Febrer 28, 2022
Per Direta
186 vistes

A tres sales de teatre barcelonines coincideixen aquests dies (i fins al diumenge 6 de març) uns espectacles aparentment diferents, però que tenen algunes coses en comú: una voluntat d’arrencar la màscara de les coses, el desafiament estètic i argumental de la convenció i el tòpic. I, sobretot, s’explora i es qüestiona allò que s’acceptava com a “modèlic” i s’assumia fins aleshores com a referencial o com a “normal”, amb l’objectiu de despullar la “normalitat” per mostrar-ne l’artifici que la suporta, o la norma que la sostenia.

Desig

Josep Maria Benet i Jornet havia posat en escena, amb Revolta de bruixes (1977), situacions que s’inflaven des del problema laboral més prosaic fins a esclatar en l’èpica feminista més rotunda. Desig (1991), a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), torna a explorar un altre flanc de “l’univers femení” segons el dramaturg i, amb direcció de Sílvia Munt, té un elenc que inclou l’eficàcia provada de Laura Conejero, en equip amb Carles Martínez, el nostre actor de cara més anglesa.

L’obra presenta un moment d’angoixa personal, amb la dona atrapada en la rutina empantanegada d’un matrimoni que passa els caps de setmana als llimbs de la segona residència. La coincidència d’una sèrie d’esdeveniments aparentment anecdòtics avarien la marxa del motor de l’aparent normalitat. La cosa comença com un fulletó de Corín Tellado o una escena de Me siento extraña, aquella raresa de cine del destape, i acaba en els terrenys pantanosos i misteriosos propis de Harold Pinter. A poc a poc, l’espectador s’obrirà pas en la boira d’uns monòlegs plens de malentesos i confusions, i d’uns soliloquis d’alta graduació poètica. Per acabar descobrint (al mateix temps que la protagonista) que la irascibilitat d’ella provenia d’una mena de reset psicològic efectuat temps enrere.

A ‘Desig’ de Josep Maria Benet i Jornet l’espectador s’obrirà pas en la boira d’uns monòlegs plens de malentesos i confusions |David Ruano

En aquest muntatge tot està molt ben executat, tot i que potser si les interpretacions fossin menys “teatrals” i més realistes, i hi hagués una major concentració espacial i escenogràfica, el conjunt aconseguiria un to encara molt més intens i inquietant… Malgrat l’adaptació de la sala gran del teatre, aquí amb escena central i públic a dues bandes, l’amplitud continua sent excessiva: una obra així en un teatret com, per exemple, el desaparegut Malic, íntim i subterrani, hagués brillat molt més.

En tot cas, es tracta d’un text que ens serveix per recuperar una manera d’afrontar certes temes (lesbianisme, heteropatriarcat, violències intrafamiliars, repressions i traumes) d’una manera obliqua i tortuosa, que en el seu moment devia sonar molt més rotunda i atrevida que avui. Però l’obra ara continua tenint força, quan mostra l’emergència d’una realitat que havia estat escamotejada i suplantada per una normalitat imposada. Això s’explica mitjançant l’ambient de thriller psicològic i mefistofèlic, desplegant una psicologia dels personatges que no és fiable, i on els monòlegs i els diàlegs són, més que eines d’expressió, cops de bastó a les palpentes. Per tot això, el text de Benet conserva el ganxo i ens continua transmetent veritats que ens interpel·len, ja que avui com ahir continuem instal·lats en la sospita, entre l’angoixa i les aparences.

Terra Baixa

Tal com va fer Duchamp amb La Gioconda, Roger Bernat ha manipulat i transformat amb llibertat obres com el Platonov d’Anton Txèkhov, Hamlet o La consagració de la primavera. Bernat porta molts anys desafiant les convencions teatrals i, de forma graciosa i lúcida, sempre vacil·la i posa a prova el “respectable” públic.

Ara el director s’ha encarregat de muntar Terra Baixa (al Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona), l’obra d’Àngel Guimerà, a partir del muntatge emblemàtic que l’any 1990 va dirigir el fundador del Lliure, Fabià Puigserver. Per cert: això passa mentre el text torna a estar “d’actualitat”, gràcies a la retransmissió del talent show de TV3 El llop, presentat per Àngel Llàcer. Bernat s’ho fa a la seva manera, i compta amb la dramatúrgia de Roberto Fratini. En explicar el muntatge ha dit que s’han empescat un exercici d’“espiritisme”, perquè el muntatge actual reencarna l’enregistrament audiovisual del muntatge de fa trenta anys, que es troba a l’arxiu audiovisual de RTVE. L’elenc canvia cada nit, amb sis intèrprets per sessió, 78 en total (en la meva sessió hi havia Nao Albet i Alba Pujol, entre altres). Amb intèrprets que no han assajat ni han memoritzat el text, van amb roba de carrer i es mouen per escena només amb l’ajut de la seva tècnica, i per intuïció. És un exercici mig improvisat i sobre la marxa, on el que compta ja no és la representació fidel, perfecta i completa del clàssic, sinó l’exercici directe i fragmentari de memòria recreativa i insolent. Bernat proposa, més que un muntatge, un desmuntatge: aquesta no és una versió més de Terra Baixa sinó una versió “menys”, assegura el director, que parla d’una versió “zombi (…), amb tot el que això té de descarnat, essencial i, per què no dir-ho, terrorífic”.

Roger Bernat proposa, més que un muntatge, un desmuntatge: aquesta no és una versió més de ‘Terra Baixa’ sinó una versió “menys”, assegura el director, que parla d’una versió “zombi, amb tot el que això té de descarnat, essencial i, per què no dir-ho, terrorífic”

El dispositiu consisteix en una pantalla rere la platea, amb la projecció de la gravació del muntatge del 1990, i on els auriculars fan arribar el text “en directe” als intèrprets. Si al muntatge de Puigserver es parlava un català arcaic, muntanyenc i mig inventat, els intèrprets de la versió actual sovint xampurregen una llengua incomprensible, perquè no poden reproduir bé les frases que acaben d’escoltar per l’auricular i ho fan a mitges, a batzegades, massa ràpidament, entortolligant-se. L’acció funciona també com a metàfora sobre una hipotètica incapacitat comunicativa del drama cap a l’espectador actual. En tot cas la provocació és doble, o triple: la reproducció imperfecta del text posa a prova la reacció del públic; l’espectacle es basa en el desafiament, des de la performance, d’un text cabdal del teatre català; i es revisa de manera provocadora l’obra d’un “pope” del teatre contemporani, el fundador del teatre on es fa la representació. El resultat és primer desconcertant, després còmic i en tot moment estrany, l’efecte buscat. Davant d’aquest enderrocament d’estàtues (la del Manelic, la de Guimerà, la de Puigserver) la reacció del públic és desigual: dues senyores rere meu no paraven de remugar en veu baixa i, astorades per la blasfèmia que estaven presenciant, els treia de polleguera que altres espectadors riguessin. Tal com passa amb el cinema d’Albert Serra, som ben lliures d’entendre-ho com ens plagui: és un homenatge o una revenja? Una astracanada o una genialitat?. Una astracanada genial? O cap de les respostes anteriors és correcta?

El desig del cor

Veient El desig del cor s’entén perfectament perquè l’autora, Caryl Churchill, va definir aquesta sèrie de peces com a anti-plays. En cartell al Tantarantana i dirigida ara per Lucía del Greco, l’obra té l’estructura dramàtica totalment desconstruïda. El mecanisme dramatúrgic boicoteja l’avenç de cap fil argumental: els tres personatges d’una família esperen el retorn de la filla a casa, i en l’espera s’arriba una vegada i una altra a un punt on tot s’interromp. Això passa de maneres diferents: quan, inesperadament, l’un respon de manera “inadequada” o “desviada”, o quan l’altre reacciona de manera “prohibida” o “grotesca”. Aleshores, amb una mena de flaix o llampec, tot s’atura i l’acció torna a començar… fins a trobar un altre accident o incident que torna a curtcircuitar l’escena, i ens torna a dur a la casella de sortida.

En cartell al Tantarantana i dirigida ara per Lucía del Greco, ‘El desig del cor’ té l’estructura dramàtica totalment desconstruïda |Teatre Tantarantana

Capgirant els protocols i les conductes polite, se’ns condueix al desassossec per la via d’una lògica onírica, en un loop obsessiu propi dels videojocs i de les neurosis. L’accident s’apodera d’un drama domèstic en el qual semblen amagar-se i emergir, a la manera surrealista, absurda o patafísica, els desitjos reprimits, els pensaments secrets, els tabús, els inconscients més tèrbols: l’incest, la pulsió suïcida, el crit, el canibalisme, el trauma, el fàstic, la fugida.

Una vegada i una altra hem de veure o preveure què passarà, però segur que ens equivoquem: qui són i què fa, aquesta gent? No som en un capítol de Gent del barri. Què havíem sobreentès i què estem veient, realment? Ni tant sols en una obra de Beckett, ni d’Osborne (em refereixo al dramaturg anglès John, no a Bertín). Fins que ens preguntem: què és el que esperàvem veure? L’estructura posa a prova l’exactitud coreogràfica dels intèrprets, que semblen titelles (Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas ho claven), i desarma les previsions i els prejudicis dels espectadors, desafiats per les variacions sinistres d’un presumpte model. L’obra desactiva els tòpics i les expectatives, i així és com tot d’una venen qüestionats el model de l’estructura teatral, el model de la correcció tècnica i moral de l’argument, i el de la representació tòpica dels rols familiars. Uns models que potser donàvem per segurs i infal·libles, però que es demostren caducs, inútils, falsos o fins i tot inexistents. Per això, aquesta obra fascinant pot semblar “absurda” però de fet retrata la nostra consciència submergida i parla de la nostra vida a la intempèrie i de la seva imprevisibilitat.




Autor font: Directa.cat