Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini— 

Fugint, passà la frontera del Pirineu Oriental i a Barcelona s’integra en el nucli de l’AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders 

De tornada a Barcelona passà de nou la frontera del Pirineu Oriental i es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cádiz 

Charles Alerini: El 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini–. Fou el primogènit d’una família nombrosa formada per 12 criatures. El seu pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i la seva mare Émilie Milanta.  

En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l’institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d’estudis.  

Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d’Avinhon (Vauclusa, Provença, Occitània) i de Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània).  

Després d’un temps com a prefecte d’estudis i ajudant químic a l’Institut de Marselha, l’octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barcilona de Provença (Aups d’Auta Provença, Provença, Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d’una secció de la l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d’aquesta població. Més tard en fou membre de la Secció de Marselha i, entre finals de març i principis d’abril de 1871, membre de la Secció Executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine.  

L’abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la de Barcilona de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d’aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica.  

El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l’AIT). Però el 8 d’agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l’ocupació de l’ajuntament de Marselha, on es va establir la Comuna revolucionària.  

Després del fracàs d’aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República Francesa i la caiguda de l’Imperi.  

Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad.  

El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d’un moviment insurreccional a Marselha, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada.  

Després del fracàs d’aquest nou moviment insurreccional el 4 d’abril de 1871, es refugià a Barcelona. Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat–.  

Fugint, passà la frontera del Pirineu Oriental i a Barcelona s’integra en el nucli de l’AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders.  

Amic de Mikhail A. Bakunin, fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el Congrés de la Internacional a l’Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l’expulsió de M. A. Bakunin i de James Guillaume.  

Aquest mateix any va contactar a Gasteiz (Araba, País Basc, Euskal Herria) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l’Haia i li va lliurar una carta de Bakunin. Ambdós marxaren a Bilbo (Gran Bilbo. Bizkaia, País Basc, Euskal Herria) i Alerini va seguir cap a Holanda.  

Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza.  

El 15 de setembre de 1872 assistí al Congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l’AIT el va excloure el 30 de maig de 1873.  

A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional, el qual apel·là a l’«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire.  

Entre l’1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al Congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa).  

De tornada a Barcelona passà de nou la frontera del Pirineu Oriental i es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cádiz (Bahía de Cádiz, Andalusia). El setembre de 1875, rebutjarà l’oferta d’Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal.  

L’abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l’AIT, que tingué el seu Congrés el 19 d’agost de 1877. El novembre d’aquell any, encara n’era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy.  

Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d’Estudis Socials (CEES).  

El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc criatures.  

En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L’Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina.  

Com que podia entrar a l’Estat francès, el 1881 retornà a l’Hexàgon i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes) i ex-advocat republicà de Marselha, el qual havia gestionat la seva petició d’indult.  

Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Gard, Occitània).  

En 1888 obtingué una plaça d’administrador a Indoxina i en 1900 de president d’un tribunal.  

Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l’Estat, encarregat d’assentar els pressuposts i de l’execució de les obres públiques, a més de representar la República Francesa vers els visitants europeus. També s’encarregà de denunciar els abusos de l’Administració francesa colonial.  

Charles Alerini va morir, a resultes d’un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).