Maig 24, 2022
Per Direta
47 vistes

Born positive (2012), Lipstick (2013), Les coses petites (2015) i Llacunes (2016) són les diferents fases d’una recerca que va fer un gran salt amb Estiu 1993 (2017). Carla Simó enfrontava els seus personatges amb la mort, la pèrdua, la incomprensió i el silenci. Desitjosos d’entendre que succeeix, fan un viatge introspectiu que moltes vegades els aïlla de la resta.

Alcarràs (2022), coescrita amb Arnau Vilaró, és l’eureka d’una creadora que ha trobat la veu a escoltar, ha vist el camí on les seves passes són més còmodes. Per això s’atreveix a anar més enllà en aquest nou film. Amb un pèl més d’ambició, ens presenta una proposta on ha afegit noves temàtiques a aquelles a les quals ens tenia acostumades. Ens retrata l’últim estiu d’una família forçada a marxar de les terres que ha treballat durant generacions. Amb la creativitat i sensibilitat que la Berlinale ja va destacar a Estiu 1993, Alcarràs incorpora un missatge més reivindicatiu, més polític; una lluita col·lectiva que s’uneix a les lluites personals.


El llegat perdut

La família protagonista s’ha d’enfrontar a un canvi inevitable. La seva és una resistència desesperada davant d’un sistema que l’empeny a una banda amb el progrés com a bandera. És un final que es comença a construir anys enrere, en el moment en què els camps es buiden sense una generació que agafi el relleu. La indústria agrícola va aprendre a sobreviure ajudant-se de la immigració, que també podem veure al film. No pas tractada en clau crítica, sinó vista com una oportunitat d’aprendre a conviure i nodrir-nos de noves cultures, sense amagar, però, les condicions amb les quals treballen els immigrants al camp.

El canvi no és només territorial. Més enllà d’arrencar els presseguers per col·locar-hi plaques solars, també s’enduen la tradició amb ells. La paraula i el seu pes es perden. Només topem amb la resistència de l’oralitat en les cançons que el padrí canta a la neta. Lletres carregades d’història que la petita repeteix sense entendre ben bé quin és el seu significat.

En cap moment es romantitza la feina de la pagesia sinó que es reivindica un ofici amb tot el que comporta

S’agafen a la terra com poden perquè és on troben les arrels de la llengua que conforma la seva identitat. No estan en contra del progrés, volen una millor vida per als fills, expressant-se com poden, però aquest no pot ser el cost.

En cap moment es romantitza la feina de la pagesia. El pare de la família arrossega mals d’esquena que el deixen al llit al final de cada jornada. Aquests no desapareixen, però ell torna a la càrrega cada matí; és la reivindicació d’un ofici amb tot el que comporta.

Un exemple concret del que ja és una norma general. Una Catalunya rural, cada vegada més envellida i més cansada, que continua resistint-se al monopoli de la industrialització del camp. Lamentablement, “Alcarràs”, no és un avís, no és un toc d’atenció, és un record: això ja ha passat i continua passant.


Qui mira?

El geòleg i autor Sylvian Tesson va escriure un llibre sobre el viatge que va fer al Tibet amb el fotògraf Vincent Munier per fotografiar la pantera de les neus. Es van passar llargues jornades ajaguts a terra, callats, observant, sempre a l’aguait per no perdre’s l’instant perfecte per fotografiar l’animal.

Carla Simón canvia la neu i el fred per les branques i la calor, però comparteix la mateixa constància. La seva càmera es mou en silenci, sense pressa, per captar el moment precís en el qual podrem entendre una mica millor cada personatge.

L’espectadora es transforma en un observadora que Simón guia amb les mans indicant què ha de mirar i on ha de posar l’atenció

La directora és pacient i sap passar desapercebuda. L’espectadora es transforma en un observadora que ella guia amb les mans indicant què ha de mirar i on ha de posar l’atenció. Ens ensenya la intimitat de cada membre de la família i, d’alguna manera, ens fa sentir intrusos i còmplices, com si haguéssim entrat en una casa sense ser convidats, que diria l’escriptor noruec Per Petterson. Tenim la sensació que ens miraran directament als ulls i ens recriminaran la xafarderia.

La visió objectiva i nua propera al documental, unida a la capacitat d’observació de Carla Simón, ens ofereix diferents punts de vista que culminen en una anàlisi més profunda que fa difícil arribar a una conclusió clara del conflicte. Formem part de la recerca de l’empatia en la qual els seus protagonistes estan submergits.

Un exemple, amb nom propi, d’una manera de narrar crua i performativa que, a poc a poc, s’obre pas en el nostre cinema.

CINEMA

‘Alcarràs’
Direcció: Carla Simón
Carla Simón i Arnau Vilaró
Producció: Avalon, Elastica Films, Vilaüt Films, Kino Produzioni (2022)
Duració: 120 minuts




Autor font: Directa.cat