Setembre 13, 2021
Per Direta
241 vistes


Donar la benvinguda és abraçar el món. Pocs actes són més humans que el de mirar als ulls al que encara és un desconegut i somriure’l amb la calma de qui ofereix el cos. A mi, coincidències de la vida, o de l’edat, m’ha tocat conéixer els últims mesos, per este ordre i cadascú d’un lloc diferent, Alai, Artai i Blai -en “els rotllos” som fonèticament poc originals-, i encara estan per vindre’n dos més -Briu i una xiqueta a qui busquen nom. Són xiquets que, només en mirar-los, et poden ensenyar moltes coses, entre d’altres l’alegria d’allò que enceta, que s’obri pas, que neix i que plora. Transmeten la serenitat i el lligam de la maternitat i la paternitat des de la qual es pot mirar al món amb altres perspectives. Més serenes, més alegres, més de la carn i no tant de la història.

En un món que ens pretén devorats pel mercat i engolits per unes identitats que ens tanquen com si foren murs, el part es pot convertir en un camí en sentit contrari. Una fita que pot ajudar a rellentir el minuter i a observar alegres, cadascú des d’un lloc, però reflectint-nos als ulls de l’altre. Com al conte de Dionís, on els tebans per tal de conservar la seua identitat sense màcula eren incapaços de reconéixer-se en la persona estrangera i, per això, acabaven per patir una monstruosa transformació. Ens ensenya el mite que, les subjectivitats que no són capaces de tornar la mirada, de trobar-se en l’alteritat, no es poden autoconèixer, ni completar-se des de l’harmonia.

En un món que ens pretén devorats pel mercat i engolits per unes identitats que ens tanquen com si foren murs, el part es pot convertir en un camí en sentit contrari

Els que arribeu ho feu a un món que pareix tort. El que hem rebut nosaltres, les que ens criarem a finals del segle passat i que no hem canviat. Hui no és només l’estructura -el sistema- la que sembla boja, sinó que cada dia més persones s’abracen al dogma de la identitat descarnada i que no mira. Batalles d’odi entre els que són oprimits, violències desmesurades, imposicions en el verb, sintagmes esculpits a martellades i significants buidats a força de reblir-los de manera intencionada. En fi, un món sense carn i sense carícies que pega bots al voltant d’una idea de puresa que fa ferida. Fa por que arribeu a un lloc com este, som també responsables de no proporcionar-vos-en un millor. Però encisa, és un motiu d’esperança veure que entre tanta misèria floreix l’alegria i les ganes de sembrar nous camins.

Sou la llum tènue que il·lumina una cambra fosca. Poques coses vos podem oferir més enllà de l’estima del que es troba amb la vida i d’algunes experiències que, com toca, vos obligarem a escoltar dos, deu, centenars de vegades, mentre intentem connectar i connectar-vos amb elles. També, encara que siga de poc valor, podem transmetre-vos alguns conceptes que potser vos seran útils i vos ajuden a millorar la quotidianitat que vos ha d’abraçar.

Mai les coses són tan simples com perquè puguem entendre-les amb un colp d’ull. Prudència abans d’actuar, tranquil·litat per a entendre el món

La prudència és el primer. No una que immobilitza, sinó aquella que permet mirar per després fer. D’herois i temeraris estan plens els camps d’unes batalles que queden llunyanes. Són les persones que han sabut pensar les conseqüències del que fan i el que diuen, les que habitualment han fet, o defensat, les coses bones d’este món. No es tracta de renunciar a l’astúcia, sinó de buscar-la sense renunciar a la reflexió. Això ens du al tret que, pense, hauria de guiar tot pensament i tota conducta: la tranquil·litat. El fet de pensar tranquil és, potser, el timó que ha de menejar la nostra vida. No és només un al·legat contra l’ansietat, pandèmia que arrossega amb els éssers que habiten el capitalisme, sinó una manera d’entendre’ns sense necessitat d’imposicions, ni de pureses, ni religiositats fanàtiques. Això, crec, que és l’única certesa d’entre tot el que m’he trobat al món: mai les coses són tan simples com perquè puguem entendre-les amb un colp d’ull. Prudència abans d’actuar, tranquil·litat per a entendre el món.

Vos hem de recomanar l’alegria. Ser persones alegres, o almenys, ser persones que saben viure-la. Així les coses passen més fàcil, en el teu cos i en els dels que t’envolten. Somriure a l’ull alié i saber riure, amb respecte d’un mateix i de la resta, aporta llum a la foscor. Viure paga la pena, viure’l entre riallades pot ser deliciós. Nogensmenys, molta cura amb no caure en el fanatisme de l’autoajuda i l’autoritarisme de l’entusiasme que desborda; la tristesa existeix i viure-la en justa mesura és també, una part irrenunciable de la vida.

Molta cura amb no caure en el fanatisme de l’autoajuda i l’autoritarisme de l’entusiasme que desborda; la tristesa existeix i viure-la en justa mesura és també, una part irrenunciable de la vida

Ja hem parlat de Dionís, relat que vos ha d’acompanyar. Per a construir-nos, per a ser, has de poder mirar-te a l’ull de l’altre. Sense empatia segurament tot el que nomenàvem abans és quimèric. Quina alegria si envaeix a l’altre? Quina prudència, o quina tranquil·litat si no es pot sentir des del pit de qui no ets tu? La capacitat per a situar-se als peus dels altres, de tots els altres, és un punt de partida irrenunciable per a construir una casa que totes puguen gaudir dignes.

En fi, és fonamental no deixar que els dolors de la història ens enfosquen més del compte. No cal protegir-se d’ells envoltant-se de fantasia, per ocultar-se entre ella, sinó que ha de bastar amb la ferma intenció de transformar-la amb imaginació. Mantenir-se aterrat, al fang i als arbres, a la proximitat de la llar i als punts que ens fan a cadascú de referència, sense perdre de vista els de la resta. Viure la vida amb la responsabilitat de qui és part d’un ens col·lectiu, però sense assumir culpes que no són nostres. Gaudir del que ha d’arribar i no mirar massa lluny, que això ja arribarà.




Autor font: Directa.cat