Setembre 23, 2022
Per Direta
199 vistes

Aquest estiu ens hem fregit. Tinc el record fixat a la memòria de la nostra família travessant França amb la furgoneta, totes les finestres obertes, les set de la tarda, llum de posta de sol, i només entrava aire calent. La policia va evacuar un tram de l’autopista perquè un incendi gegant amenaçava d’arribar a la carretera. El nostre fill al darrere, assegut a la cadireta, en calçotets, tot suat i amb cara de resignació ens suplicava que paréssim. Ens vam aturar en una ciutat: un altre incendi cremava una nau industrial als afores i tot feia una olor i un color estrany. Però als carrers, la vida seguia. Una botiga de roba de marca anunciava amb un cartell improvisat “tenim aire condicionat”. Distopia. Suàvem. Vam marxar després de sopar, perquè el xiquet s’adormís durant el viatge. Aquella nit vam escollir el lloc per dormir segons la previsió de temperatura que ens donava una app. Vam trobar un poble basc que baixava fins a 20 graus. En un dia vam baixar 21 graus.

Davant de la nostra patent incapacitat de fer-hi gairebé res, el canvi climàtic, la contaminació de plàstics, i la crisi dels combustibles fòssils, entre d’altres, amenacen radicalment la nostra qualitat de vida –la dels que no som rics, sobretot. I ja no d’una manera abstracta i futura, sinó palpable i real. Més enllà de l’accés a l’aire condicionat o a la calefacció a l’hivern —o de la tristesa que l’aire condicionat hagi de ser crucial a les nostres vides, particularment amb criatures– parlem de l’accés als aliments. L’escalfament global, i l’escassetat de gasoil i gas ja està afectant l’agricultura i la ramaderia i, per tant, amenaça la distribució i el consum dels aliments, sobretot per a les famílies més vulnerables. Naomi Klain publicava fa anys un llibre carregat de dades titulat Això ho canvia tot i va passar sense pena ni glòria. Ara, ja ha canviat tot.

A les persones que maternem només ens queda ecomaternar per intentar que els nostres infants arribin a l’edat adulta funcionals en un món disfuncional

El 2009, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC en anglès) –res particularment antisistema–, anunciava que ja és tard. O sigui, encara que d’un dia per l’altre aturéssim totes les emissions d’efecte hivernacle, contaminacions, etc., fins a un punt sostenible, tindrem dos graus més abans de finals del segle XXI. Cosa que significa zones costaneres sota l’aigua, milers de desplaçats, escassetat d’aliments i d’aigua… No cal que ens estirem els cabells ni que ens fem d’una secta. Només ens queda –com diu Carlos Taibo– adaptar-nos al col·lapse i buscar un decreixement sostenible, tant en l’àmbit personal com de societat. I això, afecta radicalment a les persones que maternem.

Els nostres infants viuran en un món sense petroli, amb una crisi de matèries primeres per a fabricar plaques solars o aerogeneradors, i amb un esgotament de l’urani, no ho dic jo, ho documenten centenars de milers de científics. Actualment, estem vivint una cursa entre els països rics per veure qui posa plaques solars més ràpides a la seva població abans que s’acabi el petroli, que també fa falta per fabricar-les. Les ajudes del Next Generation de la Unió Europea van, en part, en aquesta direcció. No vull continuar abocant dades que estan per tot arreu. Però sí, plantejar-nos, que a les persones que maternem (mares, pares, mapes…) només ens queda ecomaternar per intentar que els nostres infants arribin a l’edat adulta funcionals en un món disfuncional.

És molt més necessari del que ens pensem que reclamem mesures públiques per protegir el nostre menjar ecològic i de proximitat, l’aigua, i els nostres entorns, i que ho fem des de la força de la raó de les maternitats feministes. Estem parlant de reclamar el dret a poder alimentar decentment els nostres infants (i a què puguin menjar de grans): necessitem reclamar tenir temps per cuinar a casa i menjar junts, i accés a aliments de qualitat i de proximitat. És urgent que ens fem nostres les polítiques en aquesta direcció.

Necessitem ensenyar els nostres infants a fer compost, a cultivar, a reparar, a tenir poques coses i a cuidar-les

Però, a més, necessitem ensenyar els nostres infants a fer compost, a cultivar, a reparar –no a llençar–, a tenir poques coses i a cuidar-les, i –potser– a criar gallines. Ho dic seriosament. Jo no sé ni per on començar! Però imagineu-vos una situació de confinament en la que el perill sigui un clima extrem, o la racionalització d’aliments o d’aigua. On milers de persones –que vivien a 30 km de casa nostra– ara siguin refugiades climàtiques. On els preus de la carn i el peix siguin inassumibles. No dubto que hi haurà onades de solidaritat i, en aquest sentit, ens caldrà també ensenyar-los eines d’autorganització i d’ajuda mútua. Però estem parlant d’unes proporcions impensables, i els nostres infants seran adults amb tota la vida al davant. És tan urgent a les escoles educar emocionalment, com ensenyar els nostres infants a debatre, a prendre decisions col·lectives, a consensuar –que dolorós que és el consens!– i a treballar pel bé comú. I no descartaria, també a criar un hortet comunitari.

Però no esperarem que ho faci tot a l’escola… no?

Els haurem d’ensenyar tones d’empatia –i defugir dels discursos feixistes que segur que sortiran de sota les pedres–, els haurem d’ensenyar a ajudar-se entre veïnes, a crear xicotetes comunitats on es puguin donar intercanvis. A pensar en les necessitats dels barris i en com les podem resoldre conjuntament, des dels barris, sense caure sempre en anar a comprar els recursos fora. A les ciutats caldran horts urbans i coordinar-se amb la pagesia dels voltants. Una cosa que ja s’està començant a fer a través dels col·lectius de cistelles ecològiques. Però haurem també de crear comunitats energètiques per generar electricitats als terrats dels edificis públics veïns. Perquè no totes tenim una teulada orientada a sud i 5.000 € per gastar en plaques. Haurem de pensar en cooperatives d’habitatge i en crear xarxa, i més i més comunitat, una tribu més enllà de la família.

Wendell Berry, escriptor sobre ecocomunitats i agricultura ecològica, va publicar fa anys un article molt curtet, es diu Les 17 normes per crear una comunitat sostenible. És un lloc per començar i agafar idees. La tribu no és el paradís, però sense tribu, crec que no podran cobrir les seves necessitats més bàsiques.


*El títol d’aquest article està manllevat d’aquest altre article sobre criança en comunitats sostenibles.




Autor font: Directa.cat