Gener 24, 2023
Per Direta
9 vistes

Obrir un llibre de poesia per primera vegada. Resseguir les lletres del primer vers, del segon, del tercer. Una veu acabada de trobar, tot just revelada que, sorprenentment, resulta tan familiar: una veu que ressona en altres veus, prèviament escoltades, un cant que desprèn notes d’altres cants ja coneguts. Emocionar-se en la certesa que, sota els mots que ara es llegeixen, sota la primera capa de significat, s’hi amaga una partitura que depassa la composició concreta del poema en què acabes de capbussar-te i crea un diàleg amb altres obres – potser llunyanes, potser properes, de vegades contemporànies, de vegades distants en el temps i en la forma – amb les quals construeix un significat compartit. Aquesta va ser la sensació que em va envair en descobrir el poeta vietnamita-estatunidenc Ocean Vuong (Ciutat Ho Chi Minh, 1988). L’havia escoltat, l’havia llegit abans: en la poeta sud-africana Koleka Putuma, en la tradició oral de les dones paixtus i, probablement, en moltes altres veus.

Llegeixo “Aubade with Burning City”, poema inclòs al llibre Cielo nocturno con heridas de fuego d’Ocean Vuong (Editorial El vaso roto, 2019). S’inicia amb una nota de l’autor: “Vietnam del sud, 29 d’abril, 1975: a la ràdio de les Forces Armades va sonar ‘Blanc Nadal’ d’Irving Berlin, com un codi per començar l’operació Frequent Wind, la darrera evacuació de civils estatunidencs i refugiats vietnamites en helicòpter durant la caiguda de Saigon”. I diu el poema: “La cançó recorre la ciutat com una vídua. / Blanc… blanc Nadal… somnio una cortina de neu / que cau de les seves espatlles. / La neu espetegant contra la finestra. Neu trinxada / pels trets. Cel vermell. / Neu sobre els tancs rodolant pel damunt dels murs de la ciutat. / Un helicòpter eleva els vius just / fora de l’abast. / La ciutat tan blanca està llesta per a la tinta […]  / *Que els vostres dies siguin feliços i brillants i que tot el vostre Nadal sigui blanc.*”.

És una lletra esmolada i una escriptura carregada de plasticitat, una ferida colonial que és remor constant en l’obra d’aquest autor. Versos colpidors. Tan colpidors com els de la poeta i dramaturga sud-africana Koleka Putuma, recollits a Amnesia Colectiva (traduïts al castellà a Flores Raras, 2018). Tancar el llibre d’Ocean Vuong, córrer a la prestatgeria per tal de cercar-la: rellegir-la i trobar en les pàgines del seu llibre una ferida germana, expressada a través de la ràbia, de la ironia i de la lluita per la supervivència, topar amb un text que, com el del poeta vietnamita, sacseja a cada línia. Ensopegar, per exemple, amb aquestes ratlles del poema “Aigua”: “ens prohibien enfilar l’onada / per por que esdevinguéssim una massa de negror escombrada per plenamar / per no tornar mai més, /com les escombraries/ […] I sovint escolto aquell acudit / sobre com la gent Negra no sap nedar, / o que li fa por l’aigua […]. / Per a vosaltres l’oceà és per a les taules de surf, els vaixells i els broncejats […]. Però nosaltrxs / hem vingut aquí perquè ens bategin / Hem vingut a desvetllar l’altre món/Hem vingut aquí a purificar-nos / Hem vingut aquí a connectar als nostrxs vius amb els mortxs. / El nostre respecte per l’aigua és el que heu anomenat por. /Teniu el valor de vendre’ns i matar-nos a través de l’aigua / i després mofar-vos que li tinguem por”.

Els amors negats i els desitjos perseguits. Les relacions gais i lesbianes i els adulteris impregnen les lletres d’aquestes obres, sempre sota la mirada sufocant d’un Déu omnipresent i controlador que ha estat imposat

Devorar Koleka Putuma (Porth Elisabeth, 1993) i, en acabat, escoltar de fons unes altres veus que diuen “sí, aquest dolor el coneixem”. Tornar a la prestatgeria buscant aquell llibre que se sap que explica una història similar, malgrat que ho faci des d’una altra tradició, la de la literatura oral: el recull de poesia popular de l’Afganistan El suïcidi i el cant (compilats pel filòsof Sayid Bahodín Majruh i editats en català per Karwan el 2018). A través dels landais, una forma de recitació ancestral, les dones paixtus celebren la vida alhora que dolen la mort: “Déu, meu, no deixis que mori a l’exili cap / dona! Al darrer sospir, oblidarà el teu nom només / pensant en sa terra natal”; o bé “Lluitar; ¿què pots fer, si no? / Submís, no ets més que l’esclau d’un esclau”; o “Suaument, pels forats de les mànigues, fes lliscar la mà. / Ja han florit, ja han madurat, les magranes de Kandahar”.

Prendre els tres llibres, recol·locar-los en una de les lleixes de la prestatgeria, seguint una nova lògica, que no és alfabètica, ni cronològica, ni geogràfica, un ordre de significació, que potser no és ordre, sinó diàleg, el de la paraula i el cant conjurats per invocar la vida, foragitar la mort i denunciar la guerra i la violència colonial. Rellegir-los i descobrir que el seu diàleg és encara més vast, els amors negats i els desitjos perseguits. Les relacions gais i lesbianes i els adulteris impregnen les lletres d’aquestes obres, sempre sota la mirada sufocant d’un Déu omnipresent i controlador que ha estat imposat: “Vaig conèixer un home, no eres tu. A la seva habitació les Bíblies tremolaven damunt de les lleixes / sota la llum de les espelmes. / El seu escrot era una fruita magolada. Li vaig fer un petó. / […] Vaig conèixer un home. Prometo aturar-ho” (“Fragments de bloc de notes”, Ocean Vuong). I en un dels landai de El suïcidi i el cant: “En secret, la cremor; en secret, el plor./ Soc la dona paixtu que no pot desvelar el seu amor”. I respon Koleka Putuma a “Entrevista”: “Pregunta: per què vas marxar? / Resposta: em vaig afartar de ser el fèretre a l’habitació / que em baixin altres fèretres per la gola i em demanin si no em costa respirar / que em fiquin làpides pel nas i em demanin si no em costa respirar / de dur els taüts de les notícies sobre les lesbianes assassinades i pretenguin que no em costi respirar / que esperin que existim com necrològiques / que em pengin a mitja asta i pretenguin que respiri bé/que escriguin sobre mi com si ja fos morta / […] És com si el món / no sabés com és la veritat / d’una dona negra caminant/que respira”.

I una vegada endreçats els tres reculls, romandre en silenci, escoltar-los, contemplar-los, gaudir de la seva dansa compartida, de la seqüència de moviments encadenats que creen una coreografia col·lectiva: “L’evangeli és la manera com la blancor s’escola a les nostres cases i ens posa de genolls”, denuncia Koleka Putuma”; “M’estic tornant boja, cada cop més boja. / Quan passo a prop de la tomba d’un sant, li llenço pedres per tots els desitjos que m’ha negat”, es plany una dona paixtu; “Potser resem de genolls perquè déu només escolta quan som així, a prop del diable”, afegeix Ocean Vuong.




Autor font: Directa.cat