Desembre 1, 2020
Per CGT-UOC Catalunya
219 vistes


El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.

L’ONU reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació aquesta empitjora any rere any, el nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.

En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.

Referents silenciades

El món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.

Tothom ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie Curie i Hipatia d’Alejandria?

Sabíeu que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?

Que l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li censuressin?

Que la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?

Que la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de l’estructura nuclear del nucli atòmic?

O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?

Mujeres y ciencia: los inventos que cambian el mundo – Cuarto Poder

Sabies que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser pioneres en estudis informàtics.

La llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels companys homes.

El menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a mans d’homes versus 17 a mans de dones.

No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.

Llenguatge no inclusiu

La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del CSICo la UNESCO.

Mercantilització i model androcèntric de la ciència

Des de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.

L’excel·lència científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de recerca i dels contractes laborals, depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les hores de dedicació.

Aquesta forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.

Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.

La manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic, com podria ser per exemple enfocar la mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.

Als darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està liderant el moviment Slow Sciene (Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic, de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés.

Conclusions

La responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides, a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:

  • Incloure referents femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.
  • Acabar amb l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.
  • Canviar l’actual model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.
  • Fer una distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones i homes.

Merce Márquez Martínez (Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB). Article sencer a la Revista Catalunya.




Autor font: Cgtcatalunya.cat