Setembre 1, 2022
Per Direta
223 vistes

A l’inici del llibre descrius una escena d’una dura càrrega policial on perds les ulleres…

És un recurs narratiu que faig servir, però no vaig patir-ho en primera persona. És una situació que he presenciat i que es dóna sovint als carrers de l’Estat francès, també en altres països, on els policies actuen armats fins a les dents, fan servir les suposades armes no letals per agredir els manifestants i acaben provocant moltíssimes lesions. És el punt de partida de la meva investigació: la gran quantitat de persones ferides per la policia. Passa a l’Estat francès, però també a Egipte, Xile o als Estats Units i suposo que també a Catalunya. Tot plegat ha obert un debat sobre la violència policial, sobre si l’ús de les bales de goma ha de ser legal, sobre l’ús dels gasos lacrimògens, i no penso que el debat s’hagi d’acotar a cadascun dels casos individuals. He volgut entendre la lògica que d’alguna manera subjau sota aquesta explosió de violència policial, per què hi ha tanta violència i tanta gent mutilada.


Has detectat un fort increment en l’ús d’armament “no letal”?

“En un estudi independent elaborat per personal mèdic es xifra en 24.000 les persones ferides, entre contusionades i mutilades,  per armament no letal a l’Estat francès els anys 2018 i 2019”

Durant la dècada dels noranta van equipar la policia amb bales de goma, diferents tipus de gasos lacrimògens, granades atordidores, etc… És la disponibilitat d’aquest armament el que dispara el nombre de lesions. La pròpia denominació d’armament “no letal” és el que fa pensar erròniament que no és perillós i els agents de policia s’arriben a creure que poden disparar contra els manifestants perquè no tindrà conseqüències. Per tant, la seva denominació és el primer punt del problema, contràriament al que diuen els governs. Si al policia més ètic i més defensor dels drets humans li entregues aquestes armes només aconseguiràs una brutalització de la seva actuació. I, en segon lloc: el neoliberalisme distribueix la riquesa de manera inversa, es treu diners als pobres per donar-los als rics, una dinàmica que pot desencadenar molt descontentament de les classes populars. Aleshores els pobres es manifesten i els governs es tornen més autoritaris. Estem davant d’una combinació explosiva. Tot plegat ha provocat l’augment dels trets contra manifestants i l’augment de les persones ferides. Oficialment, segons la policia, entre 2018 i 2019 el nombre de persones ferides en el marc de manifestacions de les armilles grogues i contra la reforma de les pensions va ser de 2.000, que ja és molta gent. Però en un estudi independent elaborat per personal mèdic s’eleva aquesta xifra a 24.000 persones, entre contusionades i mutilades per armament no letal. Si tenim en compte els impactes del gas lacrimogen, la xifra es dispara fins a 300.000 persones afectades en diferent grau.


En el llibre fas una retrospectiva de quan es comencen a generalitzar les armes no letals a l’Estat francès i als Estats Units. Sobretot a partir del maig del 68. És una estratègia més asèptica de contenció de la protesta?

Si repassem la història, és a començaments del segle XX quan apareixen els gasos lacrimògens. El motiu de la seva aparició no és la salut de la població, no és la salut de la població civil, la raó és que permet reprimir amb més eficàcia. Per tant, davant d’un desbordament per una explosió de protestes, els governs pensen que és més eficaç utilitzar gasos lacrimògens, els efectes dels quals no veiem no poden quedar plasmats en una fotografia. Quan algú és ferit al braç per una bala de goma, sagna. Quan un manifestant respira gas tòxic no es veu clarament en una foto. L’aspiració del govern amb l’ús de les armes no letals és reprimir fent invisible la violència.


La societat francesa coneix les conseqüències de l’ús de les armes no letals? Es fan servir contra el conjunt de la població o amb un criteri més selectiu?

Històricament, són armes que es van començar a fer servir contra el moviment obrer i contra la població dels territoris colonials. A partir dels anys seixanta i setanta s’amplia l’ús en contra del moviment estudiantil i també contra els descendents dels països colonitzats que ara viuen a les ciutats franceses, en particular àrabs i negres, aquella població no blanca estigmatitzada pel color de la seva pell. Avui en dia, les armes encara són fortament utilitzades en l’àmbit de les manifestacions de classe, contra els sindicats, l’activisme ecologista, el feminisme i també als barris populars dels suburbis on viuen els que no són blancs. Per tant, sí, se’n fa un ús selectiu: la minoria no blanca i l’activisme.


Heu tingut un debat social i parlamentari amb relació a l’ús d’aquest armament?

No. Si repassem la cronologia… del 2009 al 2012 govern de dretes, del 2012 al 2017 govern socialdemòcrata, del 2017 fins a l’actualitat un nou govern de dretes. En aquests anys només hem vist un increment d’efectius policials, d’actuacions repressives i d’ús de les armes lesives. Amb governs de tota mena veiem, sense l’existència de cap debat públic, un increment dels trets amb projectils.


Penses que existeix una agenda paral·lela dels comandaments policials que s’aplica més enllà dels canvis en el color polític que governa?

“Diversos col·lectius de víctimes s’han coordinat i estan pressionant a través de les xarxes socials perquè se’n parli als mitjans de comunicació i a les institucions. Les víctimes mortals generalment són negres o àrabs”

Penso més aviat que es tracta d’una qüestió política i de prioritats del govern. Cada vegada que fan una reforma laboral o de les pensions, saben que serà tremendament impopular i, per tant, per poder-les dur a terme és necessari disposar d’una policia molt armada i, en general, els agents estan molt contents de tenir més armes. Des dels governs i des dels cossos policials no es planteja cap polèmica sobre l’armament. En tot cas és un debat que s’impulsa des de la població civil i en particular pels col·lectius de víctimes de la violència policial. Es tracta d’organitzacions creades per la mateixa gent mutilada o per les famílies de les víctimes mortals. Diversos col·lectius de víctimes s’han coordinat i estan pressionant a través de les xarxes socials perquè se’n parli als mitjans de comunicació i a les institucions. Les víctimes mortals generalment són negres o àrabs. Els seus familiars escriuen comunicats i cartes, convoquen manifestacions. Es va fer una enquesta l’any 2019 on el 54% de la població es mostra favorable a la prohibició de les bales de goma. Aquest posicionament fa uns anys era impensable, era un debat que des del govern s’havia volgut obrir en cap moment.


Els col·lectius organitzats que critiquen la violència policial tenen visibilitat als mitjans de comunicació francesos?

De manera molt excepcional, però a través de les xarxes socials les informacions arriben a molta gent. Cal dir, això no obstant, que també existeixen cada vegada més mitjans independents, com és el cas de Mediapart, un gran diari d’informació generalista on sovint sentim la veu de les víctimes i dels seus familiars.


Expliques que les armes no letals no substitueixen les armes letals, que ocupen un nou espai de violència. Com s’explica aquest increment de l’autoritarisme?

És molt important entendre que quan donem noves armes a la policia, les utilitzen. S’acostuma a dir des del govern que l’ús de les armes no letals evita l’ús d’armes letals, però les estadístiques no diuen això. Quan incrementem el ventall d’armes a disposició se n’incrementa el seu ús, de totes. Detectem que hi ha una amplificació de la violència que fa servir la policia. És rellevant destacar, a més, que la societat francesa viu en relativa calma, no existeix cap significativa violència per part dels civils. Per tant, no hi ha cap motiu perquè la policia sigui més violenta. Això és interessant i ens porta a preguntar-nos sobre què és la policia i com funciona. És la mateixa institució policial que s’ha separat de la resta de la societat i ha integrat un fort sentiment corporatiu i de solidaritat interna dels agents. Saben que quan fan servir la violència l’estat els encobreix, que no hi ha conseqüències si fan servir una violència desmesurada: la impunitat. És l’estat qui defensa la policia perquè sap que les polítiques neoliberals són molt impopulars. Tenim una dinàmica d’interrelació d’aquests tres elements: armes, institucions policials i estat neoliberal.


Dius que els policies fan servir expressions com “ataca”, “dispara”, amb una forta càrrega ideològica. La policia francesa, els antiavalots, estan molt posicionats políticament?

L’extrema dreta és rellevant dins de la policia, hi és molt present, molt influent, però vull destacar un altre factor. Una de les raons per les quals algunes persones volen ser policies és que tenen una concepció repressiva de la vida i en la seva majoria els agrada la violència. En segon lloc, a les escoles de policia aprenen la companyonia entre col·legues violents i a no explicar res, no parlar del que fan, a tancar la boca. Està molt implantada la idea dins de la policia que tota la població els hi és hostil. S’instaura la desconfiança cap a la població. Històricament, s’ha organitzat contra el moviment obrer, contra els treballadors, és per aquest motiu que l’extrema dreta pot prosperar dins de la institució policial, no cal ni tan sols que el Front Nacional faci massa propaganda dins de la policia, ja hi són molt fèrtils les idees de l’extrema dreta. Entre el 60% i el 65% dels policies voten l’extrema dreta, però què passa amb l’altre 35%? Molt rarament denuncien els abusos o les actuacions racistes dels seus companys.


La gent d’esquerres i que defensa els valors dels drets humans com es manifesten contra aquestes vulneracions? Saben el que està passant? Quina és la reacció des de les universitats, dels intel·lectuals?

“Si la policia dispara contra els manifestants és evident que és un problema per als ferits, però també és un problema per a la resta de la població que cada vegada té més por i deixa d’assistir a les manifestacions”

Per a l’esquerra, la violència policial ha esdevingut un tema important. Hi ha molts ferits i es mobilitzen, fan propostes, reivindicacions i efectivament de mica en mica els partits d’esquerra hi mostren interès. Les associacions de drets humans, que en alguns casos són d’esquerra i en d’altres més aviat liberals, però lligades a les idees de llibertat, igualtat i fraternitat, s’adhereixen a la reivindicació del dret fonamental de manifestació. Si la policia dispara contra els manifestants és evident que és un problema per als ferits, però també és un problema per a la resta de la població que cada vegada té més por i deixa d’assistir a les manifestacions, per tant, és un problema de democràcia i de dret a la protecció de la salut de les persones. Associacions d’advocats també es mobilitzen i proposen prohibir les bales de goma i els gasos lacrimògens, una aposta ideològica que era força tabú una dècada enrere.


En quin punt es troben les iniciatives per a la prohibició d’armes no letals a l’Estat francès?

Cal dir que sou els precursors, des de l’Estat francès us veiem com a pioners, no tenim cap iniciativa que sigui massa sòlida en aquest sentit. Un únic parlamentari ho ha proposat. El que està passant a Catalunya pot inspirar altres països. El govern francès no reconeix l’existència del problema de la violència policial. Les propostes de prohibició de certes armes, de determinades tècniques policials o de determinades unitats especialment violentes que consten als programes electorals de certs partits d’esquerres no tenen possibilitat de sumar una majoria parlamentària. Tots aquests són partits de l’oposició, és altament improbable que aconsegueixin cap prohibició.


Hi ha referents de països europeus on s’hagin prohibit aquestes armes?

Per exemple, les bales de goma. La majoria de països europeus no fan servir aquests projectils. Només hi ha un estat federat d’Alemanya on estan autoritzats. El mateix passa a Anglaterra. Podríem continuar la llista amb Suècia, Noruega i tants d’altres. Un argument important és dir, mireu com a Alemanya, on no hi ha ni bales de goma ni granades atordidores, no passa res, no ha arribat el caos, la situació és normal.


Un dels elements que justifiquen la utilització d’armament no letal és generar distància entre policies i manifestants. Ja existeixen prototips per llançar gasos i bales de goma des de drons. La tecnologia repressiva no té límits?

És una indústria que s’està desenvolupant molt ràpidament. Si ets capitalista és un bon mercat. En el cas dels drons que llancen gasos lacrimògens el problema és que no discriminen. En les manifestacions el gas es dispersa i afecta tothom, també persones amb problemes respiratoris. Un equip de biòlegs i químics ha fet recentment un estudi sobre gasos lacrimògens i asseguren que, tot i que arribem tard, és un producte molt perillós i que s’ha de prohibir. Són els científics els que ho diuen. Només les màscares, les ulleres, les espinelleres, les proteccions dels manifestants eviten que els efectes de les armes no letals siguin greus, però això és criminalitzat per la policia i intenten confiscar els materials de protecció. La inventiva per perseguir els manifestants sembla no tenir límits. Algunes unitats llancen líquids invisibles que impregnen la pell dels manifestants i que els policies poden veure a través de càmeres especials. Les taques es poden arribar a detectar fins una setmana després de la manifestació. Em sembla important recordar que la perillositat d’una arma no depèn de les característiques tècniques, depèn de l’ús que en faci la policia.


La indústria de les armes no letals pot estar interessada a incentivar la sensació d’inseguretat per vendre més armament? És un lobbie amb capacitat de condicionar les polítiques governamentals?

“El nombre de productors d’armes no letals ha crescut, supera les 400 marques, però encara és un oligopoli. I cal no oblidar que hi ha relacions estretes entre les empreses i els estats com a clients preferents i com a reguladors”

El mercat de les armes no letals s’ha disparat en els últims quinze anys. Anteriorment, els seus millors clients eren els estats autoritaris i els països del sud-est asiàtic. Això ha canviat completament, avui tots els països compren armament no letal. Un creixement anual al voltant del 10%, gegantí, només cal comparar-ho amb el creixement econòmic de l’Estat espanyol, que no arriba al 2%. A més, el nombre de productors d’armes no letals ha crescut, supera les 400 marques, però encara és un oligopoli. I cal no oblidar que hi ha relacions força estretes entre les empreses i els estats com a clients preferents i com a reguladors. Són els propis governs que també fan la promoció de les armes no letals produïdes en el seu territori, per exemple, les de l’Estat francès es promouen als països africans de la seva òrbita colonial. Productors i estats es coneixen bé. Els productors tenen interès en què l’estat compri i en la idea que els manifestants són perillosos, que la població que es revolta és criminal.


I on es concentren els fabricants?

Estats Units, Estat francès, Brasil, Israel, són els principals productors. Ara s’estan esforçant en canviar la terminologia, ja no els anomenen armes no letals, sinó armes menys letals, però són les mateixes armes. Si es produeixen morts i mutilacions no poden anomenar-les no letals, però estem exactament davant del mateix tipus d’armament.




Autor font: Directa.cat