Octubre 29, 2021
Per Direta
371 vistes


Parlar de cultura és parlar –segons va definir la UNESCO en la Conferència Mundial sobre les Polítiques Culturals celebrada a Mèxic el 1982– del “conjunt de trets distintius, espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat i un grup social”. Reconèixer una cultura doncs, suposa reconèixer l’existència d’una societat o grup social. I és des d’aquesta afirmació que el poble sahrauí en defensa i en reclama la seva, com a instrument identitari i de lluita. La cultura ha estat i és, per a tots els pobles, i en especial per als més oprimits, una eina de resistència pacífica, a la vegada que un canal per a transmetre missatges de caràcter polític.

En paraules de Juan Carlos Gimeno, doctor en Filosofia i professor titular d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Madrid, “la cultura és un camp de batalla que cal enfrontar com a tal”. Ho explica, en primer lloc, en el marc d’un context internacional en què el patrimoni cultural s’ha convertit en un àmbit políticament sensible, tant pel reconeixement de la particularitat cultural de cada poble, com de la diversitat cultural de la humanitat. I en segon lloc, en el marc d’un context local, el del Sàhara Occidental, on el Regne del Marroc s’esforça dia rere dia a eliminar tot element que visibilitzi la identitat sahrauí. En aquest sentit, diu l’antropòleg i escriptor sahrauí Bahia M. Awad que ens trobem davant d’un “culturicidi”, un genocidi cultural amb el qual es pretén eliminar el patrimoni material i immaterial sahrauí.

L’antropòleg i escriptor sahrauí Bahia M. Awad diu que ens trobem davant d’un “culturicidi”, un genocidi cultural amb el qual es pretén eliminar el patrimoni material i immaterial sahrauí

Dia rere dia trobem mostres d’aquest intent de destrucció de la cultura i memòria sahrauí per part del Marroc. Però no exclusivament. Mostra d’això en són dos moments, entre molts d’altres, en la història moderna sahrauí: la destrucció per part de la Missió de les Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) de pintures i gravats rupestres de llocs arqueològics en els territoris alliberats; i l’enderroc per part del Marroc del fort construït durant l’ocupació colonial espanyola a Villa Cisneros (l’anomenada Dajla) com a forma d’esborrar l’evidència d’una relació entre aquests dos pobles i, per tant, de marroquinitzar el Sàhara.

Amb la destrucció del fort de Villa Cisneros es procurava eliminar una història preexistent, una mostra material d’un temps, d’un període rellevant per al poble sahrauí: un segle de colonització espanyola que va influenciar en la història i, inevitablement, en la seva cultura d’orígens afroàrabs. Que el Sàhara Occidental sigui l’únic país de parla àrab que té com a segona llengua el castellà n’és una mostra. El hassania, la llengua materna sahrauí, és de fet una variant àrab amb préstecs dels berbers del nord d’Àfrica, però també del castellà. Motiu pel qual no hauria de sorprendre si en una conversa entre sahrauís sentim dir cuchara, plato o ensalada. Quelcom que demostra, al mateix temps, la inexistència d’aquests elements prèviament al període colonial.


Ballar, vestir i beure

Ara bé, l’existència del poble sahrauí és molt anterior a aquest període, i com a tal, la seva cultura la conformen un gran ventall d’elements que res tenen a veure amb la cultura espanyola. Entre molts d’altres trobem la religió musulmana, l’ús de la henna, jocs tradicionals com l’al-gig, contes populars com el del llop i l’eriçó, instruments característics de la música sahrauí com el tubal (tambor de fusta) o balls com la tfaila, la naama o la shauda. Deia Agnes de Mille, ballarina i coreògrafa, que “l’expressió més autèntica d’un poble està en les seves danses i la seva música, els cossos mai menteixen”. I com a clar exemple la tuiza, un ball col·lectiu en el qual les dones sahrauís narren amb mímica moments del seu dia a dia.

La vestimenta sahrauí tradicional és també un element cultural destacat, especialment per la seva utilitat. Parlem de l’ús de la melfa en el cas de les dones i del daráa i el zam en el cas dels homes

La vestimenta sahrauí tradicional és també un element cultural destacat, especialment per la seva utilitat. Parlem de l’ús de la melfa en el cas de les dones i del daráa i el zam en el cas dels homes. Peces de roba que, més enllà de l’estètica, tenen una funció molt concreta: protegir de les adversitats meteorològiques pròpies del desert del Sàhara, com són les elevades temperatures i els forts vents que aixequen sorra i tot el que s’hi posa per davant.

Però si hi ha quelcom que representa especialment la cultura sahrauí és el te. Més exactament, el ritual del te. Una cerimònia que comença amb la preparació d’un primer te amarg com la vida, un segon dolç com l’amor i un tercer suau com la mort. El més important, però, l’escuma. Perquè requereix temps i durant l’espera, la companyia fa la resta. Així ho expliquen les sahrauís. Oferir te i preparar-lo de manera correcta és un acte de benvinguda, una mostra de respecte i una invitació a conversar al voltant de familiars i amics. És fàcil entendre que aquest ritual es mantingui no tan sols en les tradicionals haimes dels campaments de refugiades i les cases de les famílies que es troben a territoris ocupats, sinó també, i amb un fort simbolisme, en el si de qualsevol llar sahrauí a la diàspora.

Si hi ha quelcom que representa especialment la cultura sahrauí és el te |Pau Coll – Ruido Photo

Entendre el poble sahrauí implica entendre el seu passat nòmada. Un estil de vida que es va veure truncat per la colonització espanyola. Des d’aleshores, el poble sahrauí s’ha adaptat a la vida sedentària, com s’ha adaptat (que no resignat) a la situació d’ocupació i exili que viu la seva gent des de fa més de 45 anys. Aquesta paciència, aquesta espera, demostra també la gran capacitat de resiliència del poble sahrauí. Una resiliència que s’emmiralla en la de la seva més apreciada possessió: el dromedari. Del dromedari (que no camell), s’aprofita tot. Però més enllà de la seva carn, la seva llet i la seva pell, aquest ha constituït una companyia inigualable per als nòmades sahrauís del desert. Diuen que és difícil per a un sahrauí escollir entre un dromedari i el seu altre transport per antonomàsia, el Land Rover.

El poble sahrauí s’ha adaptat a la vida sedentària, com s’ha adaptat (que no resignat) a la situació d’ocupació i exili que viu la seva gent des de fa més de 45 anys

Tots aquests elements, entre molts d’altres, reflecteixen l’imaginari col·lectiu del poble sahrauí, la seva concepció de les relacions humanes, animals i materials, les seves preocupacions espirituals i polítiques, així com les experiències i etapes felices i tràgiques de la seva història. Apropar-nos a la seva cultura és reconèixer-ne l’existència, diferenciada de l’altre, del Marroc, de Mauritània, d’Algèria, de l’Estat espanyol. És voler construir ponts per a l’enteniment. Perquè, com va dir Koichiro Matsuura, director general de la UNESCO el 2001, aprendre a apreciar el patrimoni d’altres cultures és essencial per a apreciar el nostre propi patrimoni i assegurar un diàleg pacífic i el mutu enteniment.

Les cantants Mariem Hassan, Mártir Luali, Aziza Brahim, Suilma Aali i Estrella Polisaria, el raper Yslem Hijo Del Desierto, els pintors Moulud Yeslem, Fadel Jalifa i Madi Ahmed, les poetises Ljadra Mint Mabruk, Fana Ali, Zahra Hasnaui i Nanna Labat Rachid, el grup de poetes Generación de la amistad saharauí, els escriptors i escriptores Bahia M. Awah, Chejdan Mahmud, Zahra Hasnaui i Sukina Aali-Taleb, els comptes de xarxes socials @diariodeunarefugiada o @saharaculturaes, són tan sols alguns dels molts noms de sahrauís que, des de l’anhel per la llibertat del seu poble i la defensa dels seus orígens, busquen aquest diàleg mentre preserven i difonen la seva cultura. La cultura sahrauí.




Autor font: Directa.cat