Gener 18, 2023
Per Direta
206 vistes

El somni va començar a gestar-se en els anys huitanta.

Barcelona.

Les primeres Jornades Catalanes de la Dona, en 1976, degueren deixar un bon sabor de boca. El propi, m’imagino, de saber que estàs fent història. Més de 4.000 dones van participar, entre el 27 i el 30 maig de 1976, en unes trobades en els quals van tractar d’abordar moltes de les grans problemàtiques que vivien després de la dictadura. Van parlar de treball, de barris, de família, de política, de legislació, del rural, de sexualitat, del moviment feminista; van discutir de maternitat, de turisme, de delinqüència, de prostitució, d’esport. Llavors, tot semblava possible. Potser per això, quatre anys després, un grup de dones de Barcelona es va obstinar a complir un somni. El somni de Virgínia Woolf. Una casa per a nosaltres. En aquell moment, l’habitació pròpia ja s’havia quedat petita.

No va ser fàcil, ni ràpid.

La història del moviment feminista en l’Estat espanyol, durant aquells anys, estava travessada per un debat: el de la doble militància. Devien les dones participar en espais mixtos o el moviment feminista necessitava concentrar tota l’atenció de les dones? En un moment de gran efervescència política, eren moltes les feministes que, més enllà de participar en espais exclusivament de dones, reclamaven també el seu espai en les institucions, en els partits polítics, en els sindicats. La batalla en aquest terreny va ser àrdua i, en eixe moment, tenir un espai físic per a la trobada semblava una possible solució davant tant de malestar. La coordinadora de grups feministes de Barcelona no tenia un espai propi i van entendre que era una urgència. Després de la celebració de les jornades “10 Anys de Lluita del Moviment Feminista”, el novembre de 1985, van constituir la comissió local, que s’encarregaria de dur a terme una campanya perquè les institucions cedissin un espai per a les dones de Barcelona. Llavors, l’alcalde de la ciutat era Pasqual Maragall, que va estar en el càrrec entre 1982 i 1997.

I Maragall va dir: nanai.

Fartes de la falta de resposta institucional, el març de 1987, van ocupar un local municipal al carrer Font Honrada, en Poble Sec. L’acció es va prolongar durant onze dies

Davant la primera negativa institucional, la campanya es va intensificar. Van organitzar manifestacions i van prendre el control d’un autobús per a fer visibles les seves demandes. Fartes de la falta de resposta institucional, el març de 1987, van ocupar un local municipal al carrer Font Honrada, en Poble Sec. L’acció, que es va prolongar durant onze dies, va acabar amb l’actuació de la Guàrdia Urbana utilitzant gasos lacrimògens. Dins de l’edifici, més de 100 dones van tractar de resistir. Poc després, en 1988, van arribar a un acord amb l’Ajuntament, que es va comprometre a subvencionar un local. Ca la Dona neix en un pis a la Gran Via, creix després en el número 38 del carrer Casp i, ara, llueix els seus triomfs des d’un meravellós i històric edifici en el Gòtic. En l’article Espai de dones: Ca la dona, de Núria Caseu, Cristina Carrasco i Mireia Bofill, asseguren que “la designació mateixa de l’espai de Ca la Dona com una casa ja indica que es tracta d’alguna cosa més que un local o un centre social, alguna cosa més i una cosa diferent: un espai per a viure; al mateix temps, el nom recupera un significat ampli de casa, no simplement com a recer, el lloc on dormim i ens refugiem del ‘mundanal món’, sinó sobretot com a espai de relació, suport i cura”.

És difícil no emocionar-se en entrar.

El talent i l’afecte que va posar al projecte Sandra Bestraten (Barcelona, 1976), l’arquitecta que va rehabilitar l’edifici, desborda les parets. Va entendre el somni i va somiar amb elles. La biblioteca, les sales de reunions, les zones d’oci, l’arxiu… tot s’ha dissenyat, entenc, perquè és important un espai com Ca la Dona. En una entrevista amb El Periódico, Bestraten conta que va arribar al projecte perquè “van anar a la Universitat Politècnica (UPC) a buscar una arquitecta que els ajudés a pensar el projecte. Volien que l’edifici fos un exemple del compromís de la dona amb el medi ambient i la sostenibilitat i que no semblés un equipament, sinó una llar. Vam fer més de 100 reunions per a escoltar-les i ajustar-nos a les seves necessitats”.

Vinculats a Ca la Dona, han sorgit i desaparegut diferents grups feministes |Arxiu

En el projecte “Un dia, una arquitecta“, conten que l’edifici amaga dins restes d’un “aqüeducte romà, un palau medieval del segle XIII conegut com a Hostal d’en Lledó, on les arcades de planta baixa acollien aquelles persones que s’havien trobat tancades les portes de la ciutat; les parets de la primera universitat laica de Barcelona, les Escoles Majors, que daten del segle XV; un jardí romàntic de finals del segle XVIII i successives transformacions fins a arribar al segle XXI”. Van organitzar “sessions de treball participatiu d’autoconstrucció amb les dones de Ca la Dona per a recuperar, per exemple, els mosaics hidràulics existents a la casa”. No sols això: “Hem fet cadenes de dones per a traslladar mosaics i pintar parets; hem treballat, rigut i suat juntes. Ha estat un treball mutu de confiança i sento que el meu paper ha estat acompanyar”. En la construcció de Ca la Dona, dins de les possibilitats que les institucions els oferien, van tractar d’esmenar la falta de participació de dones en els gremis típicament masculinitzats. Moltes de les activistes que van participar en els inicis del projecte, van aprendre a utilitzar amb soltesa algunes eines.

L’espai, que ha estat atacat en alguna ocasió per feministes abolicionistes i contràries als drets de les persones trans, ha estat un espai de trobada per a diferents grups feministes. En Ca la Dona s’han donat totes les tensions, debats i contradiccions que construeixen la complexitat del pensament i el moviment. La participació s’ha concretat progressivament en l’establiment i el manteniment del vincle, reconeixent i negociant el conflicte, i incorporant-lo en tot moment a la pràctica, sense negar-lo ni anul·lar-lo. Un plantejament totalment contraposat al del funcionament jeràrquic, de delegació i representació, amb canals definits i sovint unidireccionals de comunicació”, asseguren Caseu, Carrasco i Bofill.

En 1988, sorgeix en Ca la Dona la comissió contra les agressions. Entre altres coses, i de la mateixa manera que en altres territoris, aquesta comissió va treballar per a impulsar canvis en el concepte de violació del Codi Penal

Vinculats a aquest espai, han sorgit i desaparegut diferents grups activistes. Eix Violeta, per exemple. Sorgeixen després de les jornades de 1985 i convoquen unes pròpies en 1986. Vinculades a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), van generar xarxes amb altres feministes joves com les de Matarraskak, vinculades a l’Assemblea de Dones de Bizkaia-Bizkaiko Emakumeen Asanblada (AMB-BEA). A més, van dur a terme diferents campanyes amb altres col·lectius. Van editar una revista, Mat Lila, fins que van desaparèixer en els anys 90. De Ca la Dona era també el grup de lesbianes feministes; DOAN, dones antimilitaristes; Dona i Presó o Tamaia, entre altres. El fet de compartir espai va facilitar que poguessin dur-se a terme campanyes entre diferents col·lectius. Dones del MOC, el moviment objector de consciència, DOAN i Eix Violeta van dur a terme una campanya conjunta en contra de la incorporació de les dones a l’exèrcit: “Les dones no marcarem el pas”.

No ha pogut ser d’una altra manera.

L’agenda del moviment feminista ha estat travessada per la lluita contra la violència. En 1988, sorgeix en Ca la Dona la comissió contra les agressions. Entre altres coses, i de la mateixa manera que en altres territoris, aquesta comissió va treballar per a impulsar canvis en el concepte de violació del Codi Penal. Aquesta comissió va donar peu a la creació de la xarxeta de dones feministes per la no-violència, una xarxa informal de suport a dones víctimes de violències masclistes. En 1992, de manera més professionalitzada, sorgeix Tamaia, una cooperativa. En 2020, esgotades, Tamaia va desaparèixer. Van denunciar no aconseguir el suport institucional que necessitaven per a continuar endavant abordant, des d’un enfocament feminista, les conseqüències que la violència provoca en els nostres cossos.

L’espai, a més, té els seus propis projectes. El centre de documentació, FemArt, l’espai per als drets, hort, cursos d’autodefensa i espais d’atenció jurídica i psicològica. Ca la Dona, des del punt de vista jurídic, és una associació, però funcionen atenent els seus propis criteris. D’una banda, està l’assemblea, però també existeixen els espais de la comuna i la comissió, en la qual es prenen les decisions més operatives. Compten amb persones alliberades per a dur a terme algunes de les moltes tasques que tenen entre mans.

L’última vegada que vaig estar amb Mar Llop vam anar a Ca la Dona. Alguna cosa se celebrava en l’últim pis. “Heu d’escriure alguna cosa d’això”, em va dir. Aquí està.




Autor font: Directa.cat