i xicotet, pareix immens. És curiós, però la casa, en la seua desconnexió del món, provoca fredor. Quan deixa de ser el lloc al qual tornar per a ser tot l’univers, es converteix en una cel·la.

Esta vegada escric des de la meua carn. En realitat, es pot fer d’altra manera? Les experiències, els sentits, ajuden moltes vegades a deixar volar el pensament. Ara bé, això et pot conduir a llocs fantàstics, dels quals no sempre és fàcil eixir o a reflexionar i imaginar sobre la vida. És curiós perquè, encara i el temps que et regala una quarantena, la desconnexió traspassa el cos tancat i s’ensenyoreix de l’ànima. Una porta que es fa frontera suposa esvair-se del món. El desallotjament de l’interés per connectar-se a la resta. Ni notícies, ni molt d’interés per parlar, ni tampoc per sentir. Amb tot, el món no s’atura i presenta de manera contínua situacions o fets que has d’atendre amb un gran esforç. Llibres, música, boli, atencions i escac i mat.

Descobrir una vegada més a les veïnes transitar en silenci i amb passos perduts en el temps em fa pensar que també esta onada, que podria ser l’última o no, ens allunya dels cossos. Dels de la resta, sobretot, però també dels nostres

En canvi, és immediat, ara que comence a eixir de casa, recupere la connexió pels que m’envolten i pel que m’envolta. Pel que és pròxim i, també, pel que és llunyà i alié. Baixar al carrer basta per adonar-se que el món ha tornat a canviar en deu dies. Altra vegada la pandèmia i les mascaretes. De nou, el silenci als ulls de les persones que caminen per la ciutat. Descobrir una vegada més a les veïnes transitar en silenci i amb passos perduts en el temps em fa pensar que també esta onada, que podria ser l’última o no, ens allunya dels cossos. Dels de la resta, sobretot, però també dels nostres. Resignar-se a viure’ns des de la distància i des de la por. Passa un poc com amb la casa: et tanquen en el teu cos i t’alienes d’ell, et desfàs de la carn i et mires des de fora.

Nogensmenys, no tot és penombra. Eixir de casa, obrir-se al món, sempre regala imatges per a l’esperança. Retrobar-se amb el sol i la seua calfor a la pell, emociona. Tornar a passejar pel barri, aprofitar els dies de vacances, per a prendre’t temps per fer la compra als comerços de la gent a la qui li poses cara, i te la posen elles. En fi, reconnectar-se amb el món i adonar-te que, estem malament, però almenys la mortalitat del virus no ha pujat com en altres ocasions. Trobar-se amb alguns amics, després d’una temporada disgregats per la força del temps i que l’alegria tarde a aparéixer el que dos cafés, o vermuts. Tornar a sentir la carn, la teua i la d’ella. Mirar-nos reflectits en els cossos dels altres que són un meravellós remei contra l’ombra. La llum del dia agrana la foscor i il·lumina els nostres passos. L’emoció per habitar, fer-lo de manera compartida i esperar que, passarà, la pandèmia deixe de ser pandèmia i ens deixe recuperar la vida. Hi ha motius per a esperar eixe moment en peus sense deixar-se dur pel tedi.

L’habitatge, o millor dit, l’infinitiu d’habitar es conjuga en el fet de mirar als altres, en tancar una porta que estarà oberta per a quan desitges tornar. L’estatge no ho és quan només compleix la funció de refugi

Per a això, per fer manufactura del món, poques coses tan insuperables com la d’obrir la porta i caminar. Dirigir-se cap al trobament dels teus i dels altres. No puc pensar imatges quotidianes més increïbles que les de visitar el món amb una clau a la motxilla. Al contrari, poques sensacions -parlem del fet quotidià- més complicades que el fet de fer món sense un lloc al qual tornar, sense una clau a la butxaca que òbriga una porta. És just en este fet, en el d’eixir de casa, en el de compartir la vida amb la tranquil·litat que proporciona saber on tornar, on podem experimentar una veritable reapropiació de les nostres vides.

L’habitatge, o millor dit, l’infinitiu d’habitar es conjuga en el fet de mirar als altres, en tancar una porta que estarà oberta per a quan desitges tornar. L’estatge no ho és quan només compleix la funció de refugi. No és, per tant, la senzillesa de reivindicar un sostre, sinó la de reclamar una casa i, per tant, una vida. Caminar amb la clau del pany és un acte de confiança que et permet mirar a la resta. Centra el cos en un món que és finit, però que no podem cobrir amb els braços. La casa digna és la que podem apropiar-nos quan estem dins i, també, quan hem eixit d’ella. És la que t’abraça sempre.

Per això, a este any que encetem, no puc sinó demanar-li, no un sostre, sinó una llar per a cadascú des d’on mirar, centrar i tocar la vida. La nostra i la dels altres, per a manufacturar el món. Ara que, hem de ser optimistes, la pandèmia s’esgota i ens dona les últimes fuetades, hem d’esperar amb ganes i alegria per tancar la porta i eixir a perseguir el sol amb la consciència, i la seguretat, que després de certes coses, s’ha de tornar a casa.




Autor font: Directa.cat