Gener 6, 2022
Per Nord-Estl Libertari
260 vistes


Edicions Reremús tradueix per primer cop al català ‘La meva travessa dels Pirineus’, de Lisa Fittko, la dona que va ajudar Walter Benjamin a passar la frontera de l’Albera marítima 

L’autora, Lisa Fittko, que va morir el 2005, va tornar al poble de Portbou amb la seva família el maig de 1994 per assistir a la inauguració del Memorial Passatges, de Dani Karavan 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL Portbou (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) 06/01/2022.- Llegim al diari El Punt Avui que de les passadores i dels passadors que van ajudar a escapar milers de persones de les grapes del nazisme per les rutes del contraban pirinenc, pocs n’hi ha de tan llegendaris com Lisa Fittko, la resistent antifeixista austríaca que va acompanyar Walter Benjamin per una de les vies d’evasió més empinades i inclements entre el coll Banyuls de la Marenda i la població de Portbou. Que fos la guia d’un delsl pensadors més influent del segle XX, encara que el seu esforç no va poder evitar la mort a Portbou del vell Benjamin, ha contribuït sense cap dubte al reconeixement de la seva lluita contra el nazifeixisme, però sobretot hi ha jugat a favor que, quaranta anys després dels fets, deixés escrites les memòries d’aquells anys tenebrosos, a diferència de molts altres activistes que s’han fos en l’anonimat.  

El llibre La meva travessa dels Pirineus, publicay per primera vegada en alemany en 1985, arriba ara en català a iniciativa de la Fundació Angelus Novus i Edicions Reremús, en una traducció d’Anna M. Corredor que, com afirma en el pròleg la crítica d’art Pilar Parcerisas, presidenta de la fundació benjaminiana, “honora el testimoni” de Lisa Fittko. 

Nascuda el 1909, Lisa Ekstein, el seu nom de soltera, va créixer a Viena i Berlín, on va experimentar per primera vegada la violència del nazisme amb l’ascens de Hitler al poder el 1933. Tot i estar greument en perill com a jueva i militant comunista, va romandre a Alemanya lluitant en la clandestinitat, però finalment es va haver d’exiliar a Praga, on va conèixer el qui seria el seu marit, Hans Fittko, també fugitiu de Berlín.  

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, van buscar refugi a la França no ocupada del règim de Vichy, que els va rebre com a enemics de la pàtria (“per als francesos, nosaltres, els emigrants, érem senzillament alemanys, veníem d’allà, teníem l’accent boche, aquell accent odiós“, escriurà ella a les memòries) i els va confinar als camps de concentració per a estrangers suspectes: Lisa, al de Gurs, i Hans, al de Vernuche, on coneixeria Walter Benjamin, apàtrida des que en 1939 va ser desposseït de la ciutadania alemanya i atrapat en la burocràcia infernal de la guerra: el Govern francès mai no li va concedir el permís de residència tot i viure al l’Hexàgon des de 1933. 

Com tants altres perseguits, tots tres van acabar retrobant-se el 1940 a Marselha, confiant en un visat impossible que els permetés embarcar-se cap a Nord d’Amèrica, de manera que van buscar una sortida a peu des des Banyuls de la Marenda, amb la complicitat de l’alcalde socialista, Vincent Azéma.  

Els Fittko, però, acabarien sent dels últims a marxar: aprofitant els vells corriols dels contrabandistes, entre el setembre de 1940 i l’abril de 1941 ajudarien a travessar la frontera del Pirineu Oriental més d’un centenar de persones perseguides pel nazisme i la el Govern de la França col·laboracionista, anomenat Règim de Vichy, i Benjamin seria el primer a qui acompanyarien a l’altra banda de la frontera per una ruta de contraban entre Cervera, Portbou, Rabós i Banyuls de la Marenda, batejada per l’ocasió com “ruta F”.  

El relat d’aquesta fugida ocupa només un dels capítols del llibre, però n’és el nus gordià, un viacrucis que ressona a cada pàgina, amb les seves gotes d’heroisme i de pietat, com una lliçó de resistència política i moral fins i tot en els detalls més insignificants. De la mateixa manera que Fittko evoca com una commovedora excentricitat les maneres extremament polides de Benjamin, d’una “cortesia impertorbable” mentre es jugaven la vida pel coll de Rumpisó, també recorda com les noies tancades al camp de concentració de Gurs s’esforçaven a anar arreglades, com l’últim vestigi de dignitat que no els podrien arrabassar.  

L’autora, Lisa Fittko, que va morir el 2005, va tornar al poble de Portbou amb la seva família el maig de 1994 per assistir a la inauguració del Memorial Passatges, de Dani Karavan. Mentre van ser al poble, explica Pilar Parcerisas, la seva neta va entrar a una botiga per comprar-‘hi uns mitjons i, en el moment de pagar, la venedora li va apartar amablement els diners: “La seva àvia va salvar la vida de moltes persones. No es pensarà pas que ara li cobraré uns mitjons.” Lisa Fittko va sostenir que era l’homenatge més bonic que li havien fet mai. 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com