Novembre 3, 2022
Per Nord-Estl Libertari
178 vistes

Cèsar Broto Villegas

Cèsar Broto Villegas

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 3 de novembre de 1914 neix a Zaragoza (Zaragoza) el militant anarquista i anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas 

Milità en la FAI i la CNT-AIT, l’estiu de 1936 gràcies els contactes amb un grup d’aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l’aixecament feixista de juliol, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l’aguait  

El desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a l’Hexàgon francès per aconseguir armes com a secretari de la CNT-AIT lleidatana, travessant la frontera del Pirineu Oriental, i després es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti 

Militant a Catalunya durant el franquisme, després de diverses estades en les presons, fou de bell nou detingut a Barcelona l’any 1966 i després d’uns dies d’interrogatoris va decidir exiliar-se a l’Estat francès, passant el desembre de 1966 la frontera del Pirineu Oriental 

En 1993 participà a Besièrs en el «Col·loqui sobre l’exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí, passant la frontera del Pirineu oriental 

Cèsar Broto Villegas: El 3 de novembre de 1914 neix a Zaragoza (Zaragoza, Aragó) el militant anarquista i anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. El seu pare i la seva mare, no casats, es deien Florencio Broto Cuello, ferroviari socialista de tarannà anarquista i vidu, i Casimira Villegas Foradada. Va instal·lar-se amb la seva família quan era un infant a Lleida (Segrià, Terres de Ponent).  

Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d’Impressors, tapadora societària de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en 1928.  

Durant els anys següents va militar activament en l’anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT-AIT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia –que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to anarquista pur i anticircumstancialista–, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l’Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT-AIT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa i altres.  

En 1935 va desertar de l’Exèrcit espanyol durant el servei militar obligatori.  

Pels contactes amb un grup d’aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l’aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l’aguait.  

Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics –llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a l’Hexàgon francès per aconseguir armes com a secretari de la CNT-AIT lleidatana, travessant la frontera del Pirineu Oriental– i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre (Segre Mitjà, Noguera) i va ser evacuat a la ciutat de Barcelona amb una cama trencada.  

Quan Barcelona va ser presa pels militars feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys.  

Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d’electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat.  

En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña (Las Vegas, Comunitat de Madrid, Castella la Nova) del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional –amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d’Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer–, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d’octubre de 1945. Després de 53 dies d’interrogatori, va ser transferit a la presó d’Alcalá de Henares (La Campiña/La Alcarria, Comunitat de Madrid, Castella la Vellà).  

Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d’una pila d’anys tancat, que va patir a diverses presons: Alcalá de Henares (1945-1948), Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova) en 1948, El Dueso (Santoña, Cantabria) en 1948, Yeserías (Madrid, Comunitat de Madrid, Castella la Nova) en 1948-1949, Sant Miquel dels Reis (València, Orriols, Rascanya, l’Horta de valència, País València) en 1949-1962), i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962.  

De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d’interrogatoris, va decidir exiliar-se a l’Estat francès el desembre de 1966 passant la frontera del Pirineu Oriental.  

Establert a Evreux (Eure, Normandia), va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap activitat orgànica anarcosindicalista de l’exili.  

En 1980 va tornar a viure als Països Catalans, després de participat prèviament com a espectador en el Vè Congrés Confederal, a Madrid.  

El 23 de gener de 1988 es casà a París (Illa de França) amb la seva companya, Josefa Arias Olmedo (Pepita).  

Durant la dècada de 1990 es va instal·lar a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida, País Valencià).  

En 1993 participà a Besièrs (Erau, Occitània) en el «Col·loqui sobre l’exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS), passant la frontera del Pirineu oriental.  

A més de col·laboracions en El Noi, és autor d’una autobiografia, a càrrec de Miquel Àngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d’un militant de la CNT durant la República, la Guerra Civil i el franquisme (2006).  

Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc a conseqüència d’un infart patit el dia d’abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto.  

Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l’explotació dels presos pel franquisme. 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com