Maig 4, 2021
Per Direta
175 vistes

Després de les fortes jornades de mobilitzacions de novembre de 2019, torna el Paro Nacional a Colòmbia i aquest cop és indefinit i busca anar fins a l’arrel. Convocat el 28 d’abril per aturar una reforma tributària que pretenia pujar al 19% l’IVA de productes com els ous o la gasolina, una vegada el president Ivan Duque ja ha anunciat que retira la reforma -per a després “tramitar de manera urgent un nou projecte”-, la població mobilitzada ha anunciat que ara l’objectiu passa a ser la renúncia de Duque i el seu govern. Per ara ha renunciat el ministre d’Hisenda, Alberto Carrasquilla. Segons el líder del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC) Hermes Pete, portaveu en aquest moment d’organitzacions camperoles, indígenes i afrocolombianes, mentre “la reforma de la salut segueixi en peu, igual que la reglamentació de la consulta prèvia, de les pensions, la tornada de fumigacions de glifosat, la corrupció i la guerra”, seguiran “en lluita”. Una lluita, però, que en sis dies de mobilitzacions ja ha deixat 35 persones assassinades, segons denunciava les ONG Human Rights International.


Trets, tortures i agressions sexuals

La caiguda de l’estàtua del colonitzador espanyol Sebastián de Belálcazar a Cali, en mans del poble originari misak, va donar el tret de sortida a l’aturada general del 28 d’abril, quan tot just sortia el sol. Desenes de milers de persones van deixar d’anar a treballar o van apagar les classes virtuals per sortir al carrer en una mobilització que acumula malestars de tota mena. Les mobilitzacions han sigut durant ja sis dies, massives i pacífiques durant el dia. Tot i el toc de queda que apliquen la majoria de municipis a causa dels alts índex d’ocupació de les Unitats de Cures Intensives per la pandèmia de la COVID-19, els carrers han seguit concorreguts a les nits i la criminalització de la protesta per part de mitjans de comunicació comercials i la repressió per part de la policia i l’exèrcit colombià ha anat in crecendo des del primer dia fins a la nit d’aquest dilluns 3 de maig quan l’exèrcit i la policia han obert foc sense discreció a barris de Cali.

L’Alta Comissionada de l’ONU Drets Humans de Colòmbia Juliette de Rivero ha piulat avui dimarts 4 a les 12 de la nit (hora colombiana) “estem summament preocupats per la informació que estem rebent a aquesta hora sobre un número no confirmat de persones mortes i ferides a Cali. Fem una crida al respecte a la vida de totes les persones (…)” i ha denunciat que les seves unitats havien rebut trets i agressions per part de la força pública. Els carrers de desenes de ciutats de Colòmbia, en especial els de Cali, han viscut ja quatre nits de terror. El 30 d’abril l’expresident colombià Álvaro Uribe Vélez publicava a Twitter el següent missatge: “Donem suport al dret de soldats i policies d’utilitzar les seves armes per defensar la seva integritat (…) de l’acció criminal del terrorisme vandàlic”. Automàticament la societat colombiana mobilitzada a xarxes va activar cadenes de missatges explicant com denunciar el missatge a la xarxa social per incitació a la violència i deu hores després l’empresa tecnològica el va eliminar.

L’Alta Comissionada de l’ONU Drets Humans de Colòmbia Juliette de Rivero ha piulat avui: “estem summament preocupats per la informació que estem rebent a aquesta hora sobre un número no confirmat de persones mortes i ferides a Cali. Fem una crida al respecte a la vida de totes les persones”

Així i tot, un dels homes més poderosos del país, investigat per vincles amb la creació de grups paramilitars, ja havia donat l’ordre. Durant les següents tres nits no han parat de ser publicades a xarxes socials, amb el #NosEstanMasacrando o #UribeDioLaOrden, imatges terrorífiques de la violència policial aplicada contra grups de manifestants als carrers de diverses ciutats. La nit del 2 de maig qualsevol persona al món va poder veure a través d’una retransmissió en directe del perfil d’Instagram de Juan de Leon l’assassinat per part de la policia del jove Nicolás Guerrero a la ciutat de Cali. L’endemà, De León denunciava que amigues i familiars havien rebut trucades preguntant per la seva ubicació i que les seves pàgines d’Instagram i Facebook havien estat hackejades. “Em veig obligat a abandonar Cali”, afegia en un missatge a Twitter.

Vaga general indefinida a Colòmbia |Santiago Botero

Militarització del territori, persecucions amb moto, ràfegues, trets, tortures i agressions sexuals han estat denunciades a tort i a dret a totes les latituds del país i les defensores de drets humans exclamen que la confusió general impossibilita la tasca de verificació del nombre de persones mortes, ferides, detingudes i desaparegudes. “Existeix un subregistre i està sent molt difícil verificar en camp perquè la policia agredeix a observadors de drets humans i comunicadors, incompleix totalment els protocols que l’obliguen a respectar la vida de les manifestants, utilitzen munició real”, assegura Diego Chávez, membre de la Comissió Colombiana de Juristes. El senador progressista Ivan Cépeda li preguntava al govern colombià el 3 de maig a través de Twitter: “Com és possible que encara no coneixem un informe oficial sobre quants morts, ferits, desapareguts, dones violades hauria deixat l’acció de l’ESMAD? És necessari imposar el silenci propi de règims de terrorisme d’estat?”

Juan Diego Perdomo tenia 21 anys i estudiava educació artística. Marxava pacíficament per la seva ciutat, Neiva, quan una forta càrrega de gasos lacrimògens de l’Esquadró Mòbil d’Antidisturbis (ESMAD) el va portar a una fatal aturada cardíaca entre la multitud. Ell va ser la primera víctima fatal d’aquesta vaga general. L’institut de Desarrollo y Paz INDEPAZ denunciava el dia 1 de maig, jornada de mobilització massiva a tot el país, que només a la ciutat de Cali havien mort en mans de la força pública dotze persones, inclosos dos nens de tretze i disset anys. Líders estudiantils de la ciutat denuncien, però, que a causa de la guerra pel narcotràfic i la desigualtat moren joves cada dia als barris marginals d’aquesta ciutat. Per això una de les pancartes més vistes durant aquests dies predica “El govern genocida de Duque és més perillós que la pandèmia”. Ja entre els deu països amb més desigualtat del món, la pandèmia a Colòmbia ha fet que fins a 21 milions de persones, un 42% de la població, visqui en situació de pobresa, segons el Departament d’Estadística (DANE). “La reforma tributària és més violenta que qualsevol protesta”, denunciava una altra pancarta a Cali.


La guerra mai ha acabat

La reforma tributària, com s’ha pogut comprovar un cop retirada, ha sigut només el detonant. En el que portem de 2021 a Colòmbia han sigut assassinades 57 lideresses socials, vint d’elles indígenes, s’han comès 158 feminicidis i grups armats paramilitars i dissidents de les FARC han perpetrat 35 massacres amb un total 132 víctimes. La guerra que mai ha acabat per la nul·la voluntat política del govern d’Ivan Duque d’implementar els acords de pau ja acumula, en 60 anys, més de 8,7 milions de víctimes entre assassinades, desplaçades, víctimes de desaparició forçada, amputades, torturades, segrestades, etc. La pandèmia pel coronavirus, amb xifres també alarmants, ha deixat per ara 74.700 persones mortes a Colòmbia. L’acord de pau firmat el novembre de 2016 garantia mecanismes per la fi del conflicte, la redistribució de la terra, la substitució de cultius d’ús il·lícit, combustible del narcotràfic, i reparació per les víctimes. El govern uribista de Duque s’hi va oposar totalment. I la revolta social que viu Colòmbia des de fa sis dies és també una resposta a aquesta decisió.

La reforma tributària ha sigut només el detonant. En el que portem de 2021, han sigut assassinades 57 lideresses socials, vint d’elles indígenes, s’han comès 158 feminicidis i grups armats paramilitars i dissidents de les FARC han perpetrat 35 massacres amb un total 132 víctimes

Un dels episodis més sanguinaris d’aquesta guerra varen ser les execucions extrajudicials o els anomenats “falsos positius”. La Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), en un informe sobre el que en realitat són assassinats il·legals de civils indefensos presentats per la força pública com morts en combat, ascendeixen a la xifra de 6.402 persones. I els pics d’assassinats són els anys 2007 i 2008 durant el govern d’Àlvaro Uribe Vélez, quan Juan Manuel Santos, el Nobel de Pau, era ministre de Defensa. És una xifra propera a la quantitat de víctimes de la dictadura de la Junta Militar comandada per Jorge Rafael Videla a l’Argentina i més del doble que les víctimes de la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile. La campanya que va buscar visibilitzar aquesta xifra escandalosa va aparèixer en diaris, parets de grans avingudes i xarxes socials preguntant “Qui va donar l’ordre?”. El #UribeDioLaOrden, precisament fa referència a aquest fet i, el que moltes activistes ressalten és que Colòmbia està perdent la por a denunciar al popularment anomenat Matarife.

Després de la de Belalcázar, han caigut altres estàtues, no només de colonitzadors sinó també de “pròcers” de la independència colombiana o antics presidents. El Paro Nacional s’ha convertit en una classe de memòria històrica per a les que ignoraven les massacres que aquests líders han ocasionat durant els últims 500 anys. El Paro Nacional s’ha convertit en espais assemblearis a universitats on professors, estudiants i comunitat en general debaten propostes per viure millor, s’ha convertit en olles comunitàries a cada barri, en carreteres tallades per centenars de camioners. Si bé, com afirma amb tristesa la investigadora i antropòloga Camila Esguerra, “en un país on l’Estat és l’enemic més perillós i en el que ens hem acostumat que així sigui, la lluita és només per sobreviure a cops”, existeix també un clam col·lectiu que vol posar fi a aquesta cultura de la “mafiositat estatal”. Tot i que ja han assolit el que era el seu principal objectiu, les marxen continuen.




Autor font: Directa.cat