Febrer 28, 2022
Per Direta
183 vistes

Per a entendre econòmicament els projectes de gestió comunitària cal deslliurar-se de visions lligades al lucre. Moltes de les activitats que s’hi desenvolupen, des de prendre decisions estructurals fins a col·locar les cadires per a un espectacle, es realitzen sense cap intercanvi econòmic. El treball voluntari o activista permet tirar endavant projectes com aquests, un treball que moltes vegades resta invisible i que cal reconèixer i dotar del valor social que es mereix. Eines com el Balanç Social Comunitari, dut a terme en col·laboració amb la Xarxa d’Economia Social (XES), ens permeten percebre la importància de la tasca d’aquestes persones que moltes vegades queda soterrada pels indicadors purament productivistes.

Tanmateix, aquests projectes també poden contractar o oferir serveis amb intercanvi econòmic com els tallers, espectacles o serveis de restauració. Generar aquestes estructures és fonamental pel teixit productiu territorial, creant una cadena de proveïdors de caràcter local, i fins i tot de barri, esdevenint espais on l’economia es posa al servei de les persones i el territori. Apostar pels espais de gestió comunitària és apostar per relacions econòmiques on la governança recau en les comunitats, i no en els poders econòmics tradicionals.

En molts casos, quan parlem de la Xarxa d’Espais Comunitaris parlem d’infraestructures. Les activitats que se’n deriven necessiten fer-se en col·laboració amb altres entitats i empreses, i és aquí on trobem aliances que permeten generar un ecosistema situat al marge de les relacions d’explotació.

En aquesta direcció, la necessitat de comptar amb un teixit cooperatiu sòlid i divers és imprescindible per consolidar aquest circuit alternatiu a la gestió capitalista de la cultura: un conjunt de projectes professionals que siguin capaços d’aportar serveis, produccions i propostes a la xarxa d’equipaments comunitaris i culturals, però també al teixit artístic en general.

Cal estendre les pràctiques cooperatives en el marc de la cultura, entenent el cooperativisme com una forma de crear més enllà de la fórmula jurídica

Cal estendre les pràctiques cooperatives en el marc de la cultura, identificant bé els espais de possibilitat on desenvolupar propostes, i entendre el cooperativisme com una forma de treballar i crear més enllà de la fórmula jurídica. Els territoris de la creació i l’oci són espais fèrtils perquè les pràctiques horitzontals i solidàries s’hi puguin desplegar i, de fet, és la forma natural en la qual s’organitzen molts projectes que omplen el món associatiu i la cultura de base del país.

La complicitat entre espais de segon grau com la Xarxa d’Espais Comunitaris, Artibarri, Cultura Cooperativa o Cultura de Base, i l’aliança amb les organitzacions artístiques –com ara el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC)– poden generar un espai que sigui capaç de presentar una alternativa general i quotidiana a la marca Barcelona. Amb projectes autosostinguts arrelats als barris i, a la vegada, amb capacitat per generar ocupació digna, que transformin la precarietat estructural del sector i les dependències de patrocinis o ajuts públics.

Seria interessant fer l’exercici de donar una dimensió econòmica i laboral, de forma conjunta, a tots els projectes comunitaris i cooperatius en cultura per tal de conèixer l’abast que representen. Són un seguit d’iniciatives que, a més, compten amb coneixements, infraestructures i capacitat per impulsar propostes pròpies de diverses dimensions. Seria un primer pas per encarar el repte de posar les pràctiques culturals al centre de l’economia social.


Sis històries en comú

L’Ateneu Popular 9 Barris, l’Ateneu L’Harmonia, el Centre Cívic Casa Orlandai, el Casal de Barri Pou de la Figuera, l’Ateneu Coma Cros de Salt i la Lleialtat Santsenca són projectes que formen part de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC). En cadascun d’ells hi ha persones que, des de la militància o la professió, han posat anys de la seva vida per tirar endavant iniciatives que incideixin en la transformació social del territori.

Aidà Almirall, la porta oberta

Aidà Almirall, del Casal de Barri del Pou de la Figuera |Sarai Rua

A Aidà Almirall li encanta explicar que al Casal de Barri Pou de la Figuera pots entrar a pixar i ningú et dirà res. En aquest equipament de Ciutat Vella de Barcelona no hi ha taulell, recepcionista ni vigilància. I, de la mateixa manera, qualsevol pot suggerir una idea i incorporar-se a la xarxa de persones promotores d’activitats per al veïnat. El Pou de la Figuera és tan obert que els caps de setmana funciona sense treballadores. “Les persones que proposen activitats reben les claus, es comprometen a unes coses, adquireixen unes responsabilitats i tenen autonomia”.

Com és possible aquesta dinàmica? Perquè aquest és un espai de gestió comunitària. Almirall és psicòleg de formació i ha treballat com a mediador i formador, però es defineix com a treballador comunitari. Des del 2013, any en què el casal va iniciar la transició cap a la gestió comunitària, fa tasques “de direcció, dinamització, informació, i el que calgui”. I un dels aspectes que més valora és haver de treballar “amb nivells de poder molt diferents i en situacions que t’exigeixen no quedar-te en el rol còmode i sovint egocèntric del tècnic”.

Aleix Porta, de l’hort al despatx

Era 2015 quan Aleix Porta es va instal·lar a Sarrià (Barcelona) amb 24 anys i va començar a sovintejar un hort que hi havia davant de la Casa Orlandai. Aleshores no sabia que aquell edifici centenari s’havia convertit en un espai de gestió comunitària gràcies a la pressió popular. “M’interessava l’horticultura i, amb una mica de sort, tornava a casa amb una albergínia petita”, recorda. Llicenciat en Humanitats i amb debilitat per la gestió cultural, va apropar-se a les dinàmiques participatives del centre de la forma més natural: entrant a la comissió mediambiental.

Fa set anys, a Orlandai ja s’exploraven estratègies de sostenibilitat ecològica per aplicar a l’edifici i l’entorn. Ara s’hi programen xerrades “sobre la llei d’estrangeria o sobre la pobresa a Sarrià perquè els temes i els convidats els tria gent del barri”, explica Porta. “Lluitem perquè la gent prengui consciència que pot participar de forma directa en la presa de decisions. Tot això fa barri i omple de democràcia la nostra societat”, explica. Quatre anys després d’acostar-se a l’hort, Porta va ser escollit per presidir l’associació que gestiona Casa Orlandai.

Edurne Gallastegui, la presidenta diablessa

Edurne, de la Cooperativa Obrera Lleialtat Santsenca. |Sarai Rua

Si Aleix Porta va entrar a Orlandai per l’hort, Edurne Gallastegui es va integrar a la Lleialtat Santsenca des de la colla de diables. Aquesta biòloga de Sants és una peça més de l’engranatge humà que va aconseguir que l’edifici renasqués com espai per a les entitats d’aquest barri de Barcelona. Tot va començar quan una veïna va veure per una esquerda de la façana que l’històric edifici queia a trossos. Setmanes després, una plataforma veïnal iniciaria una campanya per reclamar-ne l’ús.

Aquell procés engegat el 2009, l’Edurne el recorda com a diablessa i espectadora. Però quan l’any 2012 l’Ajuntament es va comprometre a rehabilitar l’espai i cedir-lo al veïnat, calia aterrar el projecte i s’hi va implicar de ple. Primer eren tres persones, després cinc, set, dotze… El 2017 naixia la Coordinadora d’Entitats de la Lleialtat Santsenca (CELS) i amb l’edifici enllestit tot va prendre forma i sentit. “El dia que es va inaugurar vam dir: ‘Ostres, ho hem fet possible!’ Quan entro i veig l’edifici ple de gent i d’activitats, ja no recordo aquelles reunions de tres hores”, esbufega. Encara és membre dels diables. Ara també presideix la CELS.


Alberto Aquilué,
el punk amb futur

El cas d’Alberto Aquilué no és massa diferent: un andreuenc crescut en el punk i agent de viatges que va pressionar perquè algun espai de la Fabra i Coats fos per a les entitats de Sant Andreu (Barcelona). Va pressionar, literalment. Ell era un dels 2.000 que van voler okupar el futur Ateneu L’Harmonia l’any 2014. “Allò va coincidir amb els aldarulls de Can Vies. Vam aconseguir l’espai per la pressió que feia la gent a l’altra punta de Barcelona. Un cas curiós de vasos comunicants”, agraeix.

Des d’aleshores, Aquilué integra la comissió de programació d’un equipament que, pel fet de ser de gestió comunitària, pot cedir la cuina a un col·lectiu per finançar les despeses d’un judici a companyes encausades per voler aturar un desnonament al barri. L’Harmonia mai s’ha posat de perfil a res. I això ho van aprendre abans de tenir una seu. “Aquí ens vam ajuntar gent molt diferent: des de cristians de base fins a col·lectius llibertaris, gent gran, postadolescents… Només per aquell aprenentatge col·lectiu ja hauria valgut la pena. Encara que no haguéssim aconseguit la fita, l’enriquiment ha estat enorme”, diu.


Judit Font,
i l’“amenaça comunitària”

Judit Font, sociòloga i membre del grup motor de l’Ateneu Popular Coma Cros a Salt, Girona. |Toni Ferragut

Quan va néixer l’Ateneu Coma Cros a Salt (el Gironès), es va organitzar una excursió amb l’alcalde i alguns regidors a L’Harmonia i l’Ateneu Popular 9 Barris. Entre les persones que guiaven aquella tourné pels espais de gestió comunitària barcelonins hi era la Judit Font. Aquell 2017 encara era coordinadora de l’equipament de Nou Barris. Sociòloga, veïna de Salt i vinculada a projectes d’acollida, inserció laboral i joventut, tenia clar que els calia un espai de trobada. “A Salt som 30.000 habitants i no tenim cap centre cívic. La trobada és la base de l’organització col·lectiva”.

“A Salt hi ha moltes vides d’esquena les unes a les altres. L’Ateneu és el mitjà a través del qual volem transformar la vida del poble. Estem treballant per trencar amb la segregació, per tenir un poble on puguem ser subjectes actius. I volem fer-ho a través de l’activitat cultural, formativa i associativa”, explica. En aquest plural hi ha des de gent que a la nit, quan deixa els infants dormint, torna a l’ateneu a clavar les fustes per l’escenari; fins a joves de famílies migrades que ja s’inicien en l’activisme. Els fruits comencen a arribar.

Com a tècnica de drets socials a l’Ajuntament de Girona, Font coneix de prop els obstacles legals. “Les lleis de contractes no estan pensades per acollir projectes de gestió comunitària. El projecte publicoprivat està superacceptat, reconegut i legislat, però el públic-comunitari, no. Ningú no té por de la gestió privada! En canvi, la gestió comunitària genera una percepció d’amenaça. I sí que ho és: és gent organitzant-se per canviar les coses. Però les pors són les mateixes de les quals en som crítics: la por al xiringuitisme. Per això ens autoexigim molt. Ja m’agradaria que l’administració pública fos igual d’autoexigent!”.


Mariona Soler,
d’okupar a enxarxar

A l’Ateneu Popular 9 Barris, Font va coincidir amb Mariona Soler, llicenciada en Ciències Polítiques que va ser tècnica de recursos i finançament a l’espai durant setze anys. “Després de partir-me la cara per centres socials que ens tancaven a tot arreu, buscava un projecte on invertir les meves forces a llarg termini”, explica. I el 2004 es va presentar a una oferta de treball. “Em van agafar perquè venia del moviment de l’okupació i estava vinculada a moviments socials. Totes les persones treballadores de l’Ateneu tenen un perfil activista”, destaca orgullosa.

Soler va cursar un màster en gestió d’entitats d’economia social i solidària i s’ha implicat a fons en l’enxarxament d’equipaments de gestió comunitària i en potenciar-ne la incidència. No només és clau en la constitució de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC); també ha impulsat el Balanç Social Comunitari, una eina d’autoavaluació dels equipaments. “En projectes de participació comunitària, els processos són lents. I aquest balanç ens fa parar atenció en el procés: com cuidem la participació, qui s’està quedant dins i qui està quedant fora, com escoltem el territori…”.

Fa dos anys, Soler es va desvincular laboralment de l’Ateneu, però manté la seva militància en comissions i grups de treball. Són prop de dues dècades d’aprenentatge sobre el procés, identificant l’impacte social de la cultura, un impacte que sempre ho serà a llarg termini. D’aquí neix una reflexió que assenyala l’arrel tot pensant en el fruit: “Malauradament, a l’escola no hi ha assignatures de treball comunitari: com gestionar col·lectivament les decisions, com treballar els poders, com ser inclusius… Això és ciutadania pura. Si es treballessin aquests continguts a classe, la gent estaria més capacitada per autoorganitzar-se”.




Autor font: Directa.cat