Juny 25, 2022
Per Indymedia Barcelona
244 vistes

1) Introducció: a propòsit de la ressenya publicada per Embat

Coincidint amb el 5 de maig, aniversari de l’assassinat a mans estalinistes de l’intel·lectual anarquista italià Camillo Berneri (durant els fets de maig de 1937 a Barcelona), l’organització llibertària Embat va publicar a les seves xarxes socials una breu ressenya que fa l’historiador basc Antonio Rivera del llibre d’Stefano d’Errico Anarquismo y política. El ‘programa mínimo’ de los libertarios del Tercer Milenio. Relectura antológica y biográfica de Camillo Berneri publicat per varis sindicats de la CGT i la Fundació Salvador Seguí de Madrid, el 2012. En ella es fa referència al caràcter obert i pragmàtic del pensament polític de l’anarquista italià així com se’l defineix com el major crític del forçat col·laboracionisme governamental de la CNT-FAI. Veiem, però, en que consistia aquesta amplitud de mires de Berneri i de pas si és cert, o no, que esdevingué el major crític del que ens parla Antonio Rivera.

Tot i així, aquest text no té només l’objectiu de fer una crítica al pensament polític d’un company que ja no és entre nosaltres. No vol ser només un recull d’apunts històrics, sinó veure en quin sentit les seves concepcions segueixen ben vives entre alguns companys llibertaris, mirant de veure com la ressenya d’Embat pot tenir relació amb certa afinitat ideològica amb el pensament de l’intel·lectual anarquista italià, el que té conseqüències evidents de cara a l’elaboració d’una estratègia anarquista determinada pel nostre context.

2) L’anarco-tecnocràcia de Berneri contra el ‘populisme’ anarco-comunista de Kropotkin

Stefano d’Errico ens cita una obra de Carlo de Maria Camillo Berneri tra anarchismo e liberalismo on afirma, respecte al pensament de l’intel·lectual anarquista italià, que:

La centralidad de la figura del técnico en la gestión del ‘Estado Libertario’ recuerda la atención que Berneri prestó a las ‘diferentes clases intermedias’ entre proletariado y burguesía.

Pero es que el mateix Berneri, en el text Sullo Stato proletario escrit el 1936 per al periòdic Nuevo Avanti, afirma:

(…) Podemos quedar perplejos frente a la teoría del ‘gobierno de los mejores’ y aun ser seducidos por ella, pero nunca racionalmente por la apodíctica aserción de que el Estado más centralizado es, por el hecho mismo de ser la expresión de la máxima concentración económica y política, el ‘Estado mejor’.

Camillo Berneri defensava, doncs, que el tècnic de classe mitjana era una mena d’autoritat entre les parts, aliena a la rivalitat entre els partits polítics i, per tant, proposava un sistema de representacions tècniques locals com a oposició a la figura tradicional de l’Estat-Govern (el seu ‘Estat Llibertari’). Arribava a afirmar que les concepcions revolucionàries basades en el dualisme proletariat-burgesia havien portat a la derrota política enfront del feixisme i acusava als anarquistes que les seguien de operaiolatras denunciant el seu maximalisme. Aquí podem veure, doncs, el que s’amaga darrere d’algunes posicions anarquistes que critiquen una suposada adoració de la figura de l’obrer: l’adoració d’una suposada neutralitat de la figura del tècnic de classe mitjana. No serà que l’anarquisme de Camillo Berneri no era res més que la versió llibertària de l’abandó per part de la III Internacional bolxevic de la política de Classe contra Classe per la del Front Popular?

Però es que les posicions ‘renovadores’ de Berneri (ja sabem el que significa això la majoria de les vegades) el porten de forma natural a xocar amb la filosofia anarcocomunista de Piotr Kropotkin. Així Berneri afirma, sobre el tèoric de l’anarquisme rus, a un prefaci a l’Ajuda Mútua que escrigué al 1925:

(…) ese simplismo populista que predomina en La Conquista del Pan (…) Si el federalismo kropotkiniano peca de indeterminación y de excesiva confianza en las capacidades políticas del pueblo se hace notable por la amplitud de entendimientos.

Doncs bé, considero que si el pensament kropotkinià pot ser qualificat de simplismo populista per una excessiva confiança en las capacidades políticas del pueblo (acusació que també es podria fer a certs corrents del marxisme com l’espontaneisme luxemburguista, l’idealisme guevarista o el voluntarisme maoista) molt pitjor és el simplisme idealista del ‘govern dels millors’ pel qual es deixa seduir l’intel·lectual anarquista italià, doncs, per molt que intenti negar-ho Stefano d’Erricco (el qual no està sustentat en cites) aquesta és la vertadera base de l’aposta política de Camillo Berneri: un absolut disbarat sustentat en el prejudici infundat de que algú pot governar bé només pel fet de que suposadament té més coneixements per fer-ho. Això si, se li afegeix la idea de ‘revocable’ sense que quedi massa clar com s’aplicaria en una societat on, a diferència de l’ideal kropotkinià tendent a superar la divisió entre treball manual i intel·lectual, es reprodueix, al meu entendre, aquesta desigualtat. Veiem un exemple d’aquest error a través de l’anàlisi d’un capítol de The Simpsons popular sèrie de dibuixos animats creada per Matt Groening el 1987.

3) El ‘cervell de Lisa’ o quan la utopia es converteix en distòpia

El professor nord-americà Aeon J. Skoble al capítol Lisa y el antiintelectualismo estadounidense escrit per a la obra col·lectiva Los Simpson y la filosofia ens fa una breu ressenya del capítol ‘Salvaron el cerebro de Lisa’ on aquesta entra a formar part de MENSA: un grup d’intel·lectuals del poble amb els que seria fàcil fer una analogia amb les representacions tècniques locals de Berneri. Quan, degut a la fugida de l’alcalde Quimby, estableixen la seva ‘utopia racionalista’ aquesta topa amb la oposició frontal de la majoria dels ciutadans. Degut, potser, a l’estupidesa d’aquests últims? No pas, doncs l’episodi satiritza més que això: la conclusió és que les utopies projectades per les elits són inestables, impopulars i, sovint, estúpides. Per què? Perquè, al contrari del que pensava Berneri, els tècnics i intel·lectuals no són cap autoritat entre les parts sinó que experimenten una sèrie de conflictes entre ells producte de la seva adhesió a diferents ideologies: la mesocràcia berneriana no és res més que un mite burgès. Per això la seva utopia és inestable.

De la mateixa manera que és ‘impopular’ i ‘estúpida’ perquè si quelcom ha acostumat a caracteritzar a l’intel·lectual i tècnic de classe mitjana és la falta d’empatia pels problemes reals de la classe treballadora. Sobretot quan s’afavoreix el seu procés d’autonomia per constituir-se en un camp separat de la resta del ‘moviment polític’ o la societat: procés del que ens parlava el sociòleg francès Pierre Bourdieu i se’n veuen les hilarants conseqüències en aquest capítol de la sèrie nord-americana. Això va ser comprès cabdalment pels intel·lectuals que militaven als moviments revolucionaris llatinoamericans de la dècada dels seixanta que, davant de l’aburgesament de la intel·lectualitat consagrada, adoptaren una postura molt crítica davant d’aquest sector social:

La franja antiintelectualista de los intelectuales elaboró la hipótesis de que de intelectuales lo único que conservaban era el nombre, mientras que la función de intelectual revolucionario la habían cumplido en la práctica, los dirigentes y cuadros políticos.

Aquesta idea, si bé en ocasions va ser utilitzada per justificar la repressió contra la dissidència a la Cuba Socialista, a la resta de Llatinoamèrica va significar una crítica davant les temptacions en les que queien molts per les maniobres de cooptació de la intel·lectualitat, per part dels Estats Units, a través de beques, finançament de projectes d’investigació o revistes com Mundo Nuevo o Libre. La idea central que es pot rescatar és que la concepció revolucionària no és la del dirigent-intel·lectual sinó la de l’intel·lectual subordinat al moviment. Doncs, com deia José “Pancho” Aricó (teòric marxista auto-didacta expulsat del Partit Comunista Argentí per heterodox) basant-se en Rosa Luxemburg:

(…) la forma teórica revolucionaria del marxismo es el resultado de su conexión con el movimiento revolucionario real; dicho de otro modo, y para ser más adherente al sentido de su pensamiento, podría afirmarse que es la ‘expresión’ (con todo lo inexacto que tiene esta palabra) teórica del proceso mismo de constitución del movimiento revolucionario real.

Tot i que, paradoxalment, qui va escriure aquesta frase tingué sempre grans dificultats per connectar amb aquest ‘moviment revolucionari real’ i el seu projecte (que s’inicià amb la revista Pasado y Presente i acabà amb el Club de Cultura Socialista) acabés derivant cap al centre-esquerra i recolzant el decebedor govern d’Alfonsin. José “Pancho” Aricó estava criticant-se a si mateix, potser, sense ni tan sols adonar-se’n: la seva autonomia com intel·lectual el feu derivà a la llarga cap al reformisme però, al menys, ho havia teoritzat al contrari que Camilo Berneri que amb la seva defensa de la mesocràcia i crítica a l’operaiolatria n’abonava el terreny.

4) Durruti i la polèmica entorn l’article d’Acratosaurio Rex

L’any 2015, el col·laborador habitual de alasbarricadas.org (portal anarquista) Acratosaurio Rex va escriure un breu i polèmic article titulat Se busca líder y anarquista on afirmava quelcom similar a que el moviment llibertari actual pecava massa de l’herència contracultural dels 60 i que ens haviem d’espolsar els complexes defensant lideratges anarquistes basats en persones que sabessin representar el pensament col·lectiu. Immediatament, aquest article va ser contestat per La Colectividad amb el títol Se busca líder anarquista…para callarle la boca al portal llibertari Regeneración on, per una part, es qüestionava que realment pogués existir aquesta persona que buscava el company Acratosaurio Rex i, per l’altra, es posava com exemple de funcionament sense líders la okupació de la Facultad d’Humanitats i Ciències Socials de Zagreb la primavera de 2009.

Finalment, un altre col·laborador del portal llibertari Regeneración, Lusbert escriu, a la vegada una resposta a La Colectividad titulada Se buscan líderes anarquistas…¡y referentes! On diferencia entre ‘líders’ i ‘jefes’ afirmant que el primer es caracteritza per saber-se guanyar el respecte dels demés i l’altre per conduir-se de forma autoritària. Personalment, no comparteixo la postura de La Colectividad que trobo més propera al nihilisme que l’anarquisme, doncs, si bussegem en els orígens de l’Estat (i, per tant, del poder institucionalitzat) es dona quan el simple prestigi es transforma en la capacitat per dominar als altres. Però, això no vol dir, que el primer sigui, necessàriament, igual al segon. Però tampoc considero que sigui suficient saber representar el pensament col·lectiu o guanyar-se el respecte sinó que, sobretot, una persona que, en un determinat moment de la seva vida, exerceixi de tal ha de tenir empatia que és la capacitat de posar-se al lloc de l’altre.

El militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, a les seves memòries El Eco de los Pasos, afirma, quan rememora la mort del seu antic company d’acció Buenaventura Durruti:

Nada pude lograr para hacer de él un hombre distinto a lo que fue (…) tampoco logró salir del círculo estrecho y duro que fue creándose en su vida. Y lo intentó, ciertamente que lo intentó. Pero siempre se lo impedían las influencias ajenas. Aunque parecía un gigante, se comportaba como un niño grande, en un esfuerzo continuo por ser distinto a como aparecía, de donde surgía el contraste entre su reputación de hombre terrible y su sonrisa de muchacho candoroso.

Posteriorment en una discussió pujada de to amb el cenetista madrileny Cipriano Mera on aquest l’amenaça de mort al recordar-li que l’organització ha abandonat la idea de revolució, exclama:

Hazlo, si esa es tu convicción, Mera. Pero yo no soy Durruti. No soy dirigido ni dirigible. Si me hablan, contesto. Si me preguntan que debe hacerse, emito mis opiniones.

Personalment, penso que el que Joan Garcia Oliver defineix com indecisions o caràcter influenciable de Durruti bé podria tractar-se del que l’Acratosaurio Rex definia com la capacitat de representar el pensament col·lectiu però que a mi m’agrada més descriure com a empatia: la capacitat de posar-se al lloc de l’altre. Mentre que afirmar que no s’és ‘dirigit’ ni ‘dirigible’ pot ser autonomitzar-se massa de la base militant. Un punt individualista que em sembla paradoxal per un vehement anarcocomunista com l’anarcosindicalista reusenc.

5) Conclusions

Considero que la base del pensament polític de Camillo Berneri parteix del prejudici de que ‘qui més sap’ és qui ha de ser ‘líder’ o ocupar els càrrecs de direcció o responsabilitat. Es tracta d’un prejudici molt estès i base de les propostes tecnocràtiques quan el seu paper més adient seria més aviat el d’assessor. Així no és estrany que es qualifiqui el pensament de Piotr Kropotkin de simplista i populista. En conseqüència, reivindicar avui dia l’anarquisme bernerià només pot significar, en la pràctica, una defensa dels interessos polítics de les classes mitjanes professionals dins del mateix moviment llibertari. Berneri és a l’anarquisme, el que Karl Mannheim a la sociologia o Josep Conangla i Fontanilles al nacionalisme català (defensor d’un projecte independentista tècnico-democràtico-representatiu). No vull negar que hi hagi diferències molt importants entre els tres però les similituds em semblen també evidents.

Per altra banda, tampoc és cert que Berneri fos el major crític de la col·laboració governamental de la CNT-FAI. Les seves crítiques eren molt més toves que les dels Amigos de Durruti, Los Quijotes del Ideal, Juventudes Libertarias, Acracia de Lleida etc. El seu tràgic assassinat a mans estalinistes no ens ha d’impedir pas criticar les seves posicions polítiques contra l’anarcocomunisme i l’obrerisme així com polemitzar amb els qui, actualment, en reivindiquen el seu llegat ideològic.

Alma apátrida

Fonts:

RIVERA, ANTONIO Anarquisme i política segons Berneri (publicat al facebook d’Embat – Organització Llibertària de Catalunya, 5 de maig de 2022).

D’ERRICO, STEFANO Anarquismo y Política: El “programa mínimo” de los libertarios del Tercer Milenio (Relectura antológica y biográfica de Camillo Berneri) Editan: Fed. Prov. De Sindicatos de Álava de CGT – Sindicato Único de Burgos de la CGT – Confederación de Euskadi de la CGT – Fundación Salvador Seguí de Madrid, marzo de 2012. Pàgines 125, 126, 130, 131, 173, 174, 175, 182.

SKOBLE, AEON J. Lisa y el antiintelectualismo estadounidense a IRWIN, WILLIAM – CONARD, MARK T – SKOBLE, AEON J. Los Simpson y la filosofia Blackie Books, octubre de 2009. Pàgines 56 i 57

GILMAN, CLAUDIA Entre la pluma y el fusil: debates y dilemes del escritor revolucionario en América Latina. Siglo XXI editores, 2012. Pàgina 225.

ARICÓ, JOSÉ Marx y América Latina Alianza Editorial Mexicana – Biblioteca Iberoamericana, noviembre de 1982. Pàgina 147.

ACRATOSAURIO REX Se busca líder y anarquista alabarricadas.org, 4 de gener de 2015.

LA COLECTIVIDAD Se busca líder anarquista… para callarle la boca Regeneracionlibertaria.org, 16 de maig de 2015.

LUSBERT Se buscan líderes anarquistas… ¡y referentes! Regeneracionlibertaria.org, 17 de maig de 2015.

GARCIA OLIVER, JUAN El Eco de los Pasos – El anarcosindicalismo: en la calle, en el Comité de Milicias, en el gobierno, en el exilio Ruedo ibérico – Ibérica de Ediciones y Publicaciones, 1978. Pàgines 336 i 339.




Autor font: Barcelona.indymedia.org