Setembre 18, 2021
Per B Llibertari
186 vistes


Es podria dir que la meva va ser una vocació tardana, ja feia temps que havia iniciat la meva etapa laboral però amb aquell rau-rau que et falta alguna cosa… i per aquells girs que t’ofereix la vida, se’m va encendre una flameta interior que poc a poc anava creixent i em deia: “I si…” i aquest “I si…” a mesura que la flama creixia, va esdevenir en un “Potser sí”, i finalment en un “Ja ho tinc!”. Molt bé, Ja ho tinc… i ara què? I va ser així com em vaig veure immersa en el fantàstic món de la docència i en la formació de personetes. Em vaig veure immersa també en el “fabulós” món dels nomenaments, primer presencials i més tard telemàtics i amb aquells nervis d’estiu de “no sé on aniré a parar el curs vinent, què em tocarà fer, com seran els alumnes… i els companys i companyes?” I com que tens aquella il·lusió de treballar, perquè t’has esforçat en aconseguir allò que t’has proposat, t’endinses en una muntanya russa de substitucions, curtes, llargues, a prop de casa, a l’altra punta de món on passes per escoles on t’hi quedaries i d’altres que no tant… però tot amplia l’experiència i al capdavall amb els nens i nenes que vas coneixent omples la teva motxilla de gratitud, mirades, riures, anècdotes i estimació. I aquesta estimació és la que et fa suportar els mals moments d’incertesa que passes, estiu rere estiu fins que el sistema et diu on aniràs a treballar, perquè aquesta motxilla és el que al capdavall tu vols fer i t’hi sents a gust, i no importa les hores personals que hi dediquis a pensar activitats, preparar material o fer-te un tip de riure recordant converses i corregint llibretes, aquesta motxilla és el teu dia a dia, la teva realitat allò que atia la flama que deia al principi…

I resulta que un bon dia, des d’un despatx allunyat de les aules algú creu que pot trepitjar aquesta realitat, la teva i la de molts d’altres, cadascú la seva, per suposat, però n’estic segura que tots tenim aquella part comuna, portem aquella motxilla i compartim la il·lusió de la docència.

Com anava dient, algú es creu que pot trepitjar aquest esforç i treure’s una llei de la màniga per esmenar quelcom que no s’ha estat fent bé i els acaben de picar la cresta per no fer-ho bé. I en quin punt ens trobem? doncs en un punt on veiem a l’horitzó proper que els nostres somnis, la nostra motxilla caurà muntanya avall perquè a aquest algú no li importa la vida de les persones que estant formant i estimant les persones del futur, només ho intueixen des de la distància, allà lluny de les aules i es creuen amb el dret de manegar-ho i desmanegar-ho segons el seu desig, sense adonar-se que manar implica molt més que treure’s lleis de la màniga i fer discursos i mítings per quedar bé amb els que piquen crestes… Em recorda al capítol del planeta de l’home de negocis d’El Petit Príncep que rere la seva taula plena de números anava comptant milions d’aquelles petites coses que brillen i es veuen al cel i mentre les comptava s’anava repetint: “Sóc un home seriós jo”.

I nosaltres? doncs hem de fer front a aquesta llei i unir-nos per fer-nos sentir. Ja en tenim prou d’aguantar un sistema on només som un número i oposicions injustes que no determinen amb veracitat si ets un bon professional però que si vols estabilitat les has de patir. I d’anar callant perquè en el fons el que volem és entrar a l’aula cada dia amb un somriure i omplir la nostra motxilla, però a quin preu? Ja n’hi ha prou d’incertesa, defensem el nostre esforç i la nostra il·lusió i no ens deixem vèncer per lleis absurdes que no tenen en compte les persones ni la seva estabilitat. La nostra il·lusió és més forta perquè ens neix de dins, nosaltres som els estels, la nostra il·lusió no surt d’una taula plena de números.

R.M.H.




Autor font: Bllibertari.org