Juny 16, 2022
Per Nord-Estl Libertari
175 vistes

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro) l’anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich 

L’abril de 1914 fou delegat de Palamós (Gavarres marítimes) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT 

En 1920 organitzà a Sant Feliu de Guíxols una agrupació sindical als tallers de Can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal ganxó. Instal·lat a Palafrugell (Gavarres marítimes), es casà amb Empar Ferrer Plaja 

En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» a Girona i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT Local 

En 1931 creà la cooperativa de consum «L’Esperança Gironina» i  

va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d’Espanya 

Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT-AIT, que se celebrà a Barcelona 

Quan l’aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona i en 1937 secretari general de la Federació Local de Sindicats d’Indústria de la CNT-AIT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió  

Entre el 27 d’agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del Consell Municipal de Girona 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà amb la seva família la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de la Platja d’Argelers de la Marenda, Sant Cebrià de Rosselló, Bram i d’altres dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier 

Integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers treballà a prop de Sant-Maloù, i tot seguit al Fort de Saint-Pierre de Brest, essent deportat al camp de presoners alemany de l’illa de Guernesey, on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia s’uní a la Resistència francesa 

Després, treballà d’ajustador en la SNCF a Perpinyà 

Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà) l’anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. El seu pare es deia Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i la seva mare, Dolors Rourich Sala, també de família tapera.  

Amb el seu germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de Can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia.  

En 1912 es traslladà a Barcelona, on treballà als tallers navals «Vulcano» i s’afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT).  

En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal.  

L’abril de 1914 fou delegat de Palamós (Gavarres marítimes, Baix Empordà) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT.  

Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès Nord) i entre 1917 i 1919 en fou secretari.  

Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»).  

El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona.  

En el Congrés cenetista de 1919 fou delegat de diversos sindicats d’alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona.  

En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de Can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal ganxó.  

Instal·lat a Palafrugell (Gavarres marítimes, Baix Empordà), es casà amb Empar Ferrer Plaja.  

En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. 

En 1931 creà la cooperativa de consum «L’Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats.  

En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d’Espanya, amb seu a Madrid (Comunitat de Madrid, Castella la Nova).  

Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT-AIT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona.  

Quan l’aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona.  

En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d’Indústria de la CNT-AIT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió.  

Entre el 27 d’agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del Consell Municipal de Girona, presidint la minoria confederal municipal. 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l’exili, passà amb la seva família la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de la Platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana de Rosselló, Rosselló), Bram (Aude, Occitània) i d’altres dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. 

En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l’estranyament a les possessions africanes per 15 anys.  

Per sortir dels camps s’integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a prop de Sant-Maloù (Ile e Vilene, Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Finisterre, Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l’illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais (Alts de França), on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure la seva família, s’uní a la Resistència francesa, on lluità fins a l’Alliberament.  

Després, treballà d’ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb la seva companya, fou membre de l’Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).  

Posteriorment rebé una pensió de l’Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència.  

Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Aups Maritims, Provença, Occitània). 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com