Juliol 16, 2022
Per CNT Vallès Oriental
294 vistes

Article d’opinió de Genís Ferrero, secretari general d’Acció Sindical de CNT Catalunya i Balears i de CNT Vallès Oriental.

Publicat originalment en castellà a El Salto, el 25 de juny de 2022.

La publicació del llibre “Nuevo sindicalismo. Organización y estrategia sindical ante los nuevos escenarios laborales” serveix d’excusa per ficar mà a la situació del sindicalisme combatiu i de l’anarcosindicalisme.

Treballadors de la cadena de menjar ràpid Jimmy John’s associats al sindicat IWW

El llibre “Nuevo sindicalismo. Organización y estrategia sindical ante los nuevos escenarios laborales” (Editorial FAL, 2022) és una traducció d’articles i podcasts publicats de la revista britànica New Syndicalist. Una publicació dedicada a oferir materials d’anàlisi i reflexió per a organitzadors, militants i afiliades de sindicats de base anglosaxons i, en especial, del sindicat IWW (Industrial Workers of the World), membre de la Confederació Internacional del Treball (CIT), juntament amb la CNT, entre altres sindicats revolucionaris del món. Després de temps de creixement sostingut des de la seva implantació als territoris del Regne Unit i Irlanda, el sindicalisme de la IWW compta ara amb 2.000 membres i ja ha arribat a liderar alguns conflictes en sectors laborals precaritzats que eren aliens a l’organització sindical fins al moment. Sectors com el del menjar ràpid, les plataformes digitals, riders, etc.

El llibre planteja els reptes als quals s’enfronten, èxits i fracassos acumulats aquests últims anys i debats estratègics sobre organització i implantació sindical a la recerca d’un model sindical propi i independent al país de les hegemòniques Trade Unions. Uns debats que, si sabem traslladar al context de l’estat espanyol, ens poden ajudar a entreveure idees i encerts.

La urgència

Anem tard i cal accelerar el pas. Si analitzem la velocitat a la qual s’estan implementant els canvis en les relacions laborals i socials a les últimes dècades, comprovem que ens trobem enmig d’una corba exponencial. És imperiós adaptar el sindicalisme als canvis del mercat i del món del treball amb urgència. Sí, urgència.

Noves formes d’economia com el capitalisme digital es van sumant a anteriors expressions de l’economia liberal i capitalista, mentre que les formes de control social augmenten dia a dia i els estats redueixen la seva capacitat de control sobre l’economia. Tot a la mateixa velocitat. Mentre subsisteixen formes tradicionals de feina, floreixen plataformes digitals d’encàrrecs o menjar ràpid, centres logístics on el treball s’organitza mitjançant algoritmes, diverses formes de subcontractació i segmentació del treball, etc. I, en paral·lel, es desenvolupen noves tecnologies de reconeixement facial, control de dades, espionatge de la dissidència política, etc. A aquest escenari cal afegir l’esgotament de matèries primeres, de les energies fòssils i l’escalfament global. El maleït escalfament global que ja ens cau com una llosa molt present i gens futura. Canvis fruit d’un col·lapse sistèmic que ja estem vivint.

Aquí neix la necessitat d’adaptació de les nostres estratègies i de les nostres organitzacions per poder afrontar els canvis que es van succeint amb alguna possibilitat d’èxit i evitar que recaigui sobre nosaltres el preu a pagar. Aquí neix la urgència.

Els sindicats revolucionaris anglosaxons estan reflexionant sobre què suposa “mobilitzar-se” enfront d’”organitzar-se”

Organització enfront a mobilització

És important posar en qüestió el mite de la mobilització permanent com a principi i fi. Els sindicats revolucionaris anglosaxons estan reflexionant sobre què suposa “mobilitzar-se” enfront d’”organitzar-se”. Desenvolupar una estratègia a mig termini destinada a aconseguir una organització real als centres de treball i a les comunitats que impliqui un canvi cultural en les relacions de poder i jerarquia, enfront d’aquelles actuacions que busquen l’agitació però que no generen canvi real ni estructures motores.

El sindicalisme revolucionari pretén una transformació radical de la societat amb l’abolició del treball assalariat a llarg termini, però és un objectiu inassolible sense una organització que canviï la correlació de forces al món del treball. Sense un sindicalisme capaç de canviar les dinàmiques de les relacions laborals i empoderar la plantilla a cada centre de treball per disputar la disciplina del treball a la direcció de l’empresa.

Un model sindical propi

D’acord, i com desenvolupem les nostres organitzacions sindicals? És la pregunta del milió. En el model jurídic anglosaxó de les relacions laborals malgrat que no existeixen les representacions unitàries com en el cas espanyol (delegats de personal, comitès d’empresa i juntes de personal a les AAPP) sí que existeixen una sèrie de lleis que han anat encotillant les relacions laborals per dirigir-les cap al sindicalisme de concertació social. Lleis que dificulten el reconeixement dels sindicats davant les empreses o lleis que restringeixen el dret a vaga, són només alguns exemples.

Al final entenem que les regulacions dels estats en matèria laboral van sempre encaminades a dificultar l’acció sindical que no és sinó un dret natural de la classe treballadora. No oblidem que abans del dret al vot es va legislar el dret a l’associació i que, malgrat que les vagues generals siguin il·legals en un gran nombre de països o contextos històrics, aquestes s’han produït igualment.

És en aquest context que la militància de la IWW britànico-irlandesa està buscant la via per acabar de desenvolupar i implantar el sindicat segons les seves pròpies estratègies i tàctiques, en un entorn dominat pel sindicalisme de les Trade Union i una regulació neoliberal de les relacions laborals.

El sindicalisme revolucionari pretén una transformació radical de la societat amb l’abolició del treball assalariat a llarg termini, però és un objectiu inassolible sense una organització que canviï la correlació de forces al món del treball

Similituds i encerts

Bona part d’aquests debats anglosaxons són mantinguts per la militància del sindicalisme combatiu del nostre país. I, pel que fa a les qüestions anteriors, l’anarcosindicalisme comparteix la necessitat d’encarar-les amb la urgència que ens imposa el moment. No en va el proper XII Congrés de la CNT que tindrà lloc entre el 2-6 de desembre ha d’escometre grans reptes per estar a l’altura de les necessitats de la classe treballadora.

Ja no n’hi ha prou amb ser-hi. Cal una veritable implantació als centres de treball i sectors laborals com anem desenvolupant en els últims anys de forma cada vegada més accelerada. Necessitem ser més però, sobretot, com plantegen des de New Syndicalist, necessitem estar més organitzats i organitzades. Necessitem seccions sindicals implantades als centres de treball al marge de la “representativitat” que confereixen les eleccions sindicals perquè la cultura laboral que arrosseguem després de 40 anys d’aquest sistema només ha desorientat i desmobilitzat els centres de treball amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu i drets laborals. Necessitem una cultura sindical de l’empoderament i aquesta passa per exercitar el múscul sindical, la implantació real i la capacitat d’assumir una major conflictivitat.

El proper XII Congrés de la CNT que tindrà lloc entre el 2-6 de desembre ha d’escometre grans reptes per estar a l’altura de les necessitats de la classe treballadora

Malgrat la seva quasi extinció després de denunciar els Pactes de la Moncloa i les escissions que va comportar posteriorment, la CNT, l’anarcosindicalisme al nostre país ha sabut repensar-se en els últims anys i després dels congressos de Còrdova (2010) i Saragossa (2015) ha consolidat un model sindical propi i independent. Quelcom que necessiten desenvolupar els nostres germans IWW per acabar d’enlairar a Gran Bretanya.

Un exemple del canvi de tendència és que l’afiliació a CNT principalment procedeix de l’empresa privada, amb una important presència a les PIMES a diferència de la majoria de sindicats el gruix d’afiliació dels quals procedeix de l’empresa pública i l’administració, últim refugi del sindicalisme de concertació a Europa. D’aquesta manera s’explica el creixement del sindicat a PIMES industrials o en sectors feminitzats com la intervenció social o el sector serveis.

En canvi, el model sindical propi desenvolupat per l’anarcosindicalisme a l’Estat espanyol rebutja participar en les eleccions sindicals que limiten l’actuació dels sindicats als centres de treball, consolida una estructura econòmica independent de subvencions i desenvolupa a les empreses una acció sindical autònoma basada en seccions ben implantades que agrupen en totes les unitats de producció que coexisteixen en les diverses formes de subcontractació, arribant inclús als nous tipus de relacions laborals on les eleccions sindicals no poden entrar.




Autor font: Granollers.cnt.es