290 vistes

1 de maig de 1886! Avui fa 136 anys, la classe obrera dels Estats Units va crear una experiència impagable per a les següents lluites de les classes treballadores de tot el món en dir “aquesta lluita és la nostra última lluita!”. Va ser el que quedaria com una victòria fins als nostres dies. La petició de “8 hores per a treballar, 8 hores per a dormir, 8 hores per a allò que vulguem” – que hauria de substituir les jornades de 16 hores de treball i els assalts d’aquell capitalisme que atemptava contra la vida de les classes treballadores del segle XIX – es va convertir en una vaga general a Amèrica. La vaga general ha estat una de les armes més significatives de l’acció anarquista com a avanç per a la història de la lluita de classes.

La lluita per les 8 hores mai ha estat vista com una simple petició de reforma per part dels i de les anarquistes. Aquestes van lluitar per substituir-la per una revolució social sota la reivindicació d’“Independentment del nostre temps de treball, ja siguin 2 hores o 8 hores, és esclavatge si treballem per als patrons”.

El centre d’aquesta gran lluita va ser a Chicago, un dels majors centres industrials de l’Amèrica d’aquella època. Chicago era al mateix temps el centre més important de l’acció anarquista. Centenars de milers de treballadors cridaven als carrers i a les fàbriques per les “8 hores de treball”. Els agents capitalistes que treballaven per diners i els Pinkertons, assassins de treballadors, van assaltar els treballadors que estaven en vaga, a la fàbrica McCormick. Els sicaris van assassinar quatre obrers que estaven desarmats.

L’endemà es va organitzar un míting a Haymarket. Després de l’atac de la policia als obrers, els mercenaris de les classes capitalistes van apuntar també als obrers, obrint foc després del llançament d’una bomba anònima per part d’algú que encara avui es desconeix. A continuació, es clausuraren totes les publicacions anarquistes, es detingueren milers d’obrers i s’inicià el cas Haymarket en la batalla contínua contra la classe obrera.

Grinnell, el fiscal de la burgesia, va dir: “L’anarquia està sent jutjada. Bons homes del jurat, condemneu aquests homes, feu-ne exemple, pengeu-los. Salveu les nostres institucions i la nostra societat”. Perquè l’objectiu dels vuit anarquistes condemnats a mort no era només el dret a treballar 8 hores al dia. El seu objectiu era destruir el capitalisme, el domini de la injustícia i l’explotació.

Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer, George Engel i Louis Lingg van ser condemnats a mort. Oscar Neebe, Samuel Fielden i Michael Schwab van ser empresonats. Es va demostrar que aquests vuit anarquistes no van tenir res a veure amb la bomba que va esclatar a Haymarket, però van ser acusats de ser anarquistes! Els anarquistes en el tribunal no es defensaven a si mateixos sinó la classe obrera, la lluita de les vuit hores i l’anarquisme! Després de la declaració de la sentència de mort, Adolphe Fischer s’hi va oposar amb aquestes paraules:

“Aquí em van jutjar per assassinat, però em van condemnar per anarquisme. Vaig ser condemnat per ser anarquista. Si les classes dominants creuen que poden aixafar l’anarquisme penjant-nos, penjant uns quants anarquistes, s’equivoquen. Els anarquistes estimen els seus principis més que les seves vides. Els anarquistes sempre estan disposats a morir per les seves idees”.

Louis Lingg no va esperar a morir a les mans del seu botxí. Va posar fi a la seva vida després d’escriure “Visca l’anarquia!” a la paret de la seva cel·la. Els quatre anarquistes van ser enforcats mentre cridaven “Visca l’anarquia”. Van deixar enrere la seva voluntat de no transigir amb la classe capitalista i el seu valor al qual no renuncien a cap preu. A més, l’1 de maig, el Dia Internacional dels Treballadors!

Avui, totes les classes treballadores del món han de saber que el dret a treballar 8 hores al dia va ser conquerit gràcies a la lluita incansable d’aquelles treballadores i aquells treballadors anarquistes fins a la mort, encara que els capitalistes continuen intentant robar-nos a les treballadores i els treballadors. Emma Goldman, que va quedar impressionada per la lluita dels obrers anarquistes i després es va fer anarquista, va dir “Tot el que és bo i bell en el món actual existeix malgrat els estats, no gràcies a ells”. Els capitalistes mai han donat cap dret als treballadors, els treballadors els han guanyat amb la seva pròpia lluita.

El capitalisme continua condemnant milions de treballadors del món al treball assalariat i a llargues jornades laborals, els assassina en el centre de treball. El capitalisme contra el qual hem lluitat amb ungles i dents durant centenars d’anys i la seva interminable avidesa de beneficis amenaça tots els pobles del món, així com el propi planeta. El capitalisme ha usurpat la vida de les classes oprimides cada dia des dels seus inicis a canvi de sobreviure i de continuar produint. La lluita avui és de vida o mort per a totes les classes oprimides. Perquè avui, el capitalisme arrossega el món a desastres irreversibles juntament amb la competència global, les crisis pandèmiques i les guerres contra els pobles.

Els anarquistes de Haymarket eren treballadors immigrants. Igual que els immigrants d’avui que es perden en les seves llargues travessies per les mars del món per a sobreviure i igual que milions de treballadors immigrants que es moren de fam en els passos fronterers dels estats.

Som anarquistes que lluitem pel mateix en diferents geografies del món i mantindrem la nostra lluita per combatre amb ungles i dents la classe capitalista igual que els nostres honorables companys que van dir “Visca l’anarquia!” a la forca.

Els nostres camarades sabien que triomfarien, encara que fossin assassinats. Perquè iniciar una revolta contra el capitalisme, que és un turment fins a l’últim centímetre, significa la victòria! Els crits de “Visca l’anarquia!” dels nostres companys encara es reflecteixen en la lluita de la classe obrera avui dia. I nosaltres, com a anarquistes que abracem la seva lluita, necessitem transformar aquesta veu en un poder organitzat que pugui cavar la tomba de la classe capitalista que ens roba la vida.

Aquesta veu no és un residu del passat, sinó la clau de la lluita d’avui. No hi ha alliberament per als pobles del món si no eliminem els estats que ens constrenyen amb noves limitacions cada dia i si no creem un món igualitari i lliure en el qual no existeixi l’autoritat i la propietat i tot sigui de tots. I el camí cap a aquest alliberament passa per sembrar les llavors de la llibertat en totes les terres del món i per mantenir viva la nostra esperança d’un món sense Estat. No obstant això, hem de recordar que, com deia Malatesta, “La propaganda individual ocasional, que sol ser una simple sortida per a calmar els mals de consciència, té poc o cap efecte per a aconseguir l’objectiu. La terra és molt ingrata amb les llavors plantades a l’atzar perquè brollin i tirin arrels”. Per això la nostra lluita ha de portar en el seu interior la responsabilitat, la devoció, l’autodisciplina i l’autoorganització per a aconseguir la llibertat.

Hem de començar la lluita per la nostra llibertat a partir d’avui formant autoorganitzacions en tots els aspectes de la vida en els quals el capitalisme i l’Estat ens ataquen i hem d’organitzar el nostre alliberament combinant aquestes autoorganitzacions amb la lluita per la revolució social, ja que sabem que “Si una de nosaltres està presa, ningú és lliure!

Específicament en l’acció sindical, l’anarquisme organitzat planteja la necessitat de desenvolupar un treball quotidià que promogui la combativitat i el protagonisme dels treballadors. Avui, quan hi ha nous sectors de treballadors que treballen en la informalitat, amb salaris de fam, sense cap mena de drets, molts d’ells migrants, és necessari ajudar a organitzar aquests treballadors i desenvolupar amb ells l’organització i els mètodes de treball basats en l’acció directa i la solidaritat.

És intenció de la militància anarquista organitzada promoure i enfortir els sindicats classistes, els grups militants dins dels sindicats que desenvolupin una línia d’acció directa i aprofundeixin en la combativitat i la construcció del poder dels treballadors, coordinar els esforços que es desenvolupin en els diferents sindicats per a oferir aquesta línia de treball sindical de caràcter més general i que pugui proposar-se com a guia per al poble en lluita. És tasca del sindicat estendre la mà i oferir solidaritat i suport a la lluita d’altres sectors socials organitzats, per a enfortir als diferents sectors de les classes oprimides. Aquesta perspectiva en el treball militant ens permetrà construir la força necessària de les classes populars per a desenvolupar un profund projecte revolucionari.

Serem a tots els carrers del món l’1 de maig per a mantenir viva la memòria dels nostres companys, per a aixecar la seva lluita i per a crear un món igualitari i lliure en el qual no hi hagi jerarquies ni propietat i en el qual tot sigui de tots.
Cridarem les veus dels nostres companys que diuen: “Arribarà un dia en què el nostre silenci serà més fort que les veus que avui ofegueu!”. I aquesta veu continuarà sent la por de la classe capitalista, no sols aquest Primer de Maig, sinó cada dia. L’1 de maig, al carrer, a la lluita, al combat amb la força de l’anarquisme organitzat!

Visca el Primer de Maig!
Visca la lluita per la llibertat de la classe obrera!
Visca l’anarquia! Visca la revolució!




Autor font: Embat.info