Maig 26, 2021
Per Direta
243 vistes


Ella, feréstega i salvatge, seguia mirant-me de reüll, atenta. Jo, per part meua, encara intentava fer unes aletejades, amb més o menys gràcia o equilibri. Seguia buscant el sol entre tots els núvols. Sabia que estava allà, difuminat en un cel bastant tapat, bastant congestionat, amb molta densitat. Els seus ulls el veien, el vestien i jo sols havia de trobar-lo, de posar-me’l, d’agafar-lo. No sabia com, però volia fer-ho, jo també volia vestir eixa força als ulls, eixa intensitat a la mirada, a la postura. Ella, au migratòria i sabia, exemple i referència, lliure i salvatge, m’acompanyava. Altres companyes al meu costat, volaven més avall que jo i desgraciadament, no tenien ajuda. Sempre temia per elles.

-Per què no vas a ajudar-les? Et necessiten.

-I tu també. Sols aquelles qui són capaces de mirar amunt i demanar ajuda, la reben.

-Jo no he demanat ajuda –he mirat amunt?– i estàs amb mi.

Però el seu somriure fugaç, la seua mirada de sol, sols van respondre en silenci.

Seguia sense entendre per què jo sí i elles no, les més necessitades, qui volaven més avall amb més esforços i no tanta destresa. Seguia sense entendre per què volava aquell recorregut i sense saber tampoc, massa bé, cap a on em portava aquell viatge que feia temps que volava. Sols tenia clar que havia de seguir. Sols tenia clar que calia continuar. Totes ho fèiem.

-Saps? És molt difícil volar amb una corda lligada a la pota, que t’arrastra amb força cap a terra… -vaig intentar explicar-li.

-Sí, que ho és -em va respondre. I vaig veure un toc distint, dèbil, en aquella mirada orgullosa.

-I com és que tu no la portes? -Alguna cosa em conduïa a pregunta-li si mai n’havia portada una, de corda, però no vaig fer-ho.

-Jo sóc més vella i no la necessite -em va dir, tot mirant-me als ulls i dibuixant un somriure al seu bec de palla.

És que jo sí que la necessitava? La meua resposta va ser silenciosa, nerviosa, neguitosa, ansiosa. Per què jo sí i ella no? ¿Què ens diferenciava a les dos, a banda de físicament, que per qüestions d’edat i procedència, érem distintes? De reüll, intentant que no se’m notara, vaig fixar-me i vaig observar-la. Volava amb el pit i la vista cap endavant, satisfeta, amb les ales ben esteses, tranquil·la. La seua postura era elegant, pacífica, benevolent. No tenia marques als canells, marques de les cordes, de rascades, però sí alguna cicatriu borrosa, alguna marca lleugera, autèntica, salvatge, així que feia temps que s’havia deslligat, vaig pensar-hi. Quin posat, quina destresa, quina elegància, quina manera de volar, de moure’s…

-Tu la necessites? -va rotar la vista de sobte, interrompent la meva anàlisi sobre ella, dirigint-me una mirada general, passejant els ulls per damunt de totes les meues plomes. Ara era ella qui m’examinava, qui m’estudiava -. És el que has de decidir ara -va acabar de dir-me mentre ultimava cada detall amb la mirada i tornava el posat digne cap enfront.

La necessitava, jo, aquesta corda? Mai abans m’havia fet la pregunta, de fet, haguera contestat que sí… per què, si no, la tindria? I vaig mirar al meu voltant. Hi havia companyes, les menys afortunades, tal com les percebia per la seua manera de volar, que tenien les cordes subjectades amb nusos forts, altres que estaven lligades a cordes més gruixudes, altres qui quasi no podien avançar o volar més amunt per la força que les empenyia cap a terra… Totes elles duien cordes. Però les altres, les qui volaven fent serpentines i siluetes pel cel, tot piulant i lluint les seues plomes i la seua traça, capacitat i aptitud, no en tenien. Elles no estaven lligades ni a cordes ni a res. Vaig fixar-me que al no vestir-les, no tenien impediment per anar i fer allò que volien. Es movien amb un art i una habilitat increïbles: eren completament lliures. Completament? Es pot ser un poc lliure o molt lliure? Es pot ser lliure a mitges? Va copsar en mi aquest pensament, de sobte, obrint els meus ulls amb força i glaçant lleument el bescoll. I amb un instant, un raig de sol, va creuar un núvol llunyà, però del tot perceptible. Allà estava. L’havia vist. Ho hauria jurat.

Em vaig mirar la pota i vaig veure la corda, lligada i amarrada forta. Mai abans m’havia fixat en com estava nugada, ni en la raspada que em feia, ni en el seu material, ni en la força real de quant m’empenyia, ni en l’esforç excessiu que feia, ni en el dolor, ni tampoc en la seua causa. Per què, aquella corda? Per a què? I una mescla d’ansietat i nervi va arribar glaçant.

-Estic ací, tranquil·la -em va abraçar l’ala amiga pel muscle-. Per això he vingut a ajudar-te… Sols segueix i respira. Segura i conscient, ara ja puc explicar-te el conte de la vaqueta.




Autor font: Directa.cat