Juliol 16, 2021
Per Direta
243 vistes


“El futur està sempre aquí en el passat”, repetia l’artista cimarrona Iki Yos Piña en la benvinguda a l’esquadró zapatista la setmana passada. Mentre les seves paraules retrunyien en la plaça Catalunya, davant la mirada atenta de les zapatistes, recordava els ensenyaments de les feministes comunitàries en qüestionar la linealitat de la història. Diuen que el pensament occidental entén la història com una successió de fets, mentre que el pensament indígena la concep de manera circular. Expliquen que el futur està darrere perquè no el veiem; mentre que el passat està endavant perquè el veiem tot el temps.

En aquesta relació entre passat i present em vaig quedar pensant després del desembarcament de l’esquadró zapatista a Vigo després de 47 dies de travessia per la mar. Especialment, en el solemne acte que va realitzar Marijose en rebatejar aquestes terres. Va dir que des d’ara es diran SLUMIL K´AJXEMK´OP, “tierra insumisa o tierra que no se resigna“. Em vaig quedar pensant en el fet que una otroa, una persona no binària indígena, 100% zapatista, fos l’encarregada no sols de dir les primeres paraules de la delegació zapatista, sinó de rebatejar Europa. En el fet històric i simbòlic del gest de canviar el nom d’aquestes terres com a insubmises mentre existeixi algú que no es rendeixi, que no es vengui i que no claudiqui.

La interpretació biologicista i essencialista del que significa “ser dona” és una cosa freqüent dins del pensament feminista blanc, que respon a una manera eurocentrica, i per tant racista, d’entendre al subjecte polític del feminisme

Aquests gestos del zapatisme, que lamentablement passen desapercebuts davant la indiferència dels mitjans de comunicació i dels moviments socials, tenen especial importància en l’actualitat. En primer lloc, la presència de Marijose irromp en un context on cert sector del feminisme continua lliurant una croada contra els col·lectius i persones trans. La interpretació biologicista i essencialista del que significa “ser dona” és una cosa freqüent dins del pensament feminista blanc, que respon a una manera eurocentrica, i per tant racista, d’entendre al subjecte polític del feminisme. Com assenyala Oyèrónkẹ Oyěwùmí el pensament occidental és profundament biològic, és a dir, que li dona un significat ontològic a l’anatomia i al cos humà. I sembla que moltes feministes han quedat atrapades en aquestes coordenades.

D’altra banda, és paradoxal que un moviment indígena, que és col·locat en el passat segons el pensament hegemònic, sigui el que decideix posar en el centre del seu fer polític a identitats no binàries. Un altre afront al pensament occidental que s’autopercep com més desenvolupat i avançat en el respecte de les dissidències sexuals. Mentre aquí es persegueix les persones trans i, al mateix temps, flameja la bandera de l’homonacionalisme, des d’allà s’envia una otroa indígena com a portaveu.

És paradoxal que un moviment indígena, que és col·locat en el passat segons el pensament hegemònic, sigui el que decideix posar en el centre del seu fer polític a identitats no binàries

Finalment, aquest rebateig es dona en un context on la intel·lectualitat d’esquerres crida a defensar Europa. Fa uns dies es va publicar un manifest en el periòdic Le Monde on Slavoj Žižek cridava a mantenir viva l’herència europea i a defensar Europa dels atacs que rep. Deia que solament l’herència europea proporciona les eines per a analitzar i canviar el que està malament a Europa. Així, el pensador cridava els seus lectors a actuar com a veritables europeus per a salvar i, això ja és la meva pròpia interpretació, no sols Europa sinó a la resta de la humanitat. Si… una espècie de remake dolent d’aquestes pel·lícules gringues on els estatunidencs salven el món, apel·lant als seus valors patriòtics.

No obstant això, aquesta idea no sols és present en els intel·lectuals sinó també batega en el cor dels moviments socials locals. Des de l’esquerra catalana existeix una espècie d’obsessió per fer al·lusió a allò “propi” o allò “català” que moltes vegades reprodueix les violències estructurals que pretén denunciar. No és nou, per exemple, que el legítim interès en la protecció de la seva llengua hagi derivat en una eina d’exclusió per a moltíssimes persones que no tenen la possibilitat d’aprendre-la. A més, posen en evidència, que el temor al fet que la migració dilueixi o posi en perill allò “propi” no és exclusiu de la dreta catalana.

Així, la proposta del zapatisme ens dona l’oportunitat per a pensar des d’altres coordenades. Per a escoltar i aprendre d’aquest passat que ha resistit durant més de 500 anys al genocidi de la colonització i, que conscient del futur, s’ha organitzat contra un sistema de mort fa més de 30 anys. Tant de bo que aquest acte fundacional de Marijose en aquestes terres ens brindi un horitzó per a habitar el nostre present i construir el futur a través del passat que veiem. Un present que ompli de significat i de realitat aquestes “terres insubmises” acabades de batejar.




Autor font: Directa.cat