Maig 25, 2021
Per B Llibertari
266 vistes


Berni Sorinas, militant del moviment popular de Manresa

Manresa, maig 2021

Sovint se’ns ven que la llibertat és poder triar entre moltes coses, com una mena de carrusel de mercaderies on els nostres devoren les llepolies que encaixen millor pel nostre desig. 

Vivim a una societat neoliberal, un sistema que a Occident és hegemònic des de l’arribada de Margaret Thatcher al poder, i que ha aconseguit que entenguem allò públic de la mateixa manera que entenem el sector privat. Un neoliberalisme que de fet, fa que el sector privat devori poc a poc allò públic que s’ha guanyat o que s’ha conservat a través de les lluites populars al llarg de la història. 

No és estrany, doncs, que moltes famílies hagin normalitzat de viure la tria de l’escola de les seves criatures amb aquesta mena de passió mercantil, de triar l’escola que millor encaixa a les nostres necessitats i, molt sovint, que millor encaixa al nostre estatus social, una mena de subhasta d’un servei públic, on si cal farem trampes buscant un padró perdut de casa dels tiets, per poder portar les nostres filles a l’escola progre d’un barri que queda lluny de casa. O, fins i tot, fora de la nostra ciutat.

És evident que hi ha un greu problema de segregació escolar. I és inadmissible que tinguem escoles mal anomenades d’alta complexitat a pocs minuts de casa nostra, mentre nosaltres -que som ecologistes i antiracistes- agafem el cotxe per anar a l’escola on pensem que les nostres filles estaran més a gust, amb un model educatiu que s’assembla més a com nosaltres volem educar a les petites de casa. Però seria força injust culpar les famílies d’aquesta situació quan, el que fan, al final, és utilitzar en el seu favor les regles del joc que permeten que això passi.

Són aquestes institucions, que diuen estar tan preocupades per la qüestió de la segregació escolar i com aquesta pot afectar al futur del nostre país, qui té la clau que permet començar a caminar per acabar amb aquest problema. I és que cal una política ferma que prioritzi allò col·lectiu a la llibertat individual d’elecció d’escola. Tret d’excepcions justificades, les famílies hem de portar les criatures a l’escola que ens pertoqui per proximitat, contribuint a fer xarxa amb les nostres veïnes a les AFA de les escoles, col·laborant a construir una escola pública que sigui inclusiva, on es reteixeixin vincles i des d’on es construeixi consciència comunitària i de suport mutu a cada barri. És molt més difícil d’activar la solidaritat entre veïnes quan aquestes no comparteixen res, començant per l’escola.

Això no eximeix de la necessitat de trobar mecanismes per aprofundir la capacitat d’intervenció de les famílies en el model educatiu dels centres, on fiscalitzar el funcionament i treballar colze a colze amb l’equip docent, per tal de construir una escola d’on han de sortir les generacions que, esperem, tinguin la capacitat de capgirar aquest món més del que ho estem fent les seves mares i pares. 

Sóc conscient que dir que la solució és acabar amb la llibertat d’elecció no és gaire simpàtic, però és que quan la llibertat individual fa que retrocedim a nivell col·lectiu, no és llibertat. Cal doncs una posició ferma de les institucions, un cop de timó urgent que estigui a l’alçada del moment, no s’hi valen pedaços, ni fer recaure la solució a la segregació escolar en la bona voluntat i la proactivitat d’algunes famílies.  

És hora de ser honestes i de prendre decisions que, malgrat no sonin del tot simpàtiques, ens faran caminar -de ben segur- cap a una societat millor.




Autor font: Bllibertari.org