Novembre 30, 2021
Per Direta
203 vistes


Els llums de Nadal ja estan a punt per encendre’ls. Comença a refrescar a les nits i els carrers de Ceuta, en comparació amb fa sis mesos, són buits. El descampat on centenars de joves van malviure mentre esperaven la seva entrada al Centre d’Estança Temporal d’Immigrants (CETI), és desert. Ja no queden famílies dormint al ras a la porta d’accés al recinte, exigint un lloc on poder resguardar-se. Ja no es veuen joves dormint a la gespa davant del port, esperant albirar un camió que hi entri. Amb prou feines queda ningú davant la mesquita de Sidi Embarek, on centenars de persones s’agrupaven cada dia per rebre un àpat.

El descampat on fa sis mesos centenars de joves van malviure a l’espera d’una plaça al Centre d’Estança Temporal d’Immigrants és desert

Però a Ceuta sempre hi ha qui es troba en situació “de carrer”. Solen ser menors d’edat, d’entre 12 i 17 anys. Molts d’ells han optat per fugir de les situacions de violència que –denuncien– han viscut als centres de menors de la ciutat. Els testimonis recollits per voluntàries d’associacions com Maakum i No Name Kitchen parlen d’habitacions saturades on es genera inseguretat; de criteris aleatoris a l’hora de permetre la sortida del recinte, premiant els “xivatos” i castigant els díscols; de guardes de seguretat que utilitzen violència física i verbal, o d’horaris limitats i poc habituals per a l’aigua calenta de les dutxes. Per acabar-ho d’adobar, l’administració quasi mai compleix amb el deure per llei de regularitzar els menors abans de complir la majoria d’edat.

D’altres són al carrer amb l’esperança de poder passar a la Península sense ser vistos. Dormen en amagatalls entre els blocs de formigó que voregen el mar, busquen maneres d’entrar al port
i amagar-se dins d’un vaixell. El joc implica saltar tanques cada cop més altes i amb ganivetes cada cop més esmolades, fugir dels guardes de seguretat i els seus gossos rastrejadors, encabir-se
i restar durant hores entre els motors d’un camió o llençar-se a l’aigua freda i enfilar-se per la corda d’amarratge… Risky, li’n diuen a aquesta pràctica.

Mentre al juliol era impossible aconseguir que els agents de policia complissin amb la seva tasca de facilitar l’accés als centres als menors que ho desitjaven –i, en canvi, es promovia el retorn cap al Marroc–, ara els persegueixen per dur-los als centres en contra de la seva voluntat. En qualsevol cas, a primera vista les coses semblen diferents de fa sis mesos. Millor, algú s’atreviria a dir.


Espera interminable

A Ceuta, d’una banda, s’hi troben les residents del CETI, on segons una llei no escrita només s’hi permet l’accés a persones subsaharianes: provenen de països com el Camerun, Gàmbia, Guinea, Mali i la Costa d’Ivori, entre d’altres. Unes 140 subsaharianes van aconseguir escapolir-se de les autoritats al maig i romandre al territori sense ser retornades. Però no va ser fins que moltes d’elles es van organitzar per escriure una carta a la delegada del govern de Ceuta, que van poder entrar progressivament al CETI, amb la promesa que rebrien un permís en pocs mesos i serien derivades a centres de la Península. No obstant això, el procés d’expedició d’aquests permisos ha sigut i segueix sent lent, ja que hi ha persones que fa més de sis mesos que esperen que els donin llum verda, motiu pel qual s’han organitzat en manifestacions pacífiques, similars a la concentració del passat juliol d’un alt nombre de magrebins en situació de desemparament.

Per altra banda, entre carrers aparentment buits, s’hi amaguen unes 300 persones magrebines. Com que no tenen accés al CETI, dormen i mengen a les naus d’El Tarajal i aconsegueixen abandonar Ceuta a poc a poc, jugant amb el sistema de la mateixa manera que el sistema juga amb elles: un mes i un dia després de l’entrevista per sol·licitar protecció internacional, acudeixen a la policia de la frontera perquè els doni el permís corresponent per moure’s lliurement pel territori espanyol. Una sol·licitud d’asil que molt probablement els serà denegada un cop estiguin a la Península, perpetuant el cercle viciós de caceres de persones en situació administrativa irregular.


Vulneracions de drets

A Ceuta són habituals els “errors del sistema”, de la maquinària burocràtica, que provoquen cada matí llargues cues davant del lloc fronterer d’El Tarajal. A més de les persones en trànsit, hi ha altres col·lectius que segueixen també bloquejats a Ceuta des d’aviat farà dos anys, a causa de la pandèmia, com és el cas de les treballadores transfrontereres.

Ceuta i Melilla, tot i formar part de la Unió Europea, no consten com a espai Schengen i, per tant, no hi ha llibertat de moviment entre aquestes ciutats autònomes i la Península. Abans de l’inici de la pandèmia, el seu règim administratiu especial també requeria un visat per poder empadronar-s’hi. Normativa que tot i el tancament sense precedents de la frontera entre el Marroc i l’Estat espanyol segueix vigent i dificulta, si no impossibilita, l’empadronament de les persones que hi van quedar atrapades d’un dia per l’altre.

Són comuns els casos de mares i pares d’origen marroquí que, tot i viure i treballar des de fa més de vint anys al territori no s’han pogut empadronar i els seus fills i filles no tenen cap nacionalitat –ni marroquina ni espanyola– i, per tant, són privades de drets tan elementals com l’educació o la sanitat.

Com observa l’advocada d’Andalucía Acoge, Inmaculada González: “Persones que ja tenien permís de residència i dret a renovar-lo, no poden fer-ho si els ha caducat el passaport des del tancament de la frontera: se’ls requereix que el renovin a algun consolat marroquí a l’Estat Espanyol”. Una solució lògica si no fos que el més proper es troba a Algesires, on no poden arribar sense passaport.

Associacions com No Name Kitchen i Maakum alerten que segueixen arribant persones i sospiten que es fan devolucions en calent

Associacions que treballen al terreny com ara No Name Kitchen i Maakum indiquen que, tot i l’estrany silenci mediàtic, segueixen arribant persones per vies irregulars, però se sospita que també continuen les devolucions en calent. Per exemple, es té constància de dos nois que van arribar nedant a Ceuta el mes d’octubre, i que van ser retornats al Marroc. Quan les ONG van preguntar a la policia sobre aquest cas, els agents van assegurar que no tenien cap registre d’aquestes persones manifestant que, probablement, “haurien tornat al seu país com havien vingut: nedant”.


Un peix que es mossega la cua

Aquest mes de novembre ha fet sis mesos de l’entrada d’unes 12.000 persones a la petita i estratègica comunitat autònoma: menors, molts dels quals havien ja viscut a Ceuta i havien estat tutelats en centres. Nenes que, veient la permeabilitat de la frontera, es llançaven al mar per primera vegada seguint l’exemple dels seus germans grans. Famílies senceres i algunes amb nounats. Dones i homes junts i per separat, creuant per tornar a la Ceuta que abans de la pandèmia era només la ciutat veïna. Famílies que havien quedat dividides amb el tancament de la frontera d’un dia per l’altre feia ja poc més d’un any. Nois i noies de països subsaharians que feia anys que esperaven al Marroc, buscant el seu moment de travessar la frontera i trepitjar Europa.

Per a molts migrants, tot val per la promesa de la Península. El que passa en arribar a l’altre extrem de l’estret, però és ja una altra història

Aquests milers de persones han vist els seus drets vulnerats sense miraments ni excepcions: devolucions forçades a peu a través de la frontera d’El Tarajal, bombes de gas lacrimogen llençades a l’aire, balins disparats a pressió contra qui intentava saltar la tanca, cops de porra, centres indignes i desemparament, caceres i devolucions de menors en furgons.

L’ghorba inxal·là” (“Migració, si Déu vol”, en català). Per a molts, tot val la pena per la promesa de la Península. El que passa en arribar a l’altre extrem de l’estret, però, és ja una altra història.




Autor font: Directa.cat